Cercar en aquest blog

divendres, 17 de gener del 2014

La Primera Porta del Laberint de la Mar



LA PRIMERA PORTA
Assegut al terra, amb les cames creuades i els braços reposant sobre aquestes, es mirava les portes intentant prendre una decisió.
El temps passava fora del laberint : Potser minuts, hores, dies, mesos, anys.....
Li va semblar que un raig de sol copejava una de les portes, va mirar al seu voltant però no va trobar cap finestra..... Potser era un senyal, potser era el senyal que estava esperant: Aquella havia de ser la primera porta!
Va caminar a poc a poc. Va tocar la porta amb els dits, va sentir la suavitat de l’esmalt, la tebior de la fusta, el rítmic i accelerat batec del seu propi cor, l’empenta del desig i l’aturada de la por.....
Submergit en un món de sensacions va mirar la porta atentament i, aleshores, es va adonar que amb el mateix color, però amb pinzellades creuades, hi havia un número: 4.
Mirant totes les portes es va assabentar que cadascuna tenia un nombre de l’1 al 9 (la porta oberta era la número 7).
En un principi, va pensar que el millor seria seguir l’ordre establert, és a dir, començar per la porta número 1..... però la va descartar, aquella porta no li transmetia cap sensació.
Després va pensar en la possibilitat que la porta 7 estigués oberta perquè hi havia algú a dins..... Això el va fer dubtar..... va pensar: “Una porta que ja està oberta i la possibilitat de trobar algú amb qui  compartir els nous esdeveniments”..... Va tornar a dubtar..... va pensar : “Això sembla massa fàcil. Un laberint fàcil no pot ser massa emocionant, i jo vull emocions. Així doncs, entraré per la porta número 4”.


.....I així ho va fer..... i ho va encertar: Era la decisió que havia pres i, per tant, l’elecció correcta..... I si després s’adonava que no era aquella la porta que volia, dons no tenia més que tornar a prendre una decisió i tornar a començar (fins i tot podia ser divertit!).
Al passar pel llindar de la porta va tornar a sentir, més forta que mai, l’empenta del desig i l’aturada de la por. Va mirar cap enfora, cap a la sala de les portes, i es va estremir en comprovar que ja no hi era, que havia desaparegut..... que només podia anar endavant.....
En tancar la porta es va sorprendre: No hi havia cap habitació! Darrera de la porta número 4 hi havia un bosc. Va passejar, era un bosc molt maco, els arbres tenien grans branques, l’aire era suau i la flaire d’herbes i terra humida envaïa cada racó.
El cel era blau. Hi havia pau, però no silenci, ja que podia sentir el murmuri d’un rierol. Va sentir la necessitat de submergir-se en la transparència del mormol.
Començava a canviar el color del cel quan va sentir una veu a la vora oposada del rierol: “Benvingut!”. Al dirigir la vista cap el so, només va veure un gos..... va buscar amb la mirada la persona de la veu.
.....El gos va tornar a dir: “Benvingut!”. L’home se’l va mirar:
Home: Ets un gos que parla?
Gos: Sí que parlo, però no sóc ben bé un gos.....
Home: Què vol dir que no ets ben bé un gos?..... que, potser, ets un llop o un coiot?
Gos: Si m’acaricies una mica t’ho explicaré.
L’home va creuar el rierol i va seure al costat del gos. Quan començà a acariciar-lo el gos parlà:
Fa temps que en aquest bosc vivia un llenyataire i el seu gos. El llenyataire  era un home fort i entregat a la seva feina. Li agradava viure aquí: Estimava el bosc, estimava els arbres i estimava la llenya que venia als habitants dels pobles veïns. També estimava el seu gos.
Cada nit, després de sopar, seia davant del foc sense dir res  (potser pensava, potser no), seia davant del foc i acariciava el seu gos (a vegades s’adormia mentre ho feia).
Un dia l’home es va adormir..... però la seva mà no; aleshores la mà li va dir al gos que li agradava molt acariciar-ho, però que li agradaria saber què se sentia al ser acariciat. El gos li va confessar que a ell li agradava molt com l’acariciava, però que moltes vegades s’havia preguntat què se sentiria a l’ acariciar.
Vet aquí que aquesta conversa es duia a terme durant una nit màgica de Sant Joan, i vet aquí que, en aquell moment, passava molt a prop una bruixa que va sentir tot el que dèiem..... i vet aquí que ens va concedir el desig!: jo em vaig convertir en gos i el gos es va convertir en mà.
Potser perquè el gos no havia fet mai de mà, i la mà no havia fet mai de gos, que al dia següent, mentre feia la seva feina, el llenyataire va tenir un accident i va perdre la mà, és a dir, va perdre el gos.....
M’agradava acariciar quan era una mà i em va agradar ser acariciat sent gos!
El llenyataire no podia dur a terme la seva feina amb una sola mà (estimava el bosc, estimava els arbres.....), així que un dia va marxar oblidant-se del gos, o sigui, de la mà (estimava el gos, va perdre la mà.....).


Jo, sense tenir cap identitat clara, sense saber si era mà o gos, em vaig quedar al bosc..... sol..... sense ningú que m’acariciés o a qui poder acariciar.....
Vaig visitar els pobles veïns, algunes persones m’acariciaven, però quan jo intentava acariciar a algú (perquè en realitat sóc una mà i en tinc aquesta necessitat) no aconseguia una altra cosa que esgarrapar-ho i fer-li mal..... em van fer fora de tots els pobles.....
Vaig tornar al bosc. Vaig caminar dies i nits. Vaig provar d’acariciar-me a mi mateix i vaig aconseguir gaudir de les meves pròpies gratades: Com a mà em sentia bé fent-ho, com a gos em sentia bé rebent-ho (encara que he de confessar que no era exactament el meu ideal de vida..... però pitjor és una pedrada, això t’ho puc dir per experiència pròpia).
Va acabar l’estiu, va passar la tardor, l’hivern i la primavera..... Va tornar l’estiu i, amb ell, la nit de Sant Joan..... la nit més curta de l’any..... la nit de bruixes i fogueres..... una nit d’estrelles i somnis.....
La bruixa preguntà pel gos. Li vaig explicar la història de l’accident. Em va mirar entristida, em va acariciar i va deixar que l’acariciés..... Mentre l’esgarrapava, tan suaument com podia, va mantenir un somriure amable al seu rostre..... em vaig sentir estimat!
La bruixa parlà d’un laberint. Em va explicar que el laberint no era una altra cosa que l’escenificació de la pròpia vida:
 Triar una porta vol dir prendre una decisió;
 per creuar una porta cal vèncer la por envers les experiències   noves;
el que hi ha darrera de la porta és diferent per a cada persona..... i és diferent en cada moment;
la relació amb allò que trobes depèn de les teves vivències;
els aprenentatges estan sotmesos al teu desig d’aprendre;
la durada de l’estada dins del laberint depèn d’un mateix;
les coses poden tenir un significat o estar mancat d’ell;
els senyals els trobes si els busques.....
La idea d’anar al laberint no m’estimulava gaire però, en realitat, no tenia res millor a fer, així que vaig acceptar.
La bruixa em va acompanyar fins a la sala de les portes que tu ja coneixes. Em va desitjar sort i, abans de marxar, em va donar una moneda i va dir: “Recorda que la felicitat i la infelicitat són dues cares de la mateixa moneda..... i una moneda sempre es pot tornar a llençar a l’aire”.
Desprès d’examinar totes les portes vaig prendre una decisió i vaig creuar-ne una.....


L’home va interrompre el relat:
Home: La número 4, és clar!
Gos: No, no va ser la número 4..... Com a mà em sentia atret per aquella porta, però com a gos em sentia més atret per la porta número 7, perquè ja estava oberta, així que vaig entrar per la porta 7.
Home: Però estem al mateix lloc, i jo he entrat per la porta número 4.
Gos: Recorda que el que hi ha darrera de cada porta és diferent per a cada persona..... o per cada animal.....
L’home tornà a acariciar el gos i el gos tornà a parlà:
Quan vaig creuar la porta em vaig sorprendre: Havia arribat al mateix bosc d’on havia sortit!
Vaig meditar sobre totes les coses que havien passat durant l’any (de la primera nit de Sant Joan a la segona)..... Vaig pensar en les paraules de la bruixa sobre la felicitat i la infelicitat..... aleshores me’n vaig adonar: jo estimava aquest bosc i, per tant, la meva felicitat havia d’estar en ell.....
Vaig pensar en el llenyataire, jo era la seva mà. El llenyataire havia fet moltes coses abans d’arribar a aquest bosc..... havia estimat altres indrets..... havia marxat altres vegades, però aquesta vegada no va marxar perquè volgués marxar, aquesta vegada va marxar perquè va perdre la mà, i això el va entristir..... la tristor ens fa fer coses estranyes.....
Així, doncs, vaig pensar que havia de tornar a llençar la moneda a l’aire..... però em vaig adonar  que l’havia perduda..... i és per això que encara estic dins del laberint.


L’home es va adonar que el gos portava un collaret d’on penjava una petita bossa:
Home: Què portes dins d’aquesta bossa?
Gos: Em sembla que és la moneda.....
Home: Però m’has dit que l’havies perduda!
Gos: Sé que és a la bossa..... però no la puc veure..... no la puc agafar.....
Home: Jo et puc descordar el collaret, si vols.
Gos: No, encara no estic preparat.
Home: Preparat per a què?
Gos: Per a trobar la moneda.....
Home: No vols ser feliç?
Gos: Sí..... però em fa por.
Home: Por?
Gos: Sí, la por sempre ens atura..... Encara no sé si vull ser mà o gos..... Encara no sé si el llenyataire es va entristir perquè va perdre la seva mà o perquè va haver de deixar d’acariciar al gos.....
Home: Però li quedava l’altra mà per acariciar al gos!
Gos: Però amb l’altra mà no l’havia acariciat mai..... no en sabia.
Home: Però si el que vol és acariciar el gos de segur que n’aprendrà..... sempre acabem aprenent a fer les coses que ens agraden!
Gos: Potser tens raó..... em pots descordar el collaret abans de marxar?
Home: És clar!
L’home va marxar..... Va marxar pensant si marxava perquè havia de marxar o perquè el gos li havia donat a entendre que havia de marxar (“em pots descordar el collaret abans de marxar?”).
Va marxar pensant si el gos li havia dit que marxés perquè era important que seguís el seu camí o si, al contrari, li havia dit que marxés perquè volia estar sol.....
.....És clar, que també li podia haver dit que marxés perquè hagués pensat que ell volia marxar.
Va tornar a fer-se moltes preguntes però, al menys fins ara, no s’havia fet aquella pregunta tan ximple: “He marxat per què jo volia marxar?”
Va estar a punt de girar cua per preguntar-li al gos perquè li havia dit que marxés, però en aquell moment va veure la porta del laberint.
Va obrir la porta..... i, en creuar-la, es va adonar que no era la porta número 4, ni tampoc era la número 7..... era la porta 2.....
Va pensar que potser totes les portes estaven comunicades..... que, potser, només hi havia un darrera.....
Va seure al terra, al mig de la sala, i va tornar a mirar les portes..... Va pensar: “He de creuar una altra porta?”..... (Una vegada més va oblidar la pregunta més ximple: “Vull creuar jo una altra porta?”).....

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada