Cercar en aquest blog

dissabte, 28 de setembre del 2013

Galeria Camil.la Pérez Salvà-Ceràmica. 10 anys

 



















El juny de l'any 2003, després de 25 anys d'experiència en el món de la ceràmica, Camil.la Pérez Salvà obria el seu propi espai expositiu, amb el seu propi nom associat al de la ceràmica, i l'objectiu d'exposar i donar sortida comercial a la seva obra de creació, contribuïnt, també, a la difusió popular del llenguatge, no sempre entès, de la ceràmica contemporània, mostrant, paral.lelament, l'obra d'altres creadors contemporanis, en les múltiples facetes que el terme "ceràmica contemporania" pot arribar a contenir en funció dels materials, dels conceptes, de les formes o de les intencions o de les emocions que impregnen les obres de cadascun dels artistes.


Han passat, doncs, 10 anys, des que es va obrir aquest espai expositiu al número 4 de la Plaça de les Garrofes del Vendrell, i, tot fent honor als orígens inaugurals, la Camil.la ho celebra obrint les portes a la ceramista Maria Bofill perquè hi torni a mostrar les seves obres exactament igual a com ho va fer en la primera exposició de la galeria, amb els canvis naturals que s'han produït en el món d'aquesta ceramista catalana contemporània, de gran projecció internacional, que ha trobat en la porcellana el vehicle idòni per expressar emocions lligades a la realitat mediterrània, blava i blanca, en composicions formals de perfils escultòrics connectats amb l'arquitectura i el paisatge, i amb l'arquitectura del paisatge, com bé demostra el títol "Arquitectura del paisatge" que identifica el conjunt de peces que la Maria presenta a la Galeria Camil.la Pérez Salvà del 4 d'octubre al 16 de novembre, de dijous a dissabte, de 18:30 a 20:30.
 
 
Tot i els aires foscos, contaminats per la crisi actual, que bufen, de manera especialment tempestuosa, en àmbit de creació plàstica, les vivències que la Camil.la ha tingut al llarg d'aquests 10 anys d'experiència com a galerista han estat altament positives i prou satisfactòries per permetre-li pensar que en el futur tindran el mateix signe positiu i les mateixes compensacions materials i emocionals tant per a ella com a per a tot aquest sector de la creació ceràmica contemporània que tant bé ha defensat el seu espai expositiu.


divendres, 27 de setembre del 2013

Sol tardoral

Ara que la foscor ja s'ha imposat en el firmament, em permeto el lluminós luxe, de retre homenatge a aquest fantàstic sol tardoral que, minvant ara com la lluna, escalfa sense cremar, convidant-te a la passejada, al bany i a la contemplació d'aquests paisatges de platja que ara, tot just estrenada  la tardor, conserven encara la temperatura estival, orfes, sortosament, del nombrós públic que, tot just fa 27 dies, l'ocupava sense contemplacions, delerós de torrar les seves carns més que dels plaers estètics que contenen i que ara, lliures de tanta circulació humana, es mostren amb tota la seva nitidesa i tota la seva brillantor solar.


Aprofito, avui també per il.luminar aquest post, les fotografies del sol que m'ha enviat l'amic Albert Capell Brugues, que, tot i que corresponen realment al sol d'ahir, poden il.lustrar perfectament el d'avui, quan l'Albert serà ja rumb cap a Islàndia a la recerca d'alguna fantàstica aurora boreal que pugui captar també amb els seus sofisticats aparells fotogràfics, i amb la mateixa sensibilitat que li permet observar i immortalitzar aquest sol de Sant Pol que ahir, com avui, dia especialment ventós, mostrava flamarades tan agitades que semblava que ballessin una sensual dansa del ventre de temperatura elevadíssima.

Tot i que el temps passa, i els cicles estacionals es van succeïnt pendularment, l'astre rei continua escalfant la nostra existència, oferint imatges tan espectaculars com les que acconsegueix fotografiar, sistematicament, l'Albert, a qui agraeïxo, una vegada més, que m'ajudi a il.lustrar el meu blog amb aquestes fotografies originalíssimes que jo, amant només de la contemplació directa del paisatge i de la seva interpretació plàstica, en dibuix o pintura, seria incapaç de fer.


dijous, 26 de setembre del 2013

Lluís Barba








Dissabte que ve, 28 de setembre, a les 7 del vespre, s'inaugura l'exposició de Lluís Barba "Autoretrats" a la Galeria Sicart de Vilafranca del Penedès, i a les 8 s'hi fa una taula rodona amb la participació del periodista Jaume Vidal, del col.lecionista Nacho Tomás Gil, i del propi artista Lluís Barba que torna a exposar en aquesta galeria, després d'haver-ho fet per primera vegada, l'any 2009, amb els seus "Viatgers en el temps", alguns dels quals conviuen, ara, amb aquests autoretrats d'artistes significatius de la història de l'art que troben, en els muntatges fotogràfics d'en Lluís, una nova projecció contemporània, en un  joc de contrastos cromàtics (el blanc i negre, per al passat, i els colors per al present), que reubica els seus elements més simbòlics en una nova atmosfera emocional que, tot i el caràcter independent i autònom de cadascun d'ells, forma part d'un ampli projecte centrat en el concepte del "Diàleg de l'absurd" que s'estableix entre elements, aparentement, tan allunyats, en el temps, en la forma i en el concepte.


Lluis Barba continua confiant en la força revolucionària, reivindicativa i transformadora, de l'art, connectant, en el seu cas, amb la preocupació per a les grans desigualtats socials contemporànies, però també amb la pèrdua de la identitat personal que identifica un món d'èssers cada vegada més aïllats, alienats en espais urbans i sotmesos a directrius de consum massiu que contaminen les emocions i fan perdre el vertader sentit d'una existència que, només la cultura autèntica, i les arts plàstiques, de manera especialment signficativa, semblen preservar, tot i el menyspreu social que les acompanya habitualment.


L'exposició "Autoretrats" de Lluís Barba t'espera a la Galeria Sicart de Vilafranca del Penedès fins al 2 de novembre.

 http://www.galeriasicart.com/

dimecres, 25 de setembre del 2013

Josep Grau-Garriga, en la memòria

Ara, dos anys després de la seva mort, Canals Galeria d'Art de Sant Cugat del Vallès, recorda, amb una exposició de les seves obres de petit format, l'artista Josep Grau-Garriga (Sant Cugat del Vallès, 1920-Saint Mathurin Sur Loire (França), 2011), com a homenatge a l´home que va liderar la transformació de les tècniques del tapís tradicional en llenguatge de perfils absolutament contemporànis, per concepte, forma i tractament matèric, des de la fàbrica Casa Aymat de Sant Cugat, com  a bressol d'aquella fantàstica Escola Catalana de Tapís, que va projectar internacionalment el seu nom, la seva ciutat nadiua, i el seu país, tot i que, encara que va rebre la Creu de Sant Jordi, va obtar per residir a França, els últims anys de la seva vida, on va trobar l'aixopluc emocional i el suport intitucional que li van permetre treballar amb una llibertat inusual i amb el reconeixement corresponent que els ambients culturals catalans no van saber oferir-li del tot.



De l'1 d'octubre al 30 de novembre, Canals Galeria d'Art de Sant Cugat del Vallès et convida a recuperar la memòria, tot contemplant les seves obres, de Josep Grau-Garriga, artista del tapís per excel.lència que, tot i aquesta pràctica que li va donar fama i prestigi internacional, no va abandonar mai el llenguatge de la pintura, alternada amb el collage, que va marcar les seves primeres intencions artístiques, per assolir, finalment, una forma personal d'expressió híbrida, on tot trobava el seu lloc, la seva funció i el punt d'equilibri necessàri per donar sentit al conjunt, estimulant, poderosament, els nostres sentits, a cops de plasticitat de gamma alta.






Recordo, amb especial emoció, un retrat que va fer del seu fill, que consistia, senzillament, en un dels jerseis que havia portat de petit, fixat sobre la tela, entre quatre pinzellades de color intens, que em va fer reflexionar sobre el valor emocional de la roba, com a contenidor màgic de les nostres pròpies vides, i, com a manifestació matèrica de la nostra pròpia personalitat, fins al punt de poder arribar a pensar que la nostra roba conserva, intacta, la nostra pròpia energia, més enllà de la seva evident funcionalitat, i temps després de la nostra pròpia mort, com aquests quadres de Grau-Garriga, que s'exposen ara a Sant Cugat, que recuperen la seva memòria i el tornen a fer visible entre nosaltres.