Pere Formiguera

Malauradament avui no puc dedicar el meu blog a una de les moltes exposicions del gran fotògraf i amic, Pere Formiguera, sinó que ho haig de fer en motiu de la seva mort, avui mateix, als 61 anys d' un dels grans fotògrafs de finals del XX i principis del XXI, de llarga i fructífera trajectòria professional com a gran retratista de la vida a través, sobretot, del retrat del rostre i del cos humà, sense oblidar la seva connexió amb els elements que la fan possible i amb l'art que els dóna la seva més autèntica dimensió emocional.

Com tants altres creadors de la meva terra i del meu temps, en Pere Formiguera va passar per les meves mans radiofòniques, per primera vegada l'any 1987, quan va fer, conjuntament amb en Joan Fontcuberta, l'exposició "Fauna secreta" al Museu de Zoologia de Barcelona, en un treball fantàstic, tot i la seva més absoluta falsedat, a l'entorn del suposat zooleg alemany Peter Ameisenhaufen, descobridor d'espècies animals desconegudes, curioses i, sovint, monstruoses, que els dos fotògrafs havien creat de manera artesanal, quan el photoshop encara no existia, generant un extens dossier informatiu de perfils documentalistes que donava absoluta veracitat a animalons, autor i història en general, a la vegada que va estimular la meva pròpia creativitat radiofònica en una imaginativa entrevista que va mantenir la ficció fins al seu moment  final quan, per sorpresa de l'audiència, vam explicar l'autèntica realitat dels fets.

Són molts els treballs que en Pere Formiguera va realitzar al llarg d'un temps de vida que va tenir el propi pas del temps com a motiu constant de la seva atenció i intenció creativa, amb tota la reflexió filosòfica, antropològica i emocional, que l'acompanyava quan, per exemple, va fotografiar, en el seu projecte "Cronos", sistematicament, i al llarg del temps, els rostres de familiars, amics i coneguts, tot mostrant els efectes dels seu envelliment progressiu, mentre observaven l'objectiu amb noble esguard, conscients del procés natural de les seves vides.

Tot i que la mirada diu molt del rostre fotografiat, també poden expressar moltes emocions els ulls clucs, en una experiència conceptualment propera a la mort, com jo mateix vaig viure quan vaig tenir l'honor de ser triat, entre molts altres representants de les diverses branques de la cultura del nostre temps, per posar, ulls clucs, davant de la càmera i de la mirada desperta d'en Pere, en el context del treball fotogràfic que va ser exposat al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), un dels molts museus barcelonins que conserven la seva obra, com d'altres arreu del món.

Recordo també la seva indignación quan les seves fotografies de nens i nenes i adolescents nus, van ser censurades i es va prohibir la seva exhibició en exposició, tot confonent la llibertat de la seva mirada amb malsanes desviacions sexuals que, segurament, només existien en la perversa imaginació d'uns censors,  que representaven també la dubtosa moralitat d'aquells qui veuen, encara, en la nuesa, la llavor del mal, obviant, naturalment, aquells altres, de ment malaltissa, que poden trobar plaer en la contemplació morbosa d'unes imatges que només volien representar, despullada, la bellesa de la vida en la seva dimensió més autèntica i natural.

Tot i que jo no ho sabia, perquè era un any més jove que jo i no vam coincidir a la mateixa classe, en Pere Formiguera havia estat alumne, com jo, del Col.legi Sant Gregori, i com jo, va estudiar també Història de l'Art, encara que finalment va triar la fotografia, mentre que jo vibrava més amb el dibuix i la pintura, i, sigui com sigui, cadascú en el seu espai professional, viviem vides paral.les, fins ara, que la seva mort ha trencat aquesta complicitat que el pas del temps havia anat alimentat, convertint, cada trobada, en una agradable i enriquidora nova experiència de vida.

 http://www.pereformiguera.com/