Brassenians del món, com jo, tinc el plaer de comunicar-vos que dilluns que ve, 16 de desembre, és el vostre/meu dia, perquè el Teatre Romea de Barcelona programa, a les 8 del vespre, l'espectacle d'homenatge a Georges Brassens "La mala reputació", sota la direcció de Carles Canut, amb ell mateix i Ferran Frauca, Miquel Pujadó (guitarra, veu, guió i adaptació de les cançons), Joan Humet (contrabaix) i Manel López (acordió), per acostar-nos al món d'un dels més grans autors i intèrprets de la canço del segle XX, a través de les seves composicions, o d'algunes d' altres autors que ell estimava, com ara Jacques Brel, Boris Vian o Georges Mosutaki, i de diversos textos que, en conjunt, ens ajudaran a aproximar-nos a la calidoscòpica personalitat d'aquest singular personatge que deia, per fugir de la tendresa mal entesa, que mostrar el cor era com mostrar el cul!
Georges Brassens, el millor poeta francès contemporani, segons Gabriel García Márquez, ha estat també referent significatiu de la meva pròpia vida, quan, per primera vegada, quan jo tenia no més de 4 anys, vaig començar a sentir aquella veu profunda que sortia del tocadiscos que el meu pare, jove arquitecte, aleshores, feia funcionar constantment mentre dissenyava, a la taula del menjador de casa, els seus primers projectes, tot escoltant, sense parar i amb repeticions constants, els discos de Brassens que havia anat a comprar, obviament, a Perpinyà.
Si tinc un bon accent francès és, justament, gràcies a Georges Brassens, i si tinc el caràcter que tinc és, també en part, gràcies a aquest puynent cantautor, cínic i sensible alhora, d'indòmit esperit independent, una mica missògin, i, politicament del mateix individualisme escèptic que m'ha acompanyat sempre d'acord, entre d'altres, a aquell fragment de "La mala reputació" que deia que el dia de la Festa Nacional ell es quedava al llit igual, conscient de la hipocresia que definia la classe política d'ara i de sempre, al marge, naturalment, dels moviments revolucionaris històrics que han servit per permetre, entre d'altres coses, l'existència d'una veu com la seva, que, sortosament, és també, una mica, la meva.
El meu reconeixement a Georges Brassens passa, naturalment, pel reconeixemet coincident a Paco Ibáñez, que em va permetre entendre, en clar castellà, allò que, en francès, mig havia entès quan era petit, i, posteriorment, ha de passar també, per Miquel Pujadó, que em va facilitar l'accés al món de Brassens per mitjà del català, la meva llengua materna, a través dels seus discos, dels diversos espectacles brassenians que ha fet al llarg del temps, i de les converses que, en clau professional, haviem mantingut a Catalunnya Ràdio, per parlar-ne i fer-ho arribar al públic, com faig ara mateix en clau d'un blog que avui ha deixat, momentaniament, el camí de les arts plàstiques, per centrar-se, per motius obvis, en el d'aquest univers excepcional del molt estimat Georges Brassens.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada