Cercar en aquest blog

dimecres, 30 de novembre del 2011

Onada gegantina

Onada gegantina
Espera eterna 
Els peixos volen

Clyfford Still

Clyfford Still (30 novembre 1904-23 juny 1980) va ser un dels grans representants de l'expressionisme abstracte nord-americà, tot i que les seves irregulars i explosives taques de color, també poden assimilar-se a les que il.lustren les parets de les grans ciutats, o a les que identifiquen els grans paisatges americans,encara que sense els seus indis originals ni els seus sobrevinguts cow-boys.


Clyfford, mestre indiscutible de l'expressionisme abstracte nord-americà, al costat de Rothko i Pollock, va ser, amb aquests i d'altres artistes de tendència similar, un dels grans pintors dels anomenats "camps de color" o franges pintades amb cromatisme variat i forta càrrega sensible i emocional i, en el cas de Clifford, amb llunyanes referències figuratives, tant amb els colors trencats de les parets de les ciutas farcides de cartells, fotografies i impressions visuals varies, com amb els grans paisatges americans que identifiquen plenament la forma, la textura i el color de tota una cultura ancestral.



La pintura de Clyfford Still és menys construïda que la de Rothko o la de  Pollock, i dóna la sensació d'una capa de color que es trenca per descobrir en el seu interior noves variants cromàtiques que es projecten, amb força espontània, cap a l'exterior.



Recentment, aquest mateix mes de novembre que ara s'acaba, la força de la pintura de Clyfford Still i la del seu nom, es van tornar a manifestar de manera esplèndida a la subhasta de quatre de les seves obres a Sotheby's de Nova York, arribant, la titulada "1949-A-No.1", a batre, amb 61'7 milions de dólars, el récord anterior de l'artista.



Els diners aconseguits van servir per finançar la construccció del Museu dedicat a Cliyford Still, a Denver, Colorado, en un estat que, tot i no ser el natal d'en Clyfford, té les caracterítsiques paisatjístiques que també intuïm en la seva pintura, per forma, color, textura i dimensions eternes.




http://es.wikipedia.org/wiki/Clyfford_Still

dimarts, 29 de novembre del 2011

Carlo Levi

Els interessos polítics es van confondre amb els creatius, pictòrics i literàris, al llarg de tota la vida de l'italià Carlo Levi, un home marcat politicament per família esquerrana, professionalment pels estudis de medicina i, vocacionalment, primer per la pintura i deprés per la literatura.


Carlo Levi (Torí, 29 novembre 1902- Roma, 4 gener 1975) va abandonar els estudis de medicina per dedicar-se a pintar, a l'hora que desenvolupava, paral.lelament, la seva tendència política d'esquerres d'un anti-feixisme visceral que també impregnaria la seva obra de creació plàstica, allunyada de la línia de l'art oficial, com la dels altres membres dels grups artístics en què va participar, o com el del grup "Els sis pintors de Torí", que va fundar.

 

Col.laborador habitual de la revista "Giustizia e Liberta", Levi, va ser condemnat aviat per desafecció al regim, i confinat, successivament, en dos petits pobles de la província de Matera, a Lucania, on va descobrir, en la pròpia pell, els problemes del sud del país, en un entorn de camperols que vivíen en la més absoluta misèria, castigats per malalties, com la malària, que causaven vertaders estralls.

  
En aquest context, Carlo Levi, recupera la pràctica de la medicina, fins que l'ha d'abandonar per la pressió dels metges oficials de la zona, gelosos de la bona tasca mèdica que feia en Carlo que, d'altra banda, aprofitava també aquella experiència vital per fer les seves millors pintures, allunyades, tematicament, de la primera experiència pictòrica torinesa, més lírica, i de certes experimentacions impressionistes, que el nou realisme nascut a Lucania, superava.


Tot i ser alliberat d'aquesta condemna, Carlo Levi, hauria de passar encara un parell d'anys (1943 i 1944) amagat en una petita vivenda romana per evitar ser deportat pels nazis per la seva condició de jueu, temps que va aprofitar per escriure la que, finalment, seria la seva millor novel.la "Crist es va aturar a Èboli".


El camí expositiu de Carlo Levi va començar amb una individual a Torí, l'any 1923, seguida, gairebé 10 anys després, per la primera exposició individual que també va fer a París, ciutat en què va fer diverses estades, i per la seva presència habitual a la Biennal de Venècia, com a testimonis evidents de la bona acceptació de tot un treball creatiu que avui sotmeto, lliurement, a la teva consideració.


http://es.wikipedia.org/wiki/Carlo_Levi

dilluns, 28 de novembre del 2011

Eva Nordgren i Sidney Nolan

Mentre m'interesso per l'exposició de col.lages que l'Eva Nordgren prepara per a Olokuti, observo també el camí plàstic que va fer el pintor australià Sidney Nolan al llarg de la seva vida, i ho faig coincidir tot en aquest mateix blog, per ser tan versàtil, comunicativament parlant, com ho va ser, plasticament, en Sidney, a la seva època, o l'Eva, ara, en el present.


Eva Nordgren troba en el col.lage el llenguatge idòni per vehicular el seu sentit estètic i ètic de la vida, entre la tendresa, la ironia, i el desig d'aportar la curiosa bellesa que s'aconsegueix combinant imatges trobades arreu, que no tenen, en principi, cap connexió natural, per generar, finalment, una realitat plàstica, nova, equilibrada i suggerent, entre el gust kitsch, el plaer decadent i el glamur contemporani.



L'exposició d'aquests col.lages de l'Eva s'inaugura a Olokuti de Gràcia, (c/Astúries, 36)), aquest dijous, 1 de desembre,  cap a les  8 del vespre, i estarà oberta fins a finals de desembre i potser durant la primera setmana de gener.






Sidney Nolan també va fer moltes exposicions al llarg de la seva vida, però la primera individual, l'any 1940, a Melbourne, la seva ciutat nadiua, va ser especialment significativa perquè li va donar prou fe, força i fama, per sentir realment que, pintant, havia triat el camí de vida adequat, sensació que, un temps després, l'any 1951, encara va augmentar una mica més, gràcies a la primera exposició individual que va fer a Londres, ciutat on ja s'hi va instal.lar a partir d'aleshores.




Sir Sidney Robert Nolan (22 d'abril 1917-28 de novembre 1992) va ser el pintor australià més significatiu el segle XX, tot i que va passar gran part de la seva vida a la Gran Bretanya, perquè, amb la força del color i la base figurativa, es va aproximar a la realitat física de la seva terra nadiua, amb la mateixa intensitat que va saber captar les seves històries i llegendes, i els seus contes de caràcter romàntic, com també, finalment, va projectar-se cap a altres realitats, com l'Antàrtida i els seus exploradors, o els paisatges xinesos, que va tractar amb amb tècniques molt variades.



Abstracte, al començament, va anar entrant, progressivament, en l'àmbit de la figuració de característiques dadaistes i surrealistes, fundant, amb John Reed. líder d'un grup de pintors innovadors de Melbourne, la Contemporany Art Society.



Al marge de la seva gràcia com a pintor, en Sidney, també va demostrar el seu encant dibuixant i dissenyant escenografies per a espectacles teatrals, especialment per a la Royal Opera House de Londres, aconseguint, amb una cosa i l'altra, gran reconeixement popular, tot i que la figuració plàstica que va defensar no estava gens de moda en el seu temps.

http://es.wikipedia.org/wiki/Sidney_Nolan

diumenge, 27 de novembre del 2011

Ivan Generalic

Ivan Generalic va ser un dels grans representants de l'art naïf croat de la segona meitat del segle XX, i el fundador de l'escola Hlebina ( la seva població nadiua), marcada també per aquesta factura plàstica de caràcter ingenu, al costat d'una sensibilitat especial que la fa particularment atractiva.


Ja de petit l'Ivan, tot i la precarietat econòmica de la vida camperola que li va correspondre a Hlebine, va sentir la passió per al dibuix i, mentre els seus amics jugaven, ell ja s'entretenia fent dibuixos a la sorra amb una branqueta, activitat que, d'una manera o altra, ja no abandonaria mai més, fins a la seva mort, aprofitant tota la bellesa ingénua de les feines del camp i de la pròpia realitat del paisatge que l'envoltava, com a font d'inspiració natural per a les seves obres posteriors.


Tot i la seva identificació natural amb la terra croata de naixement, Ivan Generalic, va moure's pel món, establint-se durant un parell d'anys a París, per captar una atmosfera creativa que, tot i els seus encants, no el va allunyar de la seva línia pictòrica ingènua, connectada sempre amb la senzillesa de la vida rural, amb les persones, els animals, les activitats i l'entorn natural que sempre l'han identificat.


La pintura d'Ivan Generalic era dolça, savia i encantadora com la mateixa realitat camperola croata que la va alimentar sempre, i el tó oníric, que també l'identificava, s'accentuava perqué l'Ivan pintava sobre vidre i no sobre tela o paper.


Ivan Generalic, nascut el 21 de desembre de 1914 i mort el 27 de novembre de 1992, va ser, com ell mateix deia, un general d'un excèrcit de seguidors que van aconseguir donar gran projecció a l'art naïf croat, amb paper important arreu i gran reconeixement internacional.


Ivan Generalic era incapaç de definir la pintura, però sense ella, com tants altres artistes, senzillament no hauria pogut viure.

http://otrasvocesdelver.tumblr.com/post/5836437104/ivan-generalic-1914-1992

dissabte, 26 de novembre del 2011

Charles M. Schulz



Charles Monroe Schulz va aconseguir éxit i renom universals amb la popular tira còmica "Peanuts", amb l'entrenyable Charlie Brown, el gos Snoopy, i tots els altres membres de la pandilla, que amb la tendresa de les seves històries van saber reflectir, amb la senzillesa pròpia del dibuix, les característiques més profundes del somni americà.


Schulz va néixer el 26 de novembre de 1922 a Minneàpolis, Minnesota, i va morir el 12 de febrer del 2000, a Santa Rosa, Califòrnia, després d'haver dibuixat, al llarg de la seva vida, 17.000 tires còmiques, de manera ininterrumpuda, diariament i sense cap assistent, per aconseguir, convertir-se, finalment, en el dibuixant de còmics de més èxit de la segona meitat del segle XX.


De naturalesa tímida, reservada i solitària, Schulz, després de la mort de la mare, es va allistar a l'excèrcit nord-americà, lluitant a Europa, en el context de la Segona Guerra Mundial, com a líder de l'esquadra d'infantería de la 20ena Divisió Blindada dels EEUU, per acumular, sobretot, terribles experiències, entre la tristesa, el dolor i l'horror del combat, que van alimentar, una mica més encara, el seu ja habitual escepticisme en relació al gènere humà.


Per carácter, per experiència de vida i per facilitat natural, Schulz va trobar en el llenguatge del còmic el millor vehicle per projectar la seva sensibilitat, especialment a través de la tira còmica "Peanuts" ("Cacahuets" o "Coses petites") amb protagonistes que pertanyen exclusivament al món de la infantesa i de l'adolsecència, tot i que les seves històries toquen també, amb significació especial, la sensibilitat dels adults.

Amb "Peanuts", des de l'octubre de l'any 1950, com a una de les tires còmiques més populars de tots els temps, Schulz va demostrar les grans possibilitats comunicatives d'un génere menor com el còmic, sobretot si servia per reflectir, com va aconseguir ell, les característiques de la vida quotidiana de les persones, en aquest cas, a través de les sentides vivències i de les assenyades reflexions dels infants.

El 12 de febrer del 2000, Schulz va morir d'un infart agut de miocardi, després d'haver patit, un any abans, càncer colorectal amb metàstasi estomacal, que ja l'havia obligat a anunciar la seva retirada professional, tot i que encara, un dia després de la seva mort, es va publicar la seva última tira còmica original, que tancava un cicle de creació de més de 50 anys, per obrir-ne un altre, de contemplació de tota la seva obra, de durada eterna.

http://es.wikipedia.org/wiki/Charles_M._Schulz