Cercar en aquest blog

dimarts, 30 d’agost del 2011

Robert Crumb

Si tens una certa edat, o si no la tens però t'interessa el món del còmic, segur que sabràs reconèixer, entre mil, els dibuixos i les il.lustracions de Robert Crumb, per la seva exuberant i complexa grafia, i pels seus continguts politicament incorrectes i el seu fort component sexual.

Curiosament, Robert Crumb, nascut a Filadelfia el 30 d'agost de 1943, va ser un dels cinc fills d'un militar de carrera de pensament catòlic i conservador que, indirectament, va potenciar, pèr natural oposició, la capacitat crítica del seu fill contra els valors establerts i a favor de tot el que els podia destruir des de la base i de la manera més crua possible.


En Robert es va interessar des de ben jovenet pel dibuix, però no va ser fins a l'any 1967 quan, a Califòrnia, en ple esclat de la psicodèlia i del flower power, va editar el primer número del seu fanzine Zap Cornix, que es va convertir en l'acte oficial del naixement del còmic underground.


Fidel a les seves obsessions sexuals i als seus lliures plantejaments polítics, Crumb ha anat desenvolupant una carrera com a historietista i il.lustrador plena d'èxits, tot i que sempre s'ha mogut al marge de la indústria. El fil conductor de moltes de les seves histories dibuixades és, justament, aquesta relació difícil que sempre ha tingut amb les dones, tot i que, com ell afirma amb cert cinisme, l'èxit ha fet que les coses hagin canviat una miquetan en aquest complex àmbit de les relacions entre sexes, teoricament, complementaris, que no contraris.


Crumb, que és també un gran afeccionat al blues, va crear el seu propi grup Cheap Suit Serenaders, on hi toca el banjo, de manera que aquesta activitat podem dir que és el seu "violí d'Ingres", com a complement a la seva tasca professional d'àcid dibuixant.


Robert Crumb, lloat per uns i criticat per altres (sobretot per les dones), ha obert camins nous al món del còmic i de les històrietas gràfiques, no només per la seva manera personal, ruogosa i directa, de dibuixar, sinó per la seva gosadia al parlar de temes que altres no haurien pogut ni imaginar, ni s'haurien atrevit ni a dibuixar ni a verbalitzar!

http://es.wikipedia.org/wiki/Robert_Crumb








dilluns, 29 d’agost del 2011

Dominique Ingres

Si en aquest cel, que per algunes religions encara té gran importància, hi trobessim només algunes de les belles dones pintades per Ingres, segur que molts homes acceptariem, fins i tot, reduir el temps de la nostra vida a la terra, per compartir embadalits una segona existència en aquest fantàstic espai celestial envoltats de la sensual nuesa de dones de perfecció formal tan sublím.


I és que Jean Auguste Dominique Ingres, més conegut per Dominique Ingres, o, senzillament, per Ingres, va ser un pintor francès especialment sensible a l'encant d'una ideal i nua bellesa femenina, que va ocupar moltes de les seves millors obres, en una atmosfera fantàstica d'orientals ambients, entre el neoclassicisme i l'academicisme, gràcies al seu domini del dibuix, a la pràctica de l'Estil Trovador, que s'inspirava en els ideals estètics gòtics i grecs, i en les miniatures dels llibres d'hores de Fouquet, amb tocs d'aquell subtil erotisme tant habitual en el segle XVIII.


Ingres va nèixer a Montauban el 29 d'agost de 1780 i va morir a París el 14 de gener de 1867, però va ser a Roma on va trobar la inspiració necessària, observant amb mirada interessada les obres de Rafael i del Quattrocento italià, i produïnt, aleshores, les seves obres més emblemàtiques.


Tot havia començat quan als 11 anys, Ingres, va ingressar a l'acadèmia de Tolosa, animat pel seu pare, Jean Marie Joseph Ingres, un escultor mediocre que va detectar immediatment el talent innat per al dibuix i la pintura, en el seu fill, alimentant des d'aleshores, unes incipients aspiracions artístiques, que després van manifestar-se poderosament a través de la nuesa femenina, però també en diversos personatges històrics, com la idealitzada i mítica Joana d'Arc.


Dominique Ingres també havia estudiat música i, durant un temps, va ser el 2on violí de l'Orquestra del Capitoli de Tolosa, provocant, amb aquesta activitat, la coneguda expressió  "le violon d'Ingres" (el violí d'Ingres), que es fa servir per indicar un hobby, una afeccció o qualsevol passatemps que pugui tenir una persona paral.lelament a la seva vertadera professió. Le "Violon d'Ingres" és també el nom d'un restaurant de París i el d'una obra de Man Ray que, curiosament, vas poder veure fa un parell de dies en el meu blog. Degas i Picasso també es van inspirar en l'obra de Dominique Ingres, i jo també ho faria si tingués la capacitat improbable de millorar el model!


Ingres, ja gran, i instal.lat a París, va patir una malaltia que li va afectar els ulls, obligant-lo a envoltar-se de col.laboradors per poder acabar uns quadres que, aleshores més que mai, buscaven la màxima perfecció formal. La mort, als 87 anys, va posar la pinzellada final a obra vital tant perfecte, bella i sensual, com la que va crear Ingres al llarg de tota la seva vida. Espero que descansi, como jo voldria també, en el meravellós cel que va saber crear amb els seus pinzells!








diumenge, 28 d’agost del 2011

Jack Kirby

Ara que el Capità Amèrica ha abandonat el seu paper de paper per ocupar, amb tota la seva poderosa humanitat viva, les pantalles cinematogràfiques d'arreu del món, bo és saber que el seu creador va ser l'historietista nord-americà jueu Jacob Kurtzberg, qui, amb el nom professional de Jack Kirby, va crear l'any 1940, al costat de Stan Lee, aquest poderós personatge que havia de servir per canalitzar les energies dels lectors en la lluita contra el nazisme, tot recuperant els valors democràtics que havien de tornar a donar confinaça a la gent en les coses bones de la vida en llibertat.


Jack Kirby va nèixer a Nova York el 28 d'agost de 1917 (avui fa exactament 94 anys) i va morir a Thousand Oaks (Califòrnia) el 6 de febrer de 1994, després de convertir-se, al llarg de la seva vida, en un dels autors més influents de la història del còmic nord-americà, especialitzat en la creació de súper-herois per excel.lència, com  ara el citat Capità Amèrica, els 4 Fantàstics, Thor, o X-Men, que segur que, en algun moment o altre de la teva vida, s'han creuat en el teu camí, sorprenen-te tant per la potència del seu grafisme com pel contingut de les seves fantàstiques aventures, amb els seus ben estructurats subliminals, o no tant, missatges de profunds continguts moralitzants.



L'estil de Jack Kirby resulta una mica barroer i tosc per als no entesos, però té tots els valors positius per als seus fidels admiradors, que saben distingir també els seus inconfusibles Kirby Dots, o punts negres de gruix diferent que en Jack dibuixava al voltant dels personatges i dels objectes per transmetre la sensació d'energia i poder.


Amb un d'aquests Kirby Dots poso avui el punt final al blog d'avui tot intentant aconseguir també que rebis tota l'energia i el poder de les meves paraules, inspirades en la força fantàstica dels súper-herois creats per l'inconfusible Jack Kirby.

http://es.wikipedia.org/wiki/Jack_Kirby


dissabte, 27 d’agost del 2011

Man Ray

"La recerca de la llibertat i del plaer, ocupa tot el meu art", deia Man Ray com a resum de tota la seva filosofia de vida i d'una praxis creativa que el va convertir en el fotògraf per excel.lència del dadaisme i del surrealisme, amb la seva especial sensibilitat per convertir els objectes quotidians en noves realitats carregades d'emocions fantàstiques, que obrien la ment i l'esperit d'aquells qui les compartien, i feien dir al poeta Paul Elouard coses com aquesta: "Hi ha tantes meravelles en un vas de vi com en el fons del mar". I jo afegiria, que només cal aproximar-se a la realitat amb la dosi d'imaginació i sensibilitat necessàries, per entendre-ho!


Man Ray, que es deia de fet Emmanuel Rudzistky, va nèixer a Filadèlfia (EEUU) el 27 d'agost de 1890 i va morir a París el 18 de novembre de 1976, abans de manifestar tot el seu potencial creatiu com a particular fotògraf va cantar, ballar, va fer gravats i tasques publicitàries, per acabar, en contacte amb les avantguardes artístiques del moment, aportant, amb les seves fotografies, imatges inconfusibles del dadaisme i del surrealisme, al costat de les manifestacions literàries i pictòriques, que van animar aquests dos moviments artístics tan fonamentals per entendre l'art dels nostres dies.


Man Ray va volcar tota la seva potència intuitiva, emocional i tècnica, en la creació d'un món fantàstic partint de la realitat de les coses quotidianes i dels cossos femenins, en nus i natures mortes amb atmosferes oníriques que ens feien entendre que les coses no són exactament com pot semblar que són, o que, finalment, poden ser de tantes maneres com la teva imaginació et permeti entendre-les.



Gràcies a creadors com Man Ray, la fotografia ja s'enten, ara, com una branca natural de les belles arts, i, com qualsevol de les seves altres manifestacions, mereix valoracios similars i el dret de penjar a les parets de cases particulars o de museus, com els grans dibuixos, els grans gravats i les grans pintures, que han il.luminat, il.luminen i il.luminaran, la història de l'Art.

http://es.wikipedia.org/wiki/Man_Ray








divendres, 26 d’agost del 2011

Frans Hals

La manca de documentació fidel no permet concretar quin va ser l'any exacte del naixement de Frans Hals, el pintor neerlandes del barroc flamenc, tot i que si que se sap que ho va fer a Anvers, com també sabem, amb precisió, que va morir el 26 d'agost de 1666 a Haarlem, després de demostrar, al llarg de la seva vida, la seva saviesa pictòrica i la seva especial sensibilitat per captar l'essència de les persones per mitjà del retrat, gènere del qual va ser un autèntic mestre.


Hals dominava la llum dels quadres amb la mateixa gràcia que feia servir els seus àgils pinzells, fins al punt de fer pensar que les seves obres sorgien gairebé espontaniament, amb la mateixa immediatesa que qualasevol nota o apunt preparatori, tot que estudis posteriors han demostrat l'existència d'un treball lent i acurat, amb la utilització de diverses capes de pintura, com es feia habitualment aleshores.

  
L'any 1610 Frans Hals es va casar amb Anneke Hermansz, en un matrimoni, pel que sembla, infeliç, que va implidcar també acusacions formals contra el pintor, per maltractament. Que no pintés cap retrat d'Anneke, cosa habitual aleshores, sembla conformar que la vida familiar no va ser gens estimulant, tot i que va ser curta, ja que Anneke va morir l'any 1616, després de parir dos fills d'en Frans.

  
El mateix any de la mort d'Anneke, Frans Hals, es va casar amb Lysbeth Reyniers, va tenir 8 fills i una vida plena de dificultats econòmiques, tot i que se la guanyava bé pintant i fent altres feines com ara la de marxand, de restaurador d'art i de mestre de pintura.


Ajudat per uns i altres, Hals, va viure com va poder, fins a la seva mort l'any 1666, deixant, en el seus fantàstics retrats, l'essència dels retratats i la seva pròpia ànima, que és exactament aquesta que avui palpita en aquest blog.

http://es.wikipedia.org/wiki/Frans_Hals


dijous, 25 d’agost del 2011

Rufino Tamayo

Deia Ortega i Gasset que "jo sóc jo i la meva circumstància, però si no la salvo a ella, no em salvo jo", en una línia de pensament va influir poderosament en el pintor mexicà Rufino Tamayo que va ser sempre un home especialment sensible a tot el que envoltava la vida de les persones, amb compromís ferm pel present i les circumstàncies que el determinaven.


Rufino Tamayo, un dels pintors mexicans més destacats de tota la història, va nèixer a Oaxaca el 25 d'agost de 1899, i va morir a Ciutat de Mèxic el 24 de juny de 1991, després de dedicar tota la vida a l'art, a partir d'un amor incondicional i d'un compromís indissoluble amb la pintura, que li van permetre superar la mediocritat creativa que, segons els seus professors, manifestava quan era estudiant.


Rufino Tamayo va prendre el cognom de la mare, dolgut perquè el pare, a qui sempre va considerar mort, va abandonar la llar familiar quan ell era molt petit, procreant després diversos fills més amb diferents dones, circumstància que, naturalment, el va marcar profundament al llarg de tota la seva vida.

 
Tamayo va buscar sempre noves tècniques i fins i tot en va crear una anomenada "mixografia" que consistia en una impressió sobre paper amb incorporació de diverses textures i sensació de profunditat. Amb aquesta tècnica i les altres que va anar experimentant, Rufino Tamayo, va crear tot un món pintat amb força racional, intuitiva, emocional, física i eròtica, especialment sensible a la realitat dels cosmos, entre la poètica plàstica i la ciència, davant de realitats desconegudes que estimulaven la imaginació de l'home a l'hora que despertaven les seves pors més profundes i irracionals.


Rufino Tamayo va ser un home d'esperit independent que no va acceptar les consignes polítiques de caire comunista que defensaven altres pintors coetanis, tot i que sempre es va identificar amb els postulats del socialisme, amb el respecte necessari per les llibertats individuals de cada persona.


El Museu Rufino Tamayo d'Art Contemporani deixa constància del bon camí pictòric i humà fet per Rufino Tamayo, l'home que també ha caminat avui per aquest blog, donant-li el sentit plàstic i humanista que es mereix!

http://es.wikipedia.org/wiki/Rufino_Tamayo







dimecres, 24 d’agost del 2011

Lavinia Fontana

Lavinia Fontana, pintora italiana del primer barroc, va ser una de les primeres dones de la història de l'art que va pintar nus masculins i femenins en escenes religioses i mitològiques, gràcies, d'una banda, a la seva forta personalitat, i de l'altra, a l'ambient progressista que va trobar a la ciutat de Bolonya, on havia nascut el 24 d'agost de 1552, que ja acceptava dones estudiants a les seves universitats des del segle XIII, fet realment insòlit en aquella època.


Lavinia va rebre les primeres lliçons artístiques del seu pare, el pintor Prospero Fontana, en la línia del manierisme tardà que ell practicava i defensava com a un dels líders de l'Escola de Bolonya de l'època.


Gràcies a l'atmosfera pictòrica familiar i als bons consells tècnics del pare, Lavinia ja va tenir, des de molt joveneta, un bon paper com a pintora de petites obres de gabinet, sobretot en el gènere del retrat que ella treballava amb especial sensibilitat i amb voluntat molt detallista, captant tant el físic i el caràcter del model, com els seus vestits i les seves joies, en un treball artístic d'evident qualitat que, amb el temps, s'ha convertit també en crónica pintada dels diversos costums socials de tota una època.


Lavinia Fontana es va casar, l'any 1577, amb Gian Paolo Zappi, un ric deixeble del seu pare que va abandonar la seva professió per encarregar-se de la casa i dels 11 fills que van tenir, mentre ella es dedicava exclusivament i integrament a la pintura i a mantenir economicament l'extensa família, tot i que en Gian també l'ajudava plasticament pintant els fons dels seus quadres. Quina insòlita meravella en un esquema familiar que encara avui resultaria sorprenent!


Encara, com a significatiu tret diferencial, haig de recordar-te que Lavinia va pintar el retrat d'Antonietta Gonsalvus, una nena que per herència del seu pare, Petrus, havia nascut amb la síndrome d'Ambras o Hipertricosis Lanuginosa Congènita, o síndrome de l'home llop (de la dona llopa, en aquest curiós cas), amb poquíssims exemples similars detectats al llarg de la història. Tot i el tenebrisme de la circumstància, Lavinia va saber donar a la mirada de la nena la tendresa humana que li corresponia, allunyant-la de la morbositat salvatge que el tema podia haver generat.


Lavinia va morir a Roma l'11 d'agost de 1614, deixant aquest intens camí pictòric de formes, colors, i emocions, que avui he pogut rastrejar amb especial satisfacció, perqué tu també sentis la teva!


http://es.wikipedia.org/wiki/Lavinia_Fontana





dimarts, 23 d’agost del 2011

Makoto Raiku

Celebro avui, també, el 37è aniversari del dibuixant de manga japonès, Makoto Raiku, nascut el 23 d'agost de 1974, i convertit, després d'alguns treballs com a ajudant d'altres artistes, en un dels creadors independents d'aquest estil tan particular que tanta implantació té, sobretot, en els sectors més joves de la societat actual d'arreu, que ingereixen, sense esforç, les fantàstiques històries creades per sensibilitats tan especials.


Confesso trobar-me una mica lluny de l'estètica manga, tot i que sé valorar la qualitat dels seus creadors i  dels seus dibuixos, al servei, segons el meu paper, d'històries que no desperten habitualment les meves emocions, tot i que puguin despertar, i n'entenc els motius, les de moltes altres persones, normalment més joves que jo, que han entrat en el món de la plàstica i, fins i tot, en el de la literatura, per mitjà d'aquests productes, de la mateixa manera que la gent de la meva generació hi vam poder entrar a través d'en Tintin o de l'Astèrix.

http://es.wikipedia.org/wiki/Makoto_Raiku


Jean-Honoré Fragonard

És tot un plaer, com vaig fent ultimament, rastrejar la història de l'art del passat, per revisar vides d'artistes que vaig conèixer, amb més o menys intensitat, quan, adolescent, estudiava Història de l'Art a Barcelona, il.lusionat per descobrir, tot i que aleshores potser massa academicament, els noms principals i les obres més significatives, de tot aquell univers plàstic que m'atreia poderosament i de manera absolutament natural. 


Espero que tu, amable lector internàutic, també visquis amb el mateix plaer que jo, aquesta personal revisió del passat que vaig fent, gairebé diariament, des del meu present, lliure de pressions de cap mena, amb la maduresa de la meva mirada experimentada, gràcies al treball sistemàtic de contemplació de la realitat de l'art, que he fet, entre la íntima devoció i la obligació més professional, al llarg de la meva vida.


Jean-Honoré Fragonard, el pintor i gravador francès d'estil rococó, és avui el nostre home, entre altres coses, perquè va morir a París el 22 d'agost de 1806, i, sobretot, perquè es va convertir, gracies a la seva gràcia innata per al dibuix i la pintura, en un dels grans pintos francesos de tots els temps, tot i que, durant mig segle va ser completament ignorat, fins al punt de ni aparèxier en algunes històries de l'art escrites, encara que, posteriorment, va tornar a ser redescobert, com faig jo avui, rebent els honors que li corresponien d'acord, naturalment, amb les modes circumstancials que van i venen segons com bufa el vent de la Història i dels costums socials de cada època.


Fragonard es va formar inicialment a París, però a Roma, posteriorment, va rebre l'impacte visual d'aquells jardins romàntics, amb les seves fonts, els seus temples i les seves terrasses, que van ser fonamentals quan va haver de definir pictoricament les seves propies escenografies, com a espais naturals per als seus retrats, les ses seves escenes familiars, els seus paisatges, i els seus temes històrics i mitològics, tractats sempre amb intensa sensualitat i gran lluminositat cromàtica.

Observa avui, si et plau, la vida i l'obra de Jean-Honoré Fragonard, el fill d'un sabater especialitzat en la confecció de guants, que amb les mans lliures i els seus pinzells, va esdevenir un dels grans pintors francesos de tots els temps, amb gran projecció universal!


http://es.wikipedia.org/wiki/Jean-Honor%C3%A9_Fragonard