LA
SETENA PORTA
Va tornar a la sala de les
portes. Va seure amb les cames creuades. Va mirar les portes.
Uns minuts després arribà el
gos. L’home començà a acariciar-lo i el gos parlà:
Ahir, en aquesta mateixa sala, vaig trobar el
llenyataire.....
Li faltava una mà, però en veure’m
va somriure.....
Li faltava una mà però, tot i així,
em va acariciar.....
Em va acariciar amb la mà que
no havia acariciat mai..... i em va agradar, em vaig adonar que el llenyataire
havia aprés a acariciar amb aquella mà.
El llenyataire es va
adormir..... però la seva mà no, aleshores la mà em va dir que el llenyataire
em trobava a faltar..... Li vaig preguntar si trobava a faltar la mà o trobava
a faltar al gos..... però aquella mà, la mà que havia aprés a acariciar, només
va repetir: “Et troba a faltar”.
I vet aquí que, en sentir
aquesta frase per segona vegada, em vaig adonar que tant m’era si trobava a
faltar el gos o la mà, perquè el cert és que jo també el trobava a faltar.....
Que jo, sigui mà o sigui gos, volia tornar amb ell.....
L’home, sense deixar
d’acariciar el gos, va dir:
Home:
Què s’ha fet de la moneda?
Gos:
Encara puja.
Home:
Així, mentre no baixi, pots triar la cara que vulguis.....
Gos:
És clar!..... I quan baixi, segons com, la puc tornar a llançar ben forta!!
Quan el gos va marxar, l’home
va tornar a mirar les portes. Sense saber ben bé per què, va anar cap a la
porta número 6 i la va creuar.
Al creuar el llindar de la
porta número 6 va tenir l’impuls de mirar enrere, però es va contenir, d’una
banda intuïa que la sala de les portes havia tornat a desaparèixer i, d’altra
banda, sabia que volia seguir endavant.
Darrere de la porta número 6
hi havia una casa..... o alguna cosa per l’estil..... Tot estava
desendreçat..... encara que, ben mirat, no era desordre..... algú havia regirat
calaixos i armaris..... Va sentir por: Hi
havia un lladre dins del laberint?
Va sentir que algú enraonava: “Ha d’estar en algun lloc, segur que la
trobaré, no l’he pogut perdre”.
Va anar cap a l’habitació d’on
provenia la veu, en arribar va veure que un senyor, d’uns 104 anys, sortia de
sota del llit. El senyor va mirar l’home i va dir:
Senyor:
No l’he pogut perdre, sé que ha d’estar en algun lloc.
Home:
Què ha perdut?
Senyor:
Res!!..... Ja li he dit que no l’he pogut perdre, que deu estar en algun lloc.
Home:
Perdoni... Què busca?
Senyor:
L’esperança.
Home:
L’esperança?
Senyor:
Sí, l’esperança..... allò que és l’últim que es perd..... Ja sap, quan es perd
l’esperança vol dir que totes les altres coses ja s’han perdut.....
Home:
M’agradaria ajudar-lo, però no sé quina aparença deu tenir l’esperança.
El senyor va mirar l’home de
dalt a baix..... El va tornar a mirar, però aquesta vegada, de baix a dalt. Es
va apropar, el va mirar, el va tocar i se’l va tornar a mirar. Després va dir:
Senyor:
Vostè no té esperances?
Home:
Em sembla que sí que en tinc.....
Senyor:
I, doncs, per què diu que no sap quina aparença té?
Home:
No ho sé. Sé que tinc esperança..... però no l’he vista mai!
Senyor:
És clar!, l’esperança no es pot veure.
Home:
I com la pensa trobar, doncs?
Senyor:
Perquè que no la vegis no vol dir que no la puguis trobar..... De fet, vostè
sap que la té i no l’ha vista mai..... El que passa és que per trobar-la l’hem
de buscar!
Home:
Així, vostè creu que si es busca es troba?
Senyor:
Sí, en tinc aquesta esperança..... Vés per on!, ja li havia dit que no l’havia
perduda, gràcies per la seva ajuda!..... Ara tinc l’esperança de trobar
l’esperança, és a dir, tinc una nova esperança i, per tant, no està tot perdut.
Home:
Així, l’important és l’esperança en si..... no la seva aparença.
Senyor:
L’important és tenir esperança..... no quina sigui l’esperança, perquè això va
canviant amb nosaltres.....
Es van acomiadar. Quan anava
cap a la porta el senyor el va cridar:
Senyor:
Perdoni!. Si veu la bruixa, li pot dir que he tornat a trobar l’esperança?
Home:
Suposo que li podria dir..... però encara no conec la bruixa.
Senyor:
No coneix la bruixa?, i com ha arribat al laberint?
Home:
No ho sé.
Senyor:
Que graciós!
Home:
Què és graciós?
Senyor:
Bé..... no havia conegut ningú que hagués arribat al laberint sense conèixer la
bruixa i sense saber com ha arribat.
Home:
Sí, sembla que sóc l’únic al que li passa això.....
Senyor:
Potser sí..... Apa!, que vagi bé!
L’home va tornar a la sala,
però aquesta vegada no va mirar les portes, va seure amb l’esquena contra la
paret i va tancar els ulls: Com havia
arribat al laberint?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada