LA
SEGONA PORTA
Assegut al terra, amb les
cames creuades, tornava a examinar totes les portes.
No es podia treure del cap al
gos. Va pensar que el millor seria tornar per a preguntar-li per què li havia
dit que marxés..... Es va dir: “Si torno
a entrar per la porta que he sortit, és a dir, per la número 2, el trobaré de
seguida”.
Va caminar a poc a poc. Va
obrir la portar i va creuar el llindar amb decisió. Quan se li va adaptar la
vista es va adonar que no era al bosc..... Va mirar cap a la sala: havia desaparegut!.....
només podia anar endavant.....
Va recordar les paraules que
la bruixa li havia dit al gos: “El que hi
ha darrera de cada porta és diferent per a cada persona..... i és diferent en
cada moment”.
Va mirar al seu voltant i es
va estremir en comprovar que no hi havia res..... estava envoltat de res:
no hi
havia llum..... ni foscor
no hi
havia silenci..... ni murmuri..... ni soroll
no hi
havia un lloc per seure..... ni un lloc per estar dret
no hi
havia brutícia..... ni netedat
no hi
havia fred..... ni calor
no hi
havia aire..... ni respiració
no hi
havia endavant..... ni endarrere
no hi
havia amor..... ni indiferència..... ni odi
no hi
havia buidor..... ni plenitud
no hi
havia alegria..... ni tristor
no hi
havia felicitat..... ni infelicitat
no hi
havia passió..... ni amb-passió..... ni compassió
no hi havia paraules..... però podia pensar.....
Es va sorprendre en veure que
podia pensar. Va caminar..... encara que en realitat no estava caminant, perquè
no hi havia camí..... perquè ni avançava ni s’endarreria.....
Anava pensant..... Si no hi
havia res potser és que no era enlloc..... però podia pensar..... fins i tot
podia recordar..... Va recordar la frase d’aquell pensador: “Pienso, luego existo”..... va recordar
quan era estudiant, quan les classes eren en castellà..... “Pienso, luego existo”..... Va recordar que alguna vegada havia
pensat que volia no-existir..... però podia pensar que volia no-existir i, per
tant, existia.....
De sobte va notar una
presència..... hi havia alguna cosa, al mig del no-res, hi havia alguna
cosa!..... Es va girar i ho va veure..... allò li resultava extremadament
familiar, encara que no podia dir què era..... o qui era.....
Sense saber ben bé per què, va
preguntar: “Què fas aquí?”..... Allò
(aquella cosa o aquella persona) se’l va mirar amb un somriure irònic..... i
l’home va tornar a preguntar:
Home:
Què fas aquí?
Allò:
Segueixo el camí.
Home:
No hi ha cap camí !
Allò:
Segueixo el teu camí.
L’home va mirar al terra, és a
dir, va mirar cap al seus peus, perquè en realitat no hi havia terra, i va
veure un camí que acabava just on ell es trobava:
Home:
Abans no hi havia aquest camí, d’on ha sortit?
Allò:
L’has fet tu.
Home:
Jo?..... on sóc?
Allò:
On creus que ets?..... On volies anar?
Home:
Volia anar al bosc, a veure el gos..... però això no és el bosc!
Allò:
Potser sí o potser no..... al cap i a la fi, volies anar al passat..... i és a
on has arribat.
Home:
Al passat?..... però si no hi ha res!
Allò:
És clar!, el passat no existeix.
Home:
No diguis “xorrades”..... és clar que existeix el passat..... jo ho he viscut!
Allò:
Exacte!!. Tu ho has viscut, no el vius ara..... ha existit però no existeix.
Home:
Però sense el passat no existiria el present.
Allò:
Tens raó..... fins i tot per a un recent
nascut el present existeix perquè hi ha hagut un passat.
Home:
Et refereixes al seu passat com a cèl·lula, no?
Allò:
Bé, és cert que té un passat com a cèl·lula, però a més el passat dels seus
pares forma part del seu passat, perquè sense aquell passat el nadó no existiria.....
Però, a més, el passat cel·lular del nounat forma part del passat del seus
pares..... És a dir, el teu passat forma part del passat d’altres persones i,
de la mateixa manera, el passat d’altres persones forma part de teu passat.....
Home:
D’una banda, m’estàs dient que el passat no existeix..... i, de l’altra,
m’estàs dient que el passat és una cosa tan important que, fins i tot, esdevé
un lligam entre tota la humanitat.....
Allò:
Molt bé!!..... veig que em segueixes..... Ara anem una mica més enllà: La cosa
més..... diguéssim tangible (per posar-li un mot) que ens queda del passat són
els records, però els records no són més que les interpretacions personals que
cadascú fa del fet real (un mateix fet és explicat de maneres molt diferent per
les persones que l’han viscut, a vegades, fins i tot, les versions són
totalment oposades).....
Home:
Sí, però, sigui la que sigui, el cert és que la versió existeix.
Allò:
Existeix el record de la versió, però el fet ja no hi és..... Ningú, digui el
que digui o faci el que faci, pot canviar el fet, o la manera en que tu ho has
viscut..... i no el pot canviar perquè no existeix, ha existit però no
existeix!
Home:
Però què em dius d’aquest camí? Aquest camí existeix, està dins del passat però
existeix ara.
Allò:
Goita!! Aquesta observació està força bé. Vejam, aquest camí existeix ara, molt
bé, però recorda que quan vas arribar no existia.
Home:
“Quan vaig arribar” forma part del passat, jo et parlo d’ara, del present: Aquest
camí existeix ara..... i està dins del meu passat.
Allò:
Veig que ets molt ràpid, però escolta’m un moment: Quan vas arribar el camí no
hi era, aleshores et vas adonar que podies pensar i vas començar a recordar
coses..... és a dir, vas recordar i, per tant, vas crear un lligam entre el
passat i el present:
Vas agafar el record d’un
esdeveniment del passat i el vas portar al present. Vas recordar la frase
aquella de “Pienso, luego existo”, després vas recordar que alguna vegada
havies pensat que volies no-existir..... Aleshores va aparèixer el camí, perquè
el passat no es pot canviar, però les experiències viscudes i els aprenentatges
que es desprenen d’elles, així com les experiències no-viscudes i els seus
conseqüents no-aprenentatges, poden enriquir el teu present.
Home:
Entenc això de les experiències viscudes i els aprenentatges, però com poden
les experiències no-viscudes i els no-aprenentatges enriquir el present?
Allò:
Perquè no haver-les experimentat et dóna l’oportunitat de experimentar-les, és
a dir, et dóna l’oportunitat de realitzar noves experiències (sensacions,
emocions, pensaments, accions) i, per tant, d’adquirir nous aprenentatges..... No
és aquesta la millor manera d’enriquir el present?
Home:
Vols dir que el que hem fet o no hem fet, no té cap importància?
Allò:
Vull dir que el passat no es pot canviar..... Pots canviar el teu present.....
pots traslladar al present tots els aprenentatges del passat, però no pots
traslladar el passat..... Pots realitzar en el present tot allò que ara penses
que t’hauria anat bé fer al passat..... però res d’això no canviarà el passat,
perquè no existeix.....
Home:
Em sembla que no m’has contestat la pregunta: Vols dir què el que hem fet o no
hem fet no té cap importància?
Allò:
Vull dir que té la importància que tu li donis..... T’agradi el teu passat o
te’n penedeixis, no el pots canviar..... Pots canviar el present, pots intentar
evitar que es donin circumstàncies semblants a les del passat, i això incidirà sobre el present
d’altres persones, però només fins on aquelles persones vulguin ser incidides.....
perquè el present és un temps individual que creix, o es desenvolupa, dins de
la col·lectivitat.
Home:
Aquesta última frase.....
Allò:
Sí, aquesta última frase encara l’he de polir una mica..... és que m’ha sortir
així..... són les coses del present: sempre és en directe!!.....
A veure, en el teu cas
concret, per exemple: Tu volies tornar a veure el gos per preguntar-li per què
t’havia dit que marxessis, oi?. Doncs bé, el que el gos et contestés tindria la
importància que tu li volguessis donar, però no van ser les paraules, ni les
intencions o motius del gos, el que va afectar el teu present..... el que va
afectar el teu present va ser la teva decisió de marxar, independentment del
que va dir el gos..... Tu vas marxar i això va tenir unes conseqüències..... Si
t’haguessis quedat, independentment de les paraules del gos, el teu present
hauria esdevingut diferent.
Ara bé, si haguessis tornat a
trobar el gos, li haguessis preguntat i t’hagués contestat : Això hauria
canviat el passat?..... No!!, la resposta no hauria fet una altra cosa que,
potser, canviar el teu estat d’ànim present, depenent de quina fos la resposta
et posaries més content o més trist, però això no canviaria el fet que vas
marxar.
Home:
El passat ha passat..... faci el que faci o digui el que digui, no es pot
canviar..... Així doncs, l’únic que puc
fer ara és pensar si m’agrada el meu present o si vull fer algun canvi.....
En dir aquestes paraules es va
adonar que estava a la sala de les portes, assegut a terra amb les cames creuades.....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada