Cercar en aquest blog

dijous, 31 de març del 2011

Trobades artístiques a la Nau Ivanow

Per tercera vegada consecutiva, l'escultora Sílvia Japkin, reuneix una sèries d'artistes en el seu taller de la Nau Ivanow per compartir experiències i exposar conjuntament els treballs personals de cadascun d'ells i d'ella mateixa, per destacar, en aquesta tercera trobada, els valors de la literatura i dels llibres com a objectes generadors de llenguatges creatius diferents, entre els quals, els plàstics tenen, en aquest cas, paper  privilegiat.


"Encuentros. Algún lugar en los libros" és el títol idòni d'aquesta tercera trobada que reunirà a la Nau Ivanow el treball creatiu de 24 artistes, entre els quals tinc també el plaer de ser-hi jo, que mirarem de mostrar, amb la llibertat que ens caracteritza i que ens ha permès també la Silvia, la nostra relació amb la literatura i els llibres, segons la nostra sensibilitats, els nostres particulars llenguates creatius i, naturalment, les nostres limitacions.


Aquesta nova trobada amb la literatura i els llibres s'obre a la Nau Ivanow (c/Hondures, 28-30) demà divendres, 1 d'abril  les 19'30h, i s'allargarà fins al 14 d'abril, perquè la puguis mirar i llegir com et plagui.

http://www.nauivanow.com/plt_Home.aspx

dimecres, 30 de març del 2011

El Toy Art envaeix la Terra

Com a petits personatges arribats d'alguna llunyana galàxia desconeguda, els artístics toys envaeïxen la Terra, poblant-la de curiosos èssers fantàstics sorgits de la desbordant imaginació del seus creadors, en una proposta plàstica de caràcter alternatiu que té, com tantes altres, molts afeccionats, seguidors fidels i també els seus fanàtics col.leccionistes, que fan, entre tots, que aquesta activitat tingui ja la categoria d'art (Toy Art) amb espais virtuals i físics d'intercanvi d'experiències creatives, botigues comercials, especialitzades o no, i algunes manifestacions públiques, com ara exposicions col.lectives, que expliquen clarament l'estat actual de la qüestió.


Tot i la meva primera referència galàctica, el cert és que els Art Toys venen del Japó, per extendre's després pels Estats Units i envaïr finalment Europa i el món sencer. De cercles molt especialitzats i reduïts, la febre del Toy Art s'ha anat extenen fins arribar a afectar persones de tota classe social, condició intel.lectual, edat, neures i capacitat adquisitiva, creant tot un nou mercat d'art que comercialitza les seves peces a preus que van dels 60 euros fins al 2.000, generant a la vegada tot un nou corrent de joves (o no tant) col.leccionistes que esperen amb avidesa l'aparició de qualsevol personatge nou, únic i irrepetible.


El punt de partença del treball creatiu dels Toy Artistes és una petita figura de plàstic (vinil, habitualment) que pot tenir de 5 a 20 cm, i de la qual s'en fa una edició reduïda d'uns 2.000 exemplars, que cada creador manipula customitzant-la a la seva manera, amb materials, colors i intencions diverses, fins a crear peces originals i úniques.

Aquesta febre creativa ha afectat també el meu fill Jesper, que, interiorista de professió, ja fa un cert temps que, amb sorpresa per part meva, em descobreix aquest món, m'ensenya les seves curioses creacions i, fins i tot, em regala algun d'aquests prototips en el seu blanc estat verge original perquè jo pugui transformar-lo a la meva manera, cosa que he intentat en un parell d'ocasions sense gaire èxit.


Ell, HX (el seu nom de guerra en aquest àmbit creatiu) si que treballa amb especial gràcia els seus petits personatges, fins a arribar a crear un estil ja propi i inconfusible. Ara el pots conèixer, conjuntament amb altres Toy Artistes, a l'exposició col.lectiva Z-AXIS WORKS que s'inaugura demà passat, divendres 1 d'abril, a les 8 del vespre, a l'estudi creatiu i galeria d'art SHO de la Travessera de Gràcia, 163, de Barcelona, a on en Jesper hi presenta, entre 47 obres d'artistes de tot Espanya, el seu tendre LITTLLE GARDENEER i el seu fosc KNUCKLE, fins al 15 de maig.


Coincidint amb la inauguració de l'exposició (divendres 1 d'abril), SHO et convida a participar també en el Dia d'intercanvi de Toys (The swap day), perquè puguis canviar alguna de les teves peces amb les dels  altres assistents.Ves a veure aquesta expo, posa un Art Toy a la teva vida, crea, intercanvia, o comença a comprovar, si et plau i pots, si ets capaç d'afegir a aquesta curiosa activitat creativa la teva pròpia aportació personal.

http://www.dolcecity.com/barcelona/2009/12/sho-bcn-toys-diseno-y-arte-urbano-en-gracia.asp
http://www.flickr.com/photos/hxstudio/

dimarts, 29 de març del 2011

Georges Pierre SEURAT, en el record

En un dia com avui, 29 de març, però de l'any 1891, moria de difteria a París, als 31 anys, el gran pintor francès Georges Pierre Seurat, fundador del neoimpressionisme basat en la tècnica del puntillisme que només ell va saber utilitzar de manera clara i contundent, tot que el seu amic Signac també la va fer servir alguna vegada.

Seurat ha passat a la història, entre moltes altres grans obres, pel seu famosissim quadre "Tarda de diumenge a l'illa de la Gran Jatte", que va començar a pintar pacientment, puntet cromàtic a puntet cromàtic, l'any 1884 i que va acabar dos anys més tard, amb una actitud que ara, acostumats a excercicis pictòrics molt més rapids i intensos, tret d'alguna comptada excepció, ens causaria causat sorpresa i admiració a l'hora. L'esforç de Seurat va tenir la seva compensació històrica, ja que aquesta obra s'ha convertit en una de les grans icones del segle XIX, i jo diria, que de tots els temps, sense fronteres de cap mena.


Tot i la força de la seva pintura, Seurat, no era un home dotat naturalment per a aquesta activitat i, matriculat ja a l'Escola de Belles Arts de París, va aconseguir superar aquesta manca de talent innat copiant, amb gran voluntat i molta disciplina, les obres mestres de Rafael, Holbein i Poussin, que s'exposaven al Louvre. Amb la mateixa intensitat va estudiar també la llei del contrast simultani dels colors per aplicar-la després a la seva pintura arribant a crear la seva tècnica personal, el puntillisme, que definiria finalment el seu particular món creatiu.
L'any 1883, després d'estudiar també en profunditat el dibuix en blanc i negre i les propietats físiques de la llum, Seurat fa la seva primera gran obra "Un bany a Asnieres", que va ser venut l'any 1886 al Louvre, i que segur que tu has vist, amb plaer, com jo, més d'una vegada.



 Tot i el gran interès i admiració que ara genera la seva pintura, en el seu temps, Seurat no va ser entès ni per la crítica especialitzada, ni pel gran públic, i la seva obra va ser rebutjada al Saló de París, raó per la qual, conjuntament amb altres artistes, va participar en la creació de la Societat dels Artistes Independents, desenvolupant, sota aquest nou bon aixoplug, el seu treball personal amb absoluta llibertat.

Gran admirador del mar, Seurat, va pintar diversos paisatges marins, entre els quals el titul.lat "Le bec du Hoc à Grandcamp" (1885), que sembla que és l'única obra que va vendre en vida, per 300 francs, i que ara ha de costar una bona pila d'euros, tot i la seva senzilla aparença.
Gerges Pierre Seurat va construïr la seva vida privada com la seva vida de pintor, puntet de color a puntet de color, tenint dos fills reconeguts amb la seva model i esposa Madeleine Knobloch ( el primer, un any abans de morir, i el segon, pòstum) i deixant un emotiu rastre de més de 15 fills no reconeguts que va tenir amb diverses amants d'amagat de la seva dona, que mai no en va saber res, i que, després de la seva mort, es van llançar com a feres a la recerca de la gran fortuna de tan famós pare.

És curiós i molt significatiu, penso jo, que el quadre que Seurat pintava, quan la difteria s'el va emportar cap a una altra dimensió, tingués com a tema i com a títol final "El circ", ja que sembla tanmateix com una mena d'homenatge a la vida circense que ell mateix va protagonitzar.
La nostra moral del XXI, tot i la gran llibertat que la caracteritza, segurament s'escandalitzaria de la vida secreta d'un pintor del XIX, com Seurat, potser tant com van demostrar els seus coetanis amb la seva pintura.

dilluns, 28 de març del 2011

Agricolia

Començo la jornada d'avui a la Sala d'actes del Mercat de Santa Caterina en el context de la jornada Barcelona EN GÒTIC que em proposa una nova reflexió a l'entorn del nucli històric de la Barcelona gòtica i neogòtica, a través de diverses conferències temàtiques que s'aniran fent avui en aquest mercat bastit sobre l'antic convent gòtic de Santa Caterina, les restes del qual són d'un especial interès historiogràfic a l'hora de definir l'autèntica naturalesa del gòtic català.


 Entre altres coses, descobreixo, gràcies a aquesta jornada, que els mercats de Barcelona volen ser alguna cosa més que el lloc habitual de compra d'aliments, per recuperar, a poc a poc, l'essència de l'àgora originària, com a lloc natural de debat i reflexió sobre temes diversos d'interès social, polític o cultural. Sembla que Barcelona és la ciutat que ha sabut gestionar millor els seus mercats alimentaris, amb una xarxa de 39 mercats coberts, que han sabut mantenir la vella filosofia d'aquests equipaments històrics, davant de la força abassagadora dels nous hipermercats, a on els trets culturals identitaris es perden progressivament.


Tot i l'interès que tinc pel tema, la meva hiperactivitat habitual, fa que abandoni aviat el mercat i la reflexió gòtica, per caminar sense rumb fix per la realitat contemporània de Barcelona, topant, per atzar, amb l'herboristeria Agricolia, al número 10 del carrer Comtal, d'atractiva arquitectura i disseny, i de continguts naturals també valorables, tant per la seva estètica com pels efectes beneficiosos per a la nostra salut.


No puc evitar entra-hi, entre altres coses perquè els meus ulls sensibles, segurament d'admirar sempre coses belles, necessiten habitualment algun coliri que els suavitzi, a la vegada que la meva mirada professional cerca també noves impressions visuals i les paraules que les expliquin millor, per augmentar els meus coneixements culturals, mentre alimento, a l'hora, els teus.


 L'Aigua d'Eufrasia sembla que pot servir per calmar els meus ulls, i les paraules de Joan Martinez, propietari d'Agricolia, calmen també la meva ansietat informartiva. En Joan, forner per tradició familiar i herborista per tendència natural , va comprar aquesta botiga, una de les herboristeries més antigues de Barcelona l'any 1977, i des d'aleshores l'ha mantingut intacte en la seva estètica, i renovada en el seus continguts, amb tota la gamma dels productes dietètics contemporanis, entre els quals també s'hi troba, en totes les variants naturals, aquell pa que ja el.laboraba, quan era més jove, al costat del seu pare.

 En Joan, va perfeccionar el seu interès natural per les herbes, al CENAC (Centre d'Estudis Naturopatia i Acupuntura), i en aquell contex va conduir algunes sortides per diversos indrets de Catalunya per ensenyar als alumnes el coneixement de les herbes i les plantes en el seu estat i amb el seu aspecte originari. Catalunya és un país ric, en aquest sentit, i té algunes espècies endèmiques, com l'Herba de Sant Segimón, protegida ara en el seu hàbitat natural, al Montseny, destacable per la seva capacitat de curar els molestos encostipats. També Catalunya és el país europeu a on hi ha més herbolaris que, com en Joan Martinez, des d'aquesta botiga que fa més de 80 anys que viu al servei de la dietètica, ens ajuden a entendre que els remeis naturals són, normalment, molt més eficaços que els que trobem habitualment a les farmàcies.


De manera que si vols observar en bones condicions el gòtic barceloní no oblidis els bons remeis dels herbolaris que la Barcelona contemporània encara t'ofereix.

http://www.mercatsantacaterina.net/

http://www.escuelacenac.com/

diumenge, 27 de març del 2011

Final d'etapa al Castell de Montesquiu

Tanco amb plaer avui, diumenge 27 de març de 2011,  l'etapa viscuda a la Cabanya del Castell de Montesquiu, al costat de les meves pintures africanes, després d'haver passat tots els matins dels dissabtes i diumenges d'aquest mes de març, rebent la gent que s'ha interessat per la meva obra obligant-me, amablement, a recordar els intensos moments viscuts amb els masai del Ngorongoro en terres tanzanes.


Agraeïxo doncs a aquestes 400 persones que hagin fet l'esforç d'entrar en el meu espai expositiu i en el meu propi espai vital, perquè m'han ajudat a trobar noves lectures de la meva pròpia obra i de la meva vida, a la vegada que m'han permès, en molts casos, conèixer també la seva. Més enllà de blogs i facebook, tot i la seva evident utilitat (aquest blog n'ès un exemple), no hi ha cap altra cosa millor que la relació directa entre les persones, en un cara a cara que, tot i les dificultats que la comunicació directa sempre comporta, finalment resulta altament gratificant perquè desenvolupa la nostra intel.ligència social i obre impensats horitzons personals i professionals.


Una vegada més haig d'agraïr també l'oportunitat que m'han donat els responsables del Castell de Montesquiu d'exposar a la seva fantàstica Cabanya, de la mateixa manera que el meu agraïmet ha d'arribar igualment a les diverses persones que m'han ajudat a arribar, cada cap de setmana al Castell, portant amb els seus cotxes a un home com jo que viu a Sant Pol de Mar i que, a sobre, no té cotxe. Gràcies a tots, de tot cor. M'heu facilitat molt les coses!


Avui, però, últim día d'exposició, he anat i he tornat del Castell sol, amb el meu estimat tren, en un llarg viatge de sis hores (tres d'anada i tres de tornada), contemplant, amb plaer els milions de quadres de paisatge que les finestres del meu vagó anaven enquadrant sobre la marxa. D'anada, foscos, pels núvols, i humits, per la pluja, i de tornada, clars per la nitidesa del cel, i lluminosos, per aquest sol que encara ilumina la meva ment i tot el que escric des de la meva cova santpolenca.


Tanco, doncs, aquesta etapa al Castell de Montesquiu, però n'obro una de nova, per ara, exposant  a partir de l'1 d'abril, una selecció de la meva obra africana al Restaurant Diagonal de Pineda de Mar, a on tindrà una nova vida entre menús, plats del día i sofisticats i exquisits menjars, com el civet de cèrvol que vaig pendre-hi amb plaer la passada tardor. Una passada, vaja! Recordant la llet que vaig veure a Tanzània i els densos pures de blat de moro, com a menjar bàsic, no puc menys que repetir que la vida és, de fet, moltes vides, ajustades a cada cas, a cada instant i a cada circumstància.


Per casualitat, ara, que a Barcelona i Manresa, hi ha exposicions que mostren la relació entre l'art, el paisatge i el menjar, jo també estableixo aquesta relació en moltes d'aquestes pintures africanes que trobaran també en el Restaurant Diagonal de Pineda el seu espai natural.





http://www.diba.cat/Parcsn/parcs/plana.asp?parc=1&m=255
http://www.restaurantdiagonal.com/

dissabte, 26 de març del 2011

Barcelona EN GÒTIC

Barcelona EN GÒTIC és el nom de la nova jornada que el Centre de Recerca i Debat del MUHBA (Museu d'Història de Barcelona) organitza demà passat, dilluns 28 de març, de 9'30 del matí a 6 de la tarda, a la Sala d'Actes del Mercat de Santa Caterina (Av. Francesc Cambó, 16. BCN), com a reflexió sobre la identitat gòtica de Barcelona a l'entorn del nucli històric de la ciutat, a partir dels principals edificis gòtics de la ciutat baixmedieval i de les construccions neogòtiques dels segles XIX i XX.


Entre altres qüestions a debat es presentarà una nova eina tecnològica desenvolupada conjuntament  per Barcelona Media-Centre d'Innovació i el Museu d'Història de Barcelona, gràcies al programa Continguts Digitals del Plan Avanza del Ministeri d'Indústria i Comerç. Aquesta nova eina et permetrà fer un vol virtual en 5D i en temps real pel districte de Ciutat Vella i podràs seleccionar, de forma temàtica, més de 50 elements gòtics que despleguen informació multimèdia, que podrà ser consultada en català, castellà i anglès.


Al final de la llarga i enriquidora jornada es baixarà a la zona arqueològica de Santa Caterina per interactuar amb l'aplicació Barcelona EN GÒTIC.


Sempre he tingut la sensació que som la projecció d'allò que vam ser i sempre he imaginat la vida de la ciutat en etapes anteriors com si fos la del moment actual, canviant minimament escenaris i actituds, però mantenint sempre les directrius habituals de la vida dels homes. Barcelona EN GÒTIC segur que t'ajudarà a veure les coses com jo les veig habitualment, i gairebé a tocar-les, amb l'ajuda incommensurable de la tecnologia contemporània més sofisticada.


http://w3.bcn.es/V64/Home/V64XMLHomeLinkPl/0,4468,335907851_335943991_1,00.html

divendres, 25 de març del 2011

Goya, en el record

Em plau recordar avui la figura de Francisco de Goya, perquè justament en un dia com avui, 25 de març, però de 1789, Goya va ser nomenat pintor de cambra per carles IV. Un pintor lluminós al costat de la reialesa i tenebrós alhora quan va saber reflectir la tragèdia de la Guerra de la Independència que va enfrontar les tropes invasores franceses napoleòniques amb els patriotes espanyols que s'hi van oposar.

Ara tens també l'oportunitat de veure aquest costat fosc de Goya, i de la vida en situacions límit, a l'exposició "Goya-Desastres de la guerra" que ha organitzat Ibercaja amb motiu de la commemoració del bicentenari de la Guerra de la Independència i de la pròpia creació dels gravats, i que ara es presenta, fins al 29 de maig, al Museu Diocesà de Barcelona.

Veuràs la primera sèrie completa dels "Desastres de la guerra"  formada per aquests 80 aiguaforts que va fer Goya entre 1810 i 1814 com a cronista gràfic dels terribles esdeveniments que van determinar tant sagnant i cru enfrontament bèl.lic. Amb la precisió de la seva ma i la profunditat de la seva mirada crítica i satírica, Goya va saber mostrar les atrocitats comeses per les tropes napoleòniques, però també les salvatjades habituals de les guerrilles i de la massa incontrolada, en un context social que va posar en evidència el fracàs de la raó en la que tant confiaven els il.lustrats de l'època.
                                                                                 

  
Goya va ser el gran precursor dels reporters gràfics del segle XX, que amb les seves fotografies ens han ajudat, malauradament, a continuar observant la tragèdia de tantes guerres, sense aconseguir, malgrat la cruesa de les imatges, que s'cabin els eterns enfrontaments violents entre els homes, siguin quines siguin les seves causes i les seves suposades justificacions.







http://w3.bcn.es/ab/asia/equipament/controller/0,2317,1653_71861_2,00.html?accio=fitxa_eq&idEquip=920860
http://www.ibercaja.es/

dijous, 24 de març del 2011

Carme Sanglas, la pintura com a metàfora

"La pintura com a metàfora" és el títol de la nova exposició que la Carme Sanglas inaugura demà, divendres 25 de març, a Can Manyé, espai d'art i creació d'Alella, a on la podràs contemplar fins al 17 d'abril. La inauguració, a les 19'30, compta amb la presència de l'Assumpta Bassa Vila, professora d'Història de l'Art de la Universitat de Barcelona, que en farà la presentació, seguida de la poesia sorgida del cor i de la veu, en una selecció de poemes d'autors fonamentals de la literatura universal, que ens oferirà en Toti Soler, a la guitarra i a la composició musical, com a suport armònic de la veu de Cinta Massip.



La Carme treballa normalment amb pintura al temple, sobre paper o fusta, amb aplicacions puntuals de pa d'or i plata, per crear els seus habituals paisatges de to crepuscular, farcits d'enigmàtiques figures de dimensió fantasmagòrica i irreal. El passat i el present troben, en la pintura de la Carme, un punt curiós de màgica connexió, i ens ajuden a entendre que el somni pot arribar a explicar millor la vida que els diversos discursos plàstics de caràcter més realista.

http://www.alella.cat/fitxa.php?id=1390

Els paisatges interiors de Silkatzar

La pintora, ara ja i des de fa un bon temps, santpolenca, i per tant veïna meva, amiga i companya de sensibilitats artístiques, Silvia Lovosevic (Silkatzar), mostra els seus nous paisatges interiors en exposició a la Sala Municipal d'Esparreguera, des de demà, divendres 25 de març, al 3 d'abril.


Agraeïxo molt a la Silvia que m'hagi convidat a participar en la selecció de l'obra que ara exposa i, tot i que la meva ajuda ha estat molt senzilla, entenc, per les seves paraules, que li pot haver servir per arribar a confirmar senzillament tot el que ella mateixa ja pensava sobre el treball realitzat. Entenc també, com diu ella mateixa, que és important constatar que la mirada d'una altra persona sobre l'obra pròpia, pot servir per aportar impressions i petits matisos, que a l'autor, massa impregnat d'ella mateixa, se li poden escapar.


A Silkatzar no se li escapa que el més important és la vida, motiu pel qual, pinti com pinti, pinta els seus pensaments, els seus sentiments, les seves vivències i la seva particular visió del món. Pinta la vida. Pinta l'amor i el desamor, des de l'amor per la pintura i per la vida, tot i que sigui sovint impregnada de llàgrimes amb algun petit somriure d'esperança. Però tot això ho pinta perquè pinta com pinta, amb procediments pictòrics personals que li permeten aconseguir trobar, cada vegada amb més precisió, el difícil punt d'equilibri entre la realitat subjectiva i l'objectiva, entre el pensament i la matèria, entre la figuració i l'abstracció, entre el visible i l'invisible, entre el real i l'imaginari, i entre l'interior i l'exterior.


Són els seus actuals paisatges interiors, a través dels quals, la Silvia mostra, de manera estratificada y superposada, el resultat del camí viscut, amb referències subtils a les persones i a les situacions que han marcat de manera més clara la seva sensibilitat i les seves emocions. Som davant de paisatges plàstics creats per les vibracions de l'esperit en una longitud d'ona que, tot i la seva particularitat, té una clara dimensió universal, perquè, tots tenim, com a homes i dones, el mateix registre emocional, i tots fem, com la Sílvia, camins similars des que neixem fins que morim, amb els corresponents passets endavant i enrera, al llarg de tot el recorregut vital.

L'exposició dels nous paisatges interiors de Silkatzar s'inaugura demà, divendres 25 de març, a les 6 de la tarda, a la Sala Municipal d'Esparreguera.
http://silvialovosevic.blogspot.com/2010_10_01_archive.html

dimecres, 23 de març del 2011

El paisatge a la cassola

Coincidint temporalment amb l'exposició que mostra a la Pedrera barcelonina la relació estreta entre art i menjar, la Fundació Caixa Manresa i la Fundació Alícia, presenten, amb la col.laboració d'Arts Santa Mònica l'exposició "El paisatge a la cassola", amb la voluntat de retratar, per primera vegada, la gran interacció històrica entre cuina i paisatge, tot destacant la llarga i profunda relació de la humanitat amb l'entorn, per garantir-se l'alimentació, tot transformant-lo a partir de les seves característiques estructurals.


L'exposició segueix la filosofia de la Fundació Alícia i dels Horts de Món Sant Benet i explica com la cuina és un instrument únic per mostrar la relació de l'home amb el paisatge, il.lustrant de manera clara la identificació d'una terra i d'una cultura amb els seus habituals productes alimentaris, per entendre que ancestralment el blat de moro vol dir Amèrica, l'arròs, l'Àsia i la trilogia del blat, l'oli i el ví, parla directament de la Mediterrània.


L'exposició "El paisatge a la cassola" s'inaugura aquest divendres, 25 de març, a les 8 del vespre, i la pots tastar i admirar, fins al 16 de maig, a la Sala d'Exposicions de la Fundació Caixa Manresa a la Plana de l'Om.

http://www.caixamanresa.es/index_obra_social.php
http://www.monstbenet.com/ca/

dimarts, 22 de març del 2011

La festa dels nens japonesos

En solidaritat amb el poble del Japó, el Museu del Juguet de Catalunya, a Figueres, ha organitzat l'exposició "KOÏ-NOBORI" que s'inaugura aquest divendres, 25 de març, i que pots contemplar lliurement, fins al 12 de juny, amb els estels japonesos en forma de carpa com a grans protagonistes.


Si et plau la proposta podràs contemplar les imatges que recorden aquesta entranyable festa dels nens japonesos que se celebra tradicionalment al Japó el dia 5 de maig, quan els pares desitgen als seus fills felicitat, alegria i salut, per mitjà d'un obsequi que simbolitza les virtuts mítiques de les carpes: energia, força i perseverança.


És durant aquesta festa que els estels de teixit en forma de carpes, els "KOÏ-NOBORI" (Els peixos de maig), surten al carrer i onegen al vent. Aquests dies ho faran al Museu del Joguet de Catalunya/Figueres, entre altres coses, per desitjar que el cel japonés i tots els cels del mòn siguin realment portadors de vida que no de mort per radiacions i contaminacions de tota mena. Prova d'onejar tu també al vent, tot demostrant que ets energic, fort i perseverant, com una carpa!

http://www.mjc.cat/