Després de l'alegria pels 100 seguidors d'aquest blog ve, dissortadament, la tristesa per la mort del nostre gran escultor per l'excel.lència, tot i la polèmica, de la seva extensíssima obra, Josep Maria Subirachs (Barcelona, 1927-2014), artista sensible també al llenguatge del dibuix, de la pintura, del gravat, de l'escenografia i de la crítica d'art.
Ja va revolucionar Barcelona quan, l'any 1957, hi va colocar l'escultura "Forma 212", la primera obra abstracta que veia la ciutat comtal, de perfils similars i mateixa reacció polèmica que la seva "Evocació marinera" que, l'any 1960, va donar aires de modernitat al barri de la Barceloneta, a la vegada que obria els meus ulls d'infant a alguna cosa que encara no acabava d'entendre quan la mirava, molt sovint, de camí, amb el meu pare, cap al Club Natació Barcelona, a treballar la meva esquifida musculatura, i a reforçar el meu cos amb banys d'hivern a la piscina exterior d'aigua salada, on també hi prenia el seus banys habituals, el gran Capri, que, recordo que duia, com gairebé tots els altres socis, només mascles, en aquell temps, el banyador oficial de roba, a mig cul, i el nas protegit del sol per un groguenc paper de fumar.
 |
| Evocació marinera |
 |
| Forma 212 |
Subirachs també va rebre molts pals pel seu treball escultòric a la façana de la Passió de la gaudiniana Sagrada Família, i, tot i que reconec que no és, segons el meu gust, res de l'altre món, també penso que es tracta, com la resta del seu món creatiu, d'un treball honest que l'artista va fer al llarg de 22 anys des del mateix cor del temple, gairebé empresonat en el petit taller-vivenda d'on sorgien, a poc a poc, les diverses figures d'una Passió divina que era, també, la seva pròpia Passió humana, tot i les satisfaccions que també li proporcionava paper tan sublim.
Em sap greu la seva mort, tot i que ja havia perdut el seu rastre, des que ja va abandonar la pràctica de l'art i la vida cultural barcelonina l'any 2010 quan el Parkinson va començar a causar merma en la seva capacitat, física i intel.lectual, fins a acabar amb la seva vida ara, als 87 anys d'un home que va saber equilibrar el mite clàssic i la realitat contemporània, el plaer sensual de la vida i la seva reflexió intel.lectual més subtil, i el caràcter eròtic de l'art expressat magistralment en la seva frase mítica "L'art és l'erotisme de la història"
Vaig entrevistar Josep Maria Subirachs moltes vegades, i vaig rebre d'ell constans elogis per una feina radiofònica que, amb ell com a interlocutor, adquiria matisos tant brillants com alguns dels reflexos de les seves escultures més esclatants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada