Cercar en aquest blog

divendres, 11 de gener del 2013

L'Edat de la Mentida

 



Si deia, fa un parell de dies, que el nostre temps convuls ens transportava a l'Edat Mitjana més que al la pròpia dimensió contemporània de la vida, avui li atorgo aquest nou qualificatiu d'"Edat de la Mentida", sobretot perquè, al marge de la nostra tendència natural a la mentida, apresa des de la nostra més tendra infantesa, tot i que sovint justificada per sorprenents motius piatosos, la falsedat s'ha convertit en el valor institucional per excel.lència, detentat, sense cap mena de pudor, per tota la classe política i financera que mou, maquiavelicament, els fils de les nostres vides, convertint el nostre futur en una paraula sense cap mena de sentit, sobretot per a nosaltres, els artistes, que, fent de l'artifici, vida, no podem lluitar contra aquells que fan de la vida, artifici.



L'Edat de la Mentida mina el valor que, fins ara, atorgavem a la informació, quan, manipulada per tota mena d'interessos, perd la seva antiga fiabilitat per convertir-se, senzillament, en vehicle de transmissió de consignes existencialistes alienes als interessos de tota aquella tradicional majoria silenciosa que, tot i la cridòria de la tribu dels indignats, cada vegada més majoritària, continua, a la pràctica, tan callada com sempre, ofegada per la por reverencial que sentim pels símbols externs del poder, incapaços d'arribar a les mans per aconseguir, ben bè com a l'Edat Mitjana, fer fora l'usurpador de les nostres vides, ja sigui descarat rei, subtil tirà polític o espavilat financer, amparats, en el primer cas, per la força d'un llinatge d'orígens sempre obscurs, en el segon, per la força d'un vot popular mai prou lliure, i, en el tercer, per la gràcia herencial de fortunes antigues o per les recent fetes, en la majoria dels casos, per camins mai del tot nets.


Remenant calaixos he trobat tres dels dibuixos que vaig fer per a l'exposició "Viva la Publicidad", una petita mostra col.lectiva que va reunir en un espai del Poblenou, l'obra de cinc joveníssims artistes, Tony, Joma, Fer, Alfons López, i jo, mateix, que començavem a fer camí en un món d'humor gràfic que els altres van saber convertir en excel.lent camí professional, mentre que jo em vaig desviar cap al món dels mitjans de comunicació, radiofònics i televisius, sense abandonar el caràcter rebel de joves idealistes que ens identificava aleshores, crítics, entre moltes altres coses, amb els missatges que rebiem a través de la publicitat del moment, carregada de les mateixes falsedats, tot i els seus canvis formals i estètics, que les que demostra ara, fent, com sempre, el joc als poders fàctics que modelen els nostres gustos a partir de les seves necessitats econòmiques, fent servir, amb perversa intel.ligència, sensibles reclams filosòfics o directament carnals, amb la dona/objecte de tota la vida en primeríssim pla, per acabar comprant el que sigui, sobretot cotxes, d'aquells que s'adapten a la vida mateixa amb la flexibilitat natural de l'aigua, com un guant en fina mà femenina.


Escàs de recursos econòmics al llarg de tota la meva vida d'adult, perquè vaig substituïr el cotxe per una casa amb quatre fills, fuït d d'una relació lliure, sense papers, però amb totes les responsabilitats humanes que comportava, i, per tant aliè a qualsevol de les celebracions socials imposades artificialment, la crisi actual no m'ha agafat per sorpresa, fort en el meu món, gràcies, això sí, a una bona herència genètica que m'ha donat l'energia necessària per suportar el meu propi pensament, a la vegada que m'ha regalat la sensibilitat, que crec que tinc, per expressar-lo, pintant, trobant, en el meu propi interior, alguns mecanismes  per sobrevïure.


El meu país és un paper en blanc, i els dibuixos que hi faig són el meu món.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada