The Craftroom

En el marc de la setmana d'Artesania de Catalunya, i com a activitat final, se celebra des d'avui i fins al diumenge, la Fira The Craftroom que reuneix, en el Pavelló 8 del firal de Montjuïc, un centenar d'expositors dels diferents sectors i oficis que donen a l'artesania la seva dimensió actual, gràcies a la seva capacitat de mantenir la tradició tot renovant-la per adaptar-la a les exigències formals del present i als gustos dels nous consumidors, que troben en l'artesania l'autèntic objecte de disseny que s'ajusta perfectament a les seves necessitats estètiques i funcionals, per embellir cos i casa, tot convertint-se, a la vegada, en element de regal de qualitat contrastada.

The Craftroom, tot i el seu nom anglès, centra la seva atenció en la realitat artesana catalana, tot i que la complementa, amb intel.ligència i sensibilitat, amb d'altres tradicions artesanes hispanes, com la gallega, la de Castella-La Manxa i la del País Basc, alhora que s'expandeix internacionalment, convidant Finlàndia, pais de disseny artesà de gran tradició i qualitat, a presentar els seus productes en exposició i venda, com tots els altres que animen la fira.

Fira estàtica, com a exposició estricte dels seus productes, i dinàmica, alhora, pel calendari paral.lel d'activitats de tota mena que t'ajudaran a entendre millor el procés de treball dels diversos oficis artesans, a la vegada que els podràs visualitzar per mitjà de diferents audiovisuals que t'obriran els ulls a una atractiva realitat creativa que coneixeràs en tots els seus detalls i valoraràs molt millor.

Si t'imagines que pronunciar la paraula "artesania" vol dir fer-ho per referir-se, amb certa nostàlgia, a un passat llunyà, en vies d'extinció, fas malament, perquè l'artesania catalana ha trobat, per mitjà dels projectes habituals  d'Artesania Catalunya, el seu camí ideal de renovació, formal, material i conceptual, en connexió molt directa amb els seus productors, i, de manera especial, amb les noves generacions de creadors artesans formats en les diverses escoles del país, presents també en aquesta fira a l'espai "Futur excel.lent" que mostra els projectes finals d' alumnes de la promoció 2011-2012, amb la voluntat d'establir pont màgic entre l'escola i el món laboral.

Tot i que l'artesania ha hagut d'arrossegar sempre la condició de germana petita, i menys noble, de l'art, molts objectes artesans contemporanis ja s'han fet grans, per assolir la cobdiciada categoria d'art, tot i que no deixin de tenir, en la majoria dels casos, la dependència utilitària que, quan estan ben dissenyats, els fa encara més bells.

http://www.ccam.cat/ca/Cos/areesactuacio:artesania/

Manolo Blahnik, Premi Nacional de Moda

Amb permís dels altres Manolos, Santana, Escobar, García o Caracol, és avui Manolo Blahnik qui ocupa, amb el seus "manolos" particulars, el meu blog, per què aquest admirable sabater espanyol establert a Chelsea acaba de guanyar el Premi Nacional de Moda per la seva exquisida capacitat de vestir els peus femenins d'arreu del món, corresponents, de manera especial, a les millors representants del glamour universal, molt més glamourós encara, gràcies, justament, a sabates tan pulcrament dissenyades i, pel que diuen les seves privilegiades portadores, tan còmodes, circumstància que fa que la seva bellesa sigui encara més esclatant.

 

En Manolo Blahnik, que va néixer a Santa Cruz de La Palma (Canaries), el 27 de novembre de 1942, i que es va formar entre les plantacions de plataners del seus pares, canaria, la mare, txec, el pare, s'en va anar, primer, a Ginebra a estudiar arquitectura i literatura, després, a París per estudiar art i, finalment, a Londres, per fer, circumstancialment de fotògraf, i començar a pensar en el seu futur com a dissenyador de sabates, ben aconsellat, pel què s'ha vist després, per Diana Vreeland, editora de Vogue USA, que la va encertar de ple, segurament per aquella llegendària intuició femenina que, en aquell cas, tractant-se de sabates pensades per satisfer els desitjos més ocults dones com ella, que els homes mai no podem arribar ni a imaginar i que no sempre compartim, ni entenem, va resultar premonitòria.

L'any 1973 Manolo Blahnik va obrir la seva primera botiga a Londres amb el nom de "Zapata", que res no tenia a veure amb l'Emiliano Zapata, un dels líders històrics de la Revolució mexicana, i tot, naturalment, amb el món revolucionari de les sabates que, a partir de les hores, va ser el seu propi món, tot creant un univers de "manolos" que van començar a comprar dones com Julie Christie, Jane Birkin, o Bianca Jagger, per ser adqurides prgressivament i amb desig més que sexual, per d'altres dones d'arreu amb gran influència social com Madonna que va ajudar a convertir els "manolos" de Blahnic en icones del bon gust, amb molts més encants, com afirmava la cantant, que el mateix sexe, tot i que jo entenc, per deformació masculina, que, més que suplir el sexe, sabates com els "manolos", el potencien i l'enriqueixen notablament, sobretot si es deixen posats durant el combat amorós.

Combats amorosos al marge, Manolo Blahnic, ha aconseguit guanyar la seva particular lluita professional assolint prestigi internacional amb aquestes sabates que porten el seu propi nom i que es venen, entre 500 i 4.000 dòlars, a les seves botigues o en els departaments corresponents dels etabliments més luxosos del món, amb tal èxit per a ell i repercussió tan gran per a la indústria britànicaque, que l'any 2007, s'el va nomenar Comandant de l'Ordre de l'Imperi Britànic, guardó al que ara afegeix, entre d'altres, el del Premi Nacional de Disseny de Moda, els 30.000 euros del qual els donarà a l'illa de La Palma, per ajudar la gent i el territori que va viure de petit.

Si fos dona, circumstància que s'em fa difícil d'assimilar, tot i la meva part femenina, no sé si portaria els "manolos" de Blahnik, i, com a home, no nego que em resulten excitants, tot i que no es corresponen amb la visió éstètica de la vida que té la meva dimensió d'artista.

http://es.wikipedia.org/wiki/Manolo_Blahnik

Jaume Plensa, Premi Nacional d'Arts Plàstiques

Si ahir parlava, amb joia, de l'Eugeni Forcano com a nou Premi Nacional de Fotografia, avui haig de fer el mateix, i amb la mateixa joia, de Jaume Plensa (Barcelona, 1955), com a nou Premi Nacional d'Arts Plàstiques que, com el de fotografia de l'Eugeni, significa els 30.000 euros de dotació econòmica que aporta el Ministeri d'Educació, Cultura i Esport, i la corresponent satisfacció moral quie li pertoca per la humanització de l'espai urbà que ha aconseguit amb la seva particular concepció escultòrica de la vida, i per la seva encertada aportació al disseny escenogràfic en contacte molt directe amb l'estètica trencadora dels espectacles de la Fura dels Baus, afegint així un nou guardó a una trajectòria professional brillant compensada ja anteriorment amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya i la Creu de Sant Jordi, entre d'altres.

Tot i que en Jaume ha estat sempre un franctirador visceral, lliure i independent, aliè a les complicitats polítiques temporals, a la recerca de la bellesa eterna de l'existència amb compromisos personals d'arrels intagibles, també sap acceptar aquests reconeixements institucionals, entre d'altres coses, perquè aconsegueixen fer encara una mica més visible, socialment, el seu univers de creació, donant a l'art el valor públic que li correspon, tot i que en el seu cas l'ocupació física dels espais públics, amb obres de gran format, enorme emoció i contundent presència, és una de les seves constants identitàries.

Curiosament a la primera exposició que va fer, l'any 1974, en Jaume es manifestava com a pintor abstracte, tot i que a la que va fer a la Fundació Joan Miró de Barcelona, sis anys més tard, ja presentava un conjunt de teles i fustes que albiraven la presència d'aquell sentit escultòrica de l'existència que després esclataria amb tota la seva força, i amb materials d'una diversitat tal, des del ferro a la llum, i amb tanta varietat conceptual i formal, partint sempre del referent humà, que li valdria l'apel.latiu del Leonardo del segle XXI, com a home universal de pensament i acció, talment com Justo Molinero, l'identificava, equivocant-se en una lletra, en un recent informatiu radiofònic, com a Jaume Piensa.

L'atzar fa ver que jo fos la primera persona que va entrevistar Jaume Plensa, quan, també en els meus orígens professionals, començava, des de Catalunya Ràdio, a enfocar la meva mirada, lliure i independent, com la de la majoria del artistes, cap al món de l'art, sensible al treball de tota mena de creadors, des dels més consagrats als qui, com en Jaume, començaven, sense gairebé nom, tot i trobar-lo ja a la Fundació Miró, en el seu epai més emergent, a mostrar, amb notable encert, les seves inquietuds, i un pensamet que, ja aleshores, demostrava confiança en les pròpies formes i la fermesa de pensament que sempre l'ha acompanyat.

Jaume Plensa, que viu ara entre Barcelona i París, és un dels nostres artistes més internacionals, amb obra dispersa en museus d'arreu i, sobretot, en espais públics, on les seves escultures troben la dimensió exacte  per establir enriquidor diàleg amb les persones, en una interacció física i emocional, que conté elements manllevats del cos i de la ment humana, amb referents literàris i matemàtics que parlen de l'existència en tota la seva integritat, tot i el seu arrelament, evident, amb l'essència mediterània que li permet veure i viure la vida amb sensible mirada de poeta.

http://jaumeplensa.com/

Eugeni Forcano, Premi Nacional de Fotografia

 

Per l'extraordinària  qualitat del seu treball, la perdurabilitat de les seves imatges i la seva llarga trajectòria, en la qual cal ressaltar la seva capacitat d'innovació i experimentació, segons paraules del jurat, el fotògraf, de formació autodidàctica, Eugeni Forcano (Canet de Mar, 1926) acaba de rebre, com a merescut homenatge vivencial, el Premi Nacional de Fotografia que concedeix el Ministeri d'Educació, Cultura i Esport, amb una dotació econòmica de 30.000 euros, que s'afegeix a la satisfacció moral que comporta la recepció d'un premi d'aquestes característiques, sobretot quan recau en un home de perfil tan senzill, com l'Eugeni, que aliè als gran events socials, s'ha dedicat a fer fotografies de la vida quotidiana amb l'instint de l'animal, de mirada atenta i gest d'execució immediata.

Potser també va ser per instint, tot pressuposant aquesta bona nova, que l'Elisa Llorens em va fer saber, no fa gaire, que ella era l'autora d'aquella fotografia que jo vaig fer servir per il.lustrar un dels meus blogs dedicats a l'Eugeni, on s'el veia aproximant la seva mà dreta cap a la càmera, com si volgués agafar el món sencer, des del seu propi món de dimensió barroca, com el seu aspecte, envoltat de les mil imatges que han alimentat els seus somnis, entre les quals hi ha també ara aquella fotografia de l'Elisa que avui torna a il.lustrar el meu blog mentre il.lumina la mirada d'en Forcano.

La vida de l'Eugeni és, concentrada en una de les seves instantànies, la d'un afeccionat a la fotografia que, treballant de comercial, guanya un concurs de la revista Destino que li permet il.lustrar una gran part de les seves portades, mentre la seva mirada s'eixampla per captar la realitat del pais, deixant-nos un rastre gràfic de vivències irrepetibles, com les que després aconseguiria en l'àmbit de la fotografia de moda, que li va donar l'estabilitat econòmica necessària per entrar en d'altres camins d'experimentació fotogràfica en color, a la recerca de la llum com a generadora d'imatges, per pintar la vida amb pinzellades d'energia, en un capítol de la seva obra poc conegut i encara per exposar en la seva totalitat.

El secret professional de l'Eugeni Forcano és, senzillament, la seva capacitat de fixar-se en els detalls de la vida de les persones anònimes, submergides en espais socials diversos, per fixar-les, després, fotograficament, amb la seva Rolleyflex, sempre penjada a l'altura del pit i a punt de ser disparada, amb l'automatisme que la pràctica permet i, sovint, sense cap necessitat de mirar per l'objectiu, amb la certesa que l'enquadrament seria sempre l'adequat, i irrepetible i única l'escena.

Eugeni Forcano ja ha donat a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona 650 ampliacions en gran format d'un treball fotogràfic que ja va ser exposat l'any 2010, de la mateixa manera que a Canet de Mar compta amb un espai permanent a la casa de Domènech i Muntaner on s'hi exposa habitualment el seu treball i on prepara una mostra sobre el gran reportatge que va dedicar a Josep Pla amb motiu del 70è aniversari de l'escriptor.

Vaig conèxier Forcano quan exposava, ja fa un cert temps, a Kowasa de Barcelona, i des d'aquell moment ens hem vist en tres o quatre ocasions, sempre connectats, naturalment, per la mateixa passió per mirar la vida des de la sensibilitat i la transparència, la mateixa amb la que contemplo ara, amb gran satisfacció, la felicitat dels seus ulls premiats.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Eugeni_Forcano_i_Andreu