Cercar en aquest blog

diumenge, 25 de desembre del 2011

Jesús de Natzaret

Jesús de Natzaret, conegut també com a Jesús, Crist o Jesucrist, és la figura central del Cristianisme i una de les figures més inflüents de la cultura occidental.


Per a la majoria de les denominacions cristianes, Jesús, és l'indiscutible Fill de Déu, i, per extensió, la reencarnació de l'únic Déu mateix.


La seva importància està basada en la creença que amb la seva mort i posterior resurrecció, va redimir el gènere humà, eliminant el pecat i reubicant tots els homes en el seu estadi natural de puresa primigènia.


Mentre que el judaisme nega aquesta divinitat, incompatible amb la seva particular concepció de Déu, l'Islam el considera com a un dels seus principals profetes, tot i que amb el nom d'Isa.


Segons l'opinió general de la majoria dels mitjans acadèmics que s'han acostat a la figura de Jesús amb mirada crítica i científica, segons els textos històrics que en parlen, Jesús de Natzaret va ser un predicador jueu que va viure al segle I a les regions de Gal.lilea i Judea, i que va ser crucificat a Jerusalem, per les seves idees polítiques revolucionaries, cap a l'any 30, sota el govern de Ponç Pilat.


Els relats referents al naixement i infantesa de Jesús procedeixen exclusivament dels Evangelis de Mateu i Lluc,mentre que els altres dos, Marc i Joan, ni en parlen.


Segons Mateu, Maria i el seu espòs, Josep, vivíen, segons sembla, a Betlem, quan Maria va quedar, inesperadament, embarassada, motiu per al qual, en Josep, que res no en sabia, la va voler repudiar, però va canviar radicalment d'actitut quan un àngel li va anunciar que el nen que esperava la seva dona era el fill de Déu, i el Messies que esperaven els jueus per a la seva alliberació com a poble.


Lluc, en canvi, afirma en el seu Evangeli, que Maria i Josep vivien a Natzaret i que, amb ella ja embarassada, segons anunci de l'àngel Gabriel, van haver d'anar a Betlem, població originària de Josep, quan l'emperador August va ordenar revisar el cens perquè tothom s'empadronés en el seu lloc real de naixement, i allà va néixer finalment Jesús, sent adorat pels pastors.

Més enllà de la reflexió sobre tota aquesta història, avui m'interessava destacar sobretot el paper de Josep, el primer pare putatiu (PP) de la història i la causa que els joseps es puguin dir pepes, si volen, per la seva actitut generosa davant d'un embaràs en el qual, malauradament, no havia participat en absolut, i pel seu amorós comportament, tant amb Maria, la mare, com amb Jesús, el fill, convertint-se, així, en un model de pare que molts pares autèntics no representaran mai, i que molts d'altres comencen a entendre ara, quan les famílies actuals presenten estructures múltiples que obliguen molts pares a estimar  fills de les seves parelles, estables o circumstancials, provocats, de fet, per nous possibles espertits sants, esperits diabòlics, amants secrets, amics íntims, veins, coneguts o desconeguts, com si fossin realment seus, si realment no ho són.


dissabte, 24 de desembre del 2011

La Verge de la Llet

En dia tan assenyalat com avui, sobretot per la seva nit, no puc menys que retre el meu merescut homenatge als pintors de tots els temps, des del mateix naixement del Cristianisme fins als nostres dies, que han tingut la delicadesa de tractar el tema del Naixement Diví amb sensibilitat més humana que divina, centrant el seu interés en la fantàstica imatge de Maria alletant l'infantó Jesús, en escenaris diversos, tant quotidians i de trets realistes, com en trons majestàtics, com també, en atmosferes de sacra imaginació, creant la iconografia pròpia de les Verges de la Llet, que avui, a les portes de Nadal, donen tant sentit a la vida com al meu blog.


Toi que el Concili de Trento, en el segle XVI, ja va intentar eliminar aquesta imatge iconogràfica mariana per considerar-la una mica impúdica, les Verges de la Llet, com a símbol del Cristianisme en la seva dimensió més humana, van continuar proclamant la bellesa d'aquest moment de màxima intimitat amorosa entre mare i fill, tot i que ella fos aquella curiosa Verge María, i ell, Jesús, el fill d'un desconegut amb aquelles suposades atribucions divines (com bé va haver d'acceptar Josep, per amor humà que no diví), gràcies a les quals les coses, després, es van arribar a complicar tant, com bé saps, entre altres coses, perquè així continuen encara.



divendres, 23 de desembre del 2011

René Iché

René Iché, nascut el 21 de gener de 1897 i mort el 23 de desembre de 1954, de manera prematura, va ser un interessant escultor francès d'obra propera a l'esperit surrealista, i de vida politicament compromesa amb la llibertat universal de les persones i dels països.


En René va lluitar a la Primera Guerra Mundial , sent ferit i gassejat, per graduar-se, acabada ja la lluita, en Dret, i per començar, immediatament després, una nova vida, estudiant escultura amb Antoine Bourdelle, i arquitectura amb Auguste Perret.

René Iché va ser bon amic de Max Jacob, i va estar a prop d'altres personatges significatius del seu temps, com ara Apollinaire, Picasso, Paul Éluard, Federico García Lorca i André Breton, el rostre del qual va esculpir en una de les seves peces més conegudes.


També va resultar molt valorat i reconegut el monument pacifista que va fer per a la població d'Ouveillan, com a pòrtic monumental modern del sud de França.


Sensible a la causa pacifista, l'any 1937, va retre també, en el seu estudi de Montparnasse, el seu particular homenatge a la població bombardejada de Guernica, per mitjà d'una de les seves escultures més intenses.


En Renè va ser un dels 200 pioners de la Resistència francesa, com a integrant del Grup del Museu de l'Home, i va participar, paral.lelament, en les exposicions d'art decadent.

Ell és també l'autor de l'escultura "La Déchirée" que va ser presentada a Londres com a obsequi per al General de Gaulle, convertint-se immediatament en un dels grans símbols de la Resistència francesa.


René Iché va ser escollit per esculpir el monument Apollinaire a París, i un Memorial Auschwitz, però la seva mort prematura va interrompre els dos projectes, tallant, també d'arrel, la interessant trajectòria vital i professional d'aquest escultor francès de sensibilitat propera al surrealisme.

http://es.wikipedia.org/wiki/Ren%C3%A9_Ich%C3%A9

dijous, 22 de desembre del 2011

Tom Wesselmann

Va ser capaç de reflectir com ningú abans, l'erotisme femení, i en algun cas, masculí, en pintures de gran format, ocupades només per la sensualitat d'uns llavis suggerents que representaven, sense necessitat de més imatges ni de detalls secundaris, tota la capacitat encisadora del cos d'una dona.



Tom Vesselmann, mort als 73 anys, el 22 de desembre de 2004, va aconseguir, tant amb el vessant eròtic de la seva pintura, com amb les seves conegudes natures mortes, farcides dels símbols habituals de la societat de consum nord-americana, convertir-se en un dels grans referents del pop art, al costat d'altres monstres creatius, de sensibilitat similar, com Andy Warhol i Roy Lichtenstein, amb els qui va formar la gran trilogia clàssica de la revolució figurativa dels anys 60, sorgida com a reacció contra les directrius marcades, tant per l'expressionisme abstracte, com pel minimalisme nord-americans, que , fins aleshores, dirigien el gust estètic i la moda plàstica del seu temps, en l'àmbit de la pintura.


Res no feia pensar que en Tom es dediqués finalment a pintar, fins que l'any 1952, quan va ser cridat a files amb motiu de la guerra de Corea (tot i que finalment no hi va anar) i després d'estudiar interpretació de fotogràfia aèria, va començar a publicar tires còmiques, primer de sàtira militarista, i després amb els temes variats propis d'aquest gènere creatiu.

Quan va deixar l'excèrcit, l'any 1954, es va llicenciar en psicologia, però, finalment, va decidir dedicar-se plenament a pintar, completant els seus estudis artístics a Nova York, sensible encara al llenguatge del còmic.

Influït, al començament per l'expressionisme abstracte de Willem de Kooning, Tom Wesselmann va girar, més tard, la seva mirada cap a l'obra, d'essència figurativa, de Matisse, Van Gogh i Modigliani, començant a fer collages amb els elements figuratius propis del món de la publicitat i del còmic, en composicions assimilables a les clàssiques natures mortes i amb la recuperació del tema de nu femení, elevat a icona eròtica del seu temps,  com a referent bàsic de la seva pintura.

Entre l'eròtica del cos femení i l'eròtica del consum, a través dels objectes que la publicitat multiplicava, l'obra de Tom Wesselmann, ha esdevingut un dels referents fonamentals del pop art pictòric, tot i que, a principis dels 70, també va començar a incorporar objectes tridimensionals als seus collages, a la vegada que augmentava, tant les mesures com la càrrega eròtica dels seus nus femenins, interessant-se, finalment també, pel treball sobre metall retallat i per les noves possibilitats creatives de l'ordinador.
Els sensuals llavis femenins pintats per Tom Wesselmann, en tota la seva excitant vermellor, són la millor expressió de les fantasies eròtics de qualsevol home,o dona, naturalment, tot i que puguin semblar un producte de consum més, manipulat subtilment per enlluernar falsament els nostres desitjos més secrets i ocults. Petons vermells, Tom!

dimecres, 21 de desembre del 2011

Masaccio

Tommaso di ser Giovanni di Mone Cassai, conegut senzillament com a Masaccio, nascut el 21 de desembre de 1401 i mort a la tardor de 1428, diuen que enverinat, va ser el pintor de Quattrocento italià que, tot i la seva curta vida, va resultar més decisiu en la definició de l'art del seu temps, com a capdavanter en l'aplicació, a la pintura, de les lleis de la perspectiva científica desenvolupada per Brunelleschi.


Masaccio va destacar per les seves figures monumentals inspirades en l'escultura de Donatello, en connexió directa amb les idees de Giotto, aportant un gran interès cap a la perspectiva científica en la construccció d'un nou espai en les seves composicions, amb preocupació paral.lela per l'expressió particular del seus personatges i pel tractament significatiu de la llum.

  
La seva aportació va resultar fonamental en l'evolució de la pintura del Quattrocento italià, de la qual en va ser el primer gran mestre, amb influència decisiva sobre l'obra d'altres fantàstics pintors, com ara Botticelli, Fra Filipp Lippi, o el mateix Miquel Àngel.


Masaccio va morir a Roma quan tenia només 27 anys, segons fons antigues, enverinat, demostrant, més enllà d'aquesta possible causa, que la riquesa d'una vida no depen de la seva durada, sinó de la seva intensitat, de les seves emocions, de la sensibilitat i, en el seu cas, del domini dels pinzells.

http://es.wikipedia.org/wiki/Masaccio