Cercar en aquest blog

dissabte, 31 d’agost del 2013

José Ortiz Echagüe

Demà diumenge, 1 de setembre, s'acaba l'exposició Nord d'Àfrica. Ortiz Echagüe, que pots visitar gratuïtament al Museu Nacional d'Art de Catalunya, en una mostra organitzada conjuntament per aquest museu i el Museu Universitat de Navarra que et permetrà descobrir l'interessant treball fotogràfic que va realitzar José Ortiz Echagüe al Marroc, quan el va visitar per primera vegada l'any 1909 com a fotògraf aèri, en globus aerostàtic, per a l'excercit espanyol, amb treball creatiu paral.lel de documentalista gràfic afí a l'estètica del pictorialisme sense les al.legories i les evocacions literàries pròpies d'aquest gènere, amb visió posterior, l'any 1960, de marcat caràcter nostàlgic d'un Marroc que es modernitzava abandonant els trets caracteriològics, d'homes i paisatges, que havia conegut en aquell passat que s'allunyava progressivament.


Recordo haver-te parlat de José Ortiz Echagüe dies abans que s'inaugurés aquesta exposició i quan la Fábrica de Madrid havia editat el llibre-catàleg d'aquesta mostra, però ara te'l recordo perquè s'acaba l'exposició i perquè, casualment, una de les seves fotografies, la d'un moro, com diu el peu de foto, feta al Rif l'any 1909, va servir per inspirar una de les pintures que vaig exposar, no fa gaire, a Sant Pol de Mar, tot i que jo, lliurement, vaig canviar el moro en qüestió per una dona immersa en desert de perfils orientals.

 http://www.mnac.cat/index.jsp?lan=001


dijous, 22 d’agost del 2013

Parèntesi

Obro un petit parèntesi estival, d'una setmaneta de durada, allunyat, radicalment, d'aquest blog que compartim, tu com a lector i jo com a autor de textos i il.lustracions, per tornar a alimentar-lo, mentre m'alimento i t'alimenta, a finals d'aquest agost, quan hagi viscut una curiosa experiència gaditana que ja et comentaré tot just arribat de les atractives terres del sud de la península. ue tinguis un bon estiu!



ART 4 ART

El Centre Cultural i d'Esbarjo de Sant Pol de Mar té ara un aspecte ben diferent del que tenia la setmana passada quan el vaig ocupar, amb el meu germà i el meu fill, amb les obres dels Puchades, perquè, tot i que l'espai físic és el mateix, la seva atmosfera s'ha transformat per obra i gràcia dels quatre artistes, Mercè Pla, Pep Capdaigua, Silkatzar i Marvilla, que hi presenten els seus treballs més recents, fins aquest diumenge, 25 d'agost, en exposició titulada genericament: ART 4 ART.

Mercè Pla, Pep Capdaigua, Silkatzar i Marvilla


Mireia Correcher Bernet, historiadora de l'art i directora artística de la Galeria Bernet de Barcelona, va fer una breu presentació dels artistes i de l'exposició, a l'acte inaugural celebrat dilluns passat, com a bona coneixedora de la trajectòria de Mercè Pla, Silkatzar i Marvilla, ja que tots tres havien exposat anteriorment a la seva galeria barcelonina, punt de partença d'una amistat personal i un contacte professional que han conduit a la gestació d'aquesta petita col.lectiva que compta també amb la incorporació d'en Pep Capdaigua, pintor santpolenc amb qui vam compartir, amb Silkatzar i un bon nombre d'artistes més, l'exposició col.lectiva santopolenca celebrada recentment a la Cabanya del Castell de Montesquiu.





No hi ha doncs cap fil conductor que vertebri aquesta "ART 4 ART", més que la passió creativa que anima aquestes quatre sensibilitats, la de la Mercè Pla i les seves escultures ceràmiques de marcat caràcter expressionista, respecte per a la figuració i preocupació humanista; la d'en Pep Capdaigua i la seva visceralitat pictòrica de color esclatant i dinàmica entre naïf i expressionista; la de Silkatzar, i la subtilesa de les seves textures pictorals amarades del record antic de persones i situacions passades intuïdes en fina figuració en rerafons d'abstracta composició; i en Marvilla, i la bellesa dels espais plàstics d'evocació de realitats mentals, entre la geometria del gest superficial i l'esclat del sentiment més profund.





ART 4 ART, ens fa pensar més en un quadrat que en el cercle màgic que realment  arriben a crear aquestes quatre artistes, connectats, naturalment, pel mateix gest vital, tot i la diferència dels resultats plàstics finals i la diversa composició ètica de les seves actituts personals.








dimecres, 21 d’agost del 2013

Guim Tió

Em vaig emportar una molt agradable sorpresa quan, mentre visitava la nostra exposició "Puchades 3" a Sant Pol de Mar, la Montserrat Tió, filla d'aquesta bella població del Maresme i amiga de tota la vida, em va comentar que el seu nebot, en Guim Tió, es dedicava a la pintura amb èxit esclatant tot i la seva joventut i tot i que jo no solament no en sabia res sinò que ni tan sols m'ho podia imaginar, perquè no habia tingut ultimament cap informació d'aquest xicot a qui havia conegut, vagament, quan es passejava, de petit, amb els seus pares pels carrers d'aquesta vila maresmenca que ara és també la meva, des de fa 36 anys.


Recordo, això si, que el seu pare, en Bado Tió, era un gran afeccionat a la fotografia, tot i que no s'hi dedicava professionalment, i ara, comprovo que en Guim parteix també de la fotografia per generar les seves imatges pictòriques, aprofitant també l'herència genètica dels avis materns, pintors, i d'un tiet que també s'hi dedicava, mentre compartien aquesta activitat plàstica donant classes a Llotja.


En Guim Tió (Barcelona, 1987) va entrar a la Facultat de Belles Arts sense tenir molt clar que s'hi volgués dedicar, però ara, amb la carrera acabada tot just l'any 2011, ja s'ha converit en un dels valors emergents amb un dels presents més brillants i molts futurs especatculars si continua acconseguint seduir sensibilitats de tanta gent d'arreu del món, com fa ara amb aquestes imatges que hibriden el llenguatge de la fotografia amb el de les ceres de colors, per transformar la sofisticada realitat del món glamourós de la moda en els rastres inconfusibles dels rostres d'un univers personal que posa el seu accent en ulls i llavis, per denunciar, amb humor i ironia, la fredor d'aquest món de la publicitat que fagocita, amb cruesa inaudita, les nostres emocions més naturals, definint els falsos models de comportament social que molts joves segueixen fanaticament i malaltissa.


Conscient que l'essència del pintor és la seva capacitat de deformar la realitat, en Guim Tió ataca amb cotó i aiguaràs els rostres de les models publicitàries, per acabar reconstruint-los, a tocs i taques de ceres de colors, en aquestes cares, entre tendres i patètiques, horroroses i belles, que poblen el seu món pictòric, convertides en icones inconfusibles de la seva personalitat.


Esperem, amb interès creixent, l'evolució d'en Guim Tió, mentre contemplem el resultat del treball actual d'un pintor que, tot i la gràcia del resultat final, viu amb especial intensitat tot el procés de treball que el possibilita.



dimarts, 20 d’agost del 2013

August Puig a l'Espai Pahissa

L'Espai Pahissa de Palamós m'anuncia el seu nou projecte que combina música i pintura amb una primera manifestació en l'exposició d'obres de Lluís Roura i pintors de l'Empordà en connexió directa amb la sensibilitat del pianista i compositor Jordi de Vera, que interpretarà la seva música aquest dissabte, 24 d'agost, a les 6 de la tarda, en jornada de portes obertes que et permetrà contemplar, en bona sintonia, els quadres de l'exposició, amb la possibilitat d'adquirir-los amb descomptes especials fins a finals d'agost, mentre prens una bona copa de vi de pagès del MAS MOLLA de Calonge.


Em plau tenir una nova oportunitat de veure les obres de Lluís Roura, pintor a qui admiro i valoro des de fa molts anys, i amb qui he passat moments fantàstics a casa seva a l'Escala, mentre contemplavem els orígens grecs de la nostra cultura i la immensitat de la blavor mediterrània, de cel i de mar, que encara l'alimenta, en el present, tot estimulant , a la vegada, la seva sensibilitat artística com a model natural d'una pintura que sempre ha exaltat els trets del paisatge lluminós que habita i que el conté, amb connotacions espirituals que fan de la matèria pictòrica especial recurs emocional de perfils cromàtics d'un atractiu vitalisme il.luminat que l'humanitza a pinzellades mentals.


Tot i el paper principal que té el nom de Lluís Roura en aquesta exposició de l'Espai Pahissa, em prenc la llibertat, amb respecte també per a tots aquests altres pintors de l'Empordà que l'acompanyen i als qui bé conec, de destacar la presència de l'August Puig, tant pels seus valors pictòrics intrínsecs com per d'altres de més personals que em traslladen a la meva infantesa i adolescència quan, alié al meu futur de crític d'art i comunicador cultural, compartia treballs i jocs escolars, amb el seu fill, en Pau Puig, i veia, quan anava a casa seva a fer deures, la curiosa i sorprenent activitat d'aquell pare pintor a qui aleshores no entenia gaire i a qui, posteriorment, ja vaig entrevistar en més d'una ocasió, quan el gust per a la pintura ja m'acompanyava al costat d'una major comprensió de la manera particular de ser dels artistes viscerals i apassionats que, com l'August Puig, tenien aquell toc de bogeria que era, senzillament, genialitat i efervescència creativa.





L'August Puig (Barcelona, 1929-Monells, 1999), va rebre la primera herència creativa del seu pare que era professor d'art i deixeble de Joaquim Torres García, per dedicar-se plenament a la pintura a partir de l'any 1944, amb gust primer per a l'expressionisme, amb trets fauvistes i admiració picassiana, i explosió final, entre el surrealisme i l'abstracció informalista, que el van fer el pintor de perfils molt originals, personals i dificilment qualificables, que el món ha conegut, amb més presència internacional que local, i més admiració a fora que a dintre, possiblement per la seva pròpia decisió de marxar, becat a París, en etapa de formació, tot allunyant-se de l'estela del Dau al Set, per mirar, després, més cap a Alemanya i els països nòrdics que cap a l'anècdota mediterrània que, tot i la certa distància factural, no va deixar d'alimentar-lo, sempre, conceptualment, mentre l'habitava, amarat de la seva atmosfera, fins a la seva mort.


Tot i la seva aparent fredor , l'obra de l'August, com ell mateix, semblava mostrar la realitat tot just abans de la tragèdia, com a magma volcànic a punt d'esclatar en mil bocins gràcies a l'energia potencial que contenien les seves formes d'orgànica abstracció i generació gairebé espontània, tot i el complex procés de treball que li permetia aconseguir-les i la sensació que es tractava de realitats que existien, ja preestablertes, en la natura, per manifestar-se, magicament, per mitjà de la seva mà que les materialitzava sobre la tela o el paper amb ritmes vitals d'incontrolada cadència.



Casualment vaig conèixer, el dia de la inauguració de la meva exposició al Restaurant Mas Pi de Verges, el 19 de juliol passat, en Jordi Puig, nebot de l'August i també pintor, que ocuparà proximament els espais expositius d'aquest restaurant i el meu blog amb la reflexió corresponent per que coneguis un nou univers pictòric que jo encara no he descobert.