Cercar en aquest blog

dijous, 31 de maig del 2012

Louise Bourgeois

Louise Caroline Bourgeois (París, 25 desembre, 1911-Nova York, 31 maig, 2010) va intentar trobar, en els seus inicis, l'ordre existencial que ja reclamava, tot i la seva joventut, en la lògica de les matemàtiques, però, els seus postulats excessivament teòrics, i la revelació de la dimensió més il.lògica de la vida, o no, quan va descobrir que el seu pare s'entenia amb la seva mainadera, li van fer emprendre un camí de creació artística que, més enllà de la qualitat, inqüestionable, dels seus resultats, va ser el seu antídot natural contra la depressió que sempre va amenaçar el seu equilibri emocional.



Al marge del malestar causat pels amors secrets i il.lícits del pare, la Louise va trobar, en el seu ambient familiar de restauradors de tapissos, l'atmsofera ideal per començar a conèixer, a la pràctica, des dels 10 anys, els mecanismes de la creació artística, tot i que ella sempre havia afirmat que aquesta primera experiència plàstica no havia estat prou significativa per determinar la seva posterior decisió de convertir-se, professionalment, en artista, ni havia  tingut cap influència en els continguts de la seva obra, marcada sempre, això sí, per aquell trasbals emocional primerenc, els efectes del qual, no van acabar de desaparèixer mai.


Louise Bourgeois es va formar artisticament a París, respirant una atmosfera surrealista que mai no li va agradar, tot i els components psíquics de la seva pròpia obra, essencialment escultòrica, que alguns haurien pogut arribar a confondre amb algunes de les premises d'un ideari surrealista que ella considerava més polític i circumstancial, que artístic i etern. 

A París va treballar amb Fernand Lèger, a la vegada que feia amistat amb d'altres artistes d'aquell entorn cultural en fantàstica ebullició, i s'enamorava de l'historiador de l'art nord-americà  Robert Goldwater, per casar-s'hi immediatament, i instal.lar-se, ja, a Nova York, on la Louise va desenvolupar un llenguatge personal, basicament escultòric, que la va convertir en una de les artistes més significatives del segle XX, tot i els traumes personals, o gràcies, justament, a aquells traumes personals que la van fer triar aquest camí de vida i no un altre.










Centrada sempre en el seu propi món, preocupada per aconseguir, obsessivament, la dimensió emocional exacta de les seves obres, la Louise muntava les seves escultures com si curés un malalt, seguint, metodicament, un sistema d'equacions infalibles, fins arribar a definir el resultat final idoni.



Exemplificava sempre un desig de fama moral i d'èxit econòmic, que ella no sentia, però que angoixava la vida de molts dels seus col.legues, amb el conte d'aquell nen que, ambiciós, abandona la casa familiar per trobar, en el bosc, les meravelles somiades, però que, al cap de poca estona, decebut d' aquella suposada fantàstica nova realitat, preten tornar a casa, sense aconseguir-ho, perquè li és impossible trobar el camí de retorn a l'estimada llar d'infantesa.


També deia que l'art és una addicció que no es pot controlar i un atzucac de díficil solució, perquè si et porta a l'èxit, anul.la també la teva creativitat, i si et porta al fracàs, t'enfonsa en la misèria moral, quan no en l'econòmica.



 



De qualsevol manera, sense pressions de cap mena, el procés de creació artística, metòdic i constant, va ser sempre per a Louise Bourgeois, el camí ideal per fugir de la depressió existencial, deixant, en les seves obres, totes les angoixes que li haurien complicat enormement la seva llarga vida de 98 anys, enfosquint també el color d'aquest blog.








dimecres, 30 de maig del 2012

Carl Fabergé

Avui fa exactament 166 anys del naixement del gran joier i orfebre rus, Carl Fabergé (30 maig, 1846-24 setembre, 1920), l'home que ha passat a la història com a creador, entre 1885 i 1917, dels 69 ous de Pasqua més fantàstics que s'hagin vist mai, 61 dels quals encara els conserven els seus privilegiats propietaris.



Peter Carl Fabergé va passar a ser el responsable de l'empresa familiar de joieria a Sant Peterburg, l'any 1870, treballant des d'aleshores, amb excel.lent reputació de bon dissenyador, amb pedres precioses, semiprecioses i d'altres metalls, per produir bells objectes d'art, marcats per estils tan diversos, com ara, el rus antic, el grec, el renaixentista, el barroc, l'Art Nouveau, el naturalista o el de caràcter caricaturesc.



Les seves obres van merèixer la medalla d'or de l'exposició Panrussa de Moscou, l'any 1882, rebent, també, el nomenament d'orfebre i joier de la cort Imperial Russa, i de moltes altres monarquies europees, creant, per a totes elles, refinats ous de Pasqua d'or i esmalt, animals en miniatura, calzes, bomboneres i multitut d'altres objectes de caràcter decoratiu.



Va ser el tsar Alexandre III, qui, per a la Pasqua de l'any 1883, li va encarregar un ou, per obsequiar la seva dona, la tsarina Maria, i, Fabergé, responent a tan delicada proposta, va crear un ou amb closca de platí que en contenia un altre més petit d'or que, quan s'obria, mostrava una gallina en miniatura, també d'or, que portava sobre el cap una rèplica de la corona imperial russa. No cal dir que l'ou va entusiasmar l'emperadriu, fins al punt que el tsar, satisfet també per la bona acollida del regal, va ordenar a Fabergé que, a partir d'aleshores, fes un ou diferent per a les successives pasqües.


11 en va fer per satisfer els desitjos d'Alexandre III i la vanitat de la tsarina, i uns quants més per al seu successor, Nicolàs II, que també els volia per regalar-los, tant a la seva esposa, com a la seva mare, encantat també per la bellesa d'aquells objectes que sempre contenien la rèplica, en miniatura, d'algun dels objectes dels tsars.


No cal dir que la Revolució Russa va acabar amb la firma i amb la producció d'ous tan famosos que, des de la Segona Guerra Mundial han anat apareixent, com a preuats objectes, en subhastes internacionals, com el Winter Egg, que , l'any 1994, va ser venut per 5.600.000 dòlars, o aquell altre, pertanyent a la poderosa família Rothschild, que també va ser venut en subhasta, per 18 milions de dòlars.



Bé es pot dir, tot i la dràstica desaparició de la seva firma, que Carl Fabergé va ser l'autèntic creador de la gallina dels ous d'or, fent, circumstancialment, que el conte fos una autèntica realitat. De manera que: conte contat, conte acabat.

dimarts, 29 de maig del 2012

Francesc Artigau

 





Sembla que tot a la vida, sigui per la circumstància que sigui, personal o social,  emocional o econòmica, té un començament i un final, com bé ho demostra ara la interessant proposta "L'artista a l'abast" que va iniciar la Fundació Vila Casas, ja fa uns anys, amb la finalitat de posar a l'abast (d'acord amb el seu títol) del públic, l'artista que exposava en el seu Espai VolART de Barcelona, perquè, en conversa oberta amb una persona de l'ofici, que he resultat ser jo en totes les edicions, quan en principi s'havia pensat en una roda de professionals del món de l'art, pogués exposar les claus del seu món creatiu, responent finalment les preguntes formulades per la gent.


 













Doncs, efectivament, "L'artista a l'abast" celebra demà la seva última sessió, reunint, a les 19.30, a l'espai VolART de la Fundació Vila Casas, d'una banda, al pintor Francesc Artigau, i de l'altre, al periodista cultural, tot i que no tinc títol, Claudi Puchades, per anar descobrint, en conversa pública, els engranantges de la seva vida i de la seva obra, fins allà on la intimitat personal ho permeti, i fins allà on la informació professional no desveli els secrets tècnics intocables que han permés, per exemple, la generació de totes les obres que pots veure exposades, encara fins al 24 de juny, en aquest privilegiat espai de la fundació, en una mostra amplia del treball de l'Artigau, titulada "L'exaltació del quotidià".



Els camins de l'artista i del crític o periodista d'art, s'han creaut moltes vegades, en context televisiu o radiofònic, però, mai en conversa pública com la que es produirà demà, i tot i que el crític pensa que sempre fa la mateixa entrevista, de la mateixa manera que l'artista afirma que pinta sempre el mateix quadre, al cap i a la fi, cada composició, sigui de paraules o de pinzellades, és única i irrepetible, i ha de tenir els contorns ben dibuixats, com ben temperats els colors de les imatges, i precisos els continguts de les emocions, perquè resulti atractiva la seva contemplació.




 












De manera que demà m'aproximaré, per aproximar-t'el, a Francesc Artigau, per seguir un camí vital que va començar a Barcelona, quan hi va néixer l'any 1940, en context familiar vinculat al món del teatre, per esdevenir artista plàstic des de ben jovenet, estimulat pel pare, que li va comprar la primera capsa de pintures, veient aquella passió pel dibuix que vertebraria tota la seva vida posterior com a dibuixant, pintor, professor de dibuix i pintura, i gran artesà de les arts, conscient que la seva obra, d'arrel figurativa i projecció contemporània, només podia existir si connectava naturalment amb les tècniques clàssiques que parlaven de perspectiva, composició, rigor en el dibuix i aplicació lògica del color, tot i que, al final, acconeguís resultats absolutament personals, entre el pop-art i la nova figuració, de la qual n'és un dels principals representants.



L'Artigau s'ha mostrat sempre fidel a la seva personal  figuració, defentsant-la de valent, quan, als anys 60, s'imposava l'informalisme i, quan, posteriorment, i progressivament, l'abstracció, el conceptual, i les noves tecnologies, semblaven condemnar a l'oblit un art figuratiu que, en el cas d'Artigau, tot i partir de la realitat que l'envolta, proposa noves realitats imaginaries, farcides de la vida que sorgeix, tant de la que coneix, com de la que imagina, projectant-se en realitats antigues, històriques, mitològiques i fantàstiques, tot defensant la idea que l'home, sigui en l'època que sigui, és essencialment de la mateixa manera, com la dona, personatge pintat per Artigau infinitat de vegades com a representació de l'origen de l'home i figura ideal.


Diu l'Artigau que pintar és com jugar al poker, que t'obliga, com tants altres jocs, a anar creant estrategies pictòriques davant de cada una des les pinzellades que tu mateix vas produïnt, com les has d'establir també contra els moviments dels altres jugadors, per arribar, junts, a un final incert i no sempre previst, com al que acabo d'arribar jo ara, responent, amb una nova paraula, a cadascuna de les meves paraules anteriors, fins arribar a aquestes últimes que diuen: punt final del blog.



http://www.fundaciovilacasas.com/

dilluns, 28 de maig del 2012

Piet Zwart

Conscient del valor de la coneguda norma minimalista "menys és més" i potser coneixedor també d'aquelles savies paraules de Baltasar Gracián que ens recorden sempre que "lo bueno, si breve, dos veces bueno, y aún, lo malo, si breve, menos malo", l'arquitecte, dissenyador gràfic i industrial, fotògraf i dissenyador de la vida en tota la seva integritat, Piet Zwart es va convertir en un dels creadors d'imatges, amb continguts comunicatius, més complet, eficaç i precís, de principis del segle XX.





El neerlandès Piet Zwart (Zaandijk, 28 maig, 1885-Wassenar, 24 setembre, 1977) va aconseguir crear un personal  llenguatge de comunicació gràfica, tot i que els seus dissenys són el resultat de la síntesi intel.ligent de les solucions formals i conceptuals contingudes en els moviments d'avantguarda del seu temps, com ara cubisme, futurisme, dadaisme, constructivisme, i De Stijl, a la recerca de l'essència de la vida en la seva traducció gràfica, i amb la voluntat de comunicar, multitudinariament, les qualitats d'un determinat producte.










La savia disposició jeràrquica dels elements, l'aplicació de titulars significatius i la distribució estratègica de diversos nivells de lectura, despertaven el receptor del seu estat de passivitat, convidant-lo a integrar-se en el joc visual proposat, per acabar assimilant, emocionalment, el subtil missatge que contenia.












La fotografia i les diverses tipografies que feia servir Piet Zwart, formaven part íntima d'un disseny normalitzat, racional i funcional, integrant-se en el conjunt com a elements essencials i no com a senzills complements de caràcter purament decoratiu.





La resolució de sistemes complexos de comunicació va ser la gran preocupació de Piet Zwart, i també, el seu gran èxit, i, encara, el motiu que l'ha convertit avui, en protagonista d'un blog que també preten arribar a comunicar vida, amb tanta efectivitat com ho va fer ell.