Ocell de sorra

 

S'acosta ja la inauguració de la IV edició del Tramuntanart, aquesta col.lectiva d'artistes de tota mena que lloem o patim les conseqüencies d'aquest vent atramuntanat que, en la seva traducció plàstica, ha d'incloure algun element que s'hi relacioni directamen o amb realitats físiques i conceptuals paral.leles, com ara, el mar, la pesca, l'erosió, el territori i, en fi, la vida mateixa perquè, al cap a la fí, si la teva imaginació t'ho permet, qualsevol cosa podria estar relacionada amb el vent, tot i que n'hi ha algunes que ho estan de manera més directa i justificada.

És el dia 9 de juny que s'inaugura aquesta IV edició d'un Tramuntanart de participació lliure, gratuïta i no competitiva, que converteix, com en les anteriors edicions, el Port de la Selva, en espai natural de creativitat ventosa justificada, en una proposta de caràcter tradicionalment efímer, tot i que aquest any s'allargarà tota una setmana, fins al 16 de juny, ventegi, plogui, nevi o faci el temps climatològic que vulgui.

Em plau, doncs, presentar-te, tot i que en fase encara d'el.laboració, el meu "Ocell de sorra", fet amb fusta reciclada i sorra del mar de Sant Pol incrustada, com a homenatge a la merla que, no fa gaire, va entrar a casa, i que, conjuntament amb d'altres espècies alades, són ara presència constant a la terrassa, tot buscant les molles de pa que, des d'aquella ocasió, els hi poso religiosament, content de la seva presència, tot i que, en aquest cas, i com a llicència creativa, presento aquest ocell ensorrat després d'una tempesta provocada per una forta tramuntana, immortalitzat com a estatuta de sal bíblica, tot fent honor, també, al vent que presideix aquesta col.lectiva.

Amors platònics

 

Ja s'acosta el dia de la inauguració de l'exposició col.lectiva BOXPOPURRI a Olokuti, que, en la seva tercera edició, proposa com a tema de manipulació creativa, en el seu sentit més ampli i lliure, el dels "Amors platònics" a partir de la intervenció imaginativa sobre un plat, que l'organització de tant particular event, ha posat, en formats, colors, textures i dibuixos diferents, a l'elecció lliure de cadascún dels participants.

Nuria López, Violeta Puchades, Dani Serrano i Glòria Vives, continuen, d'aquesta manera, mantenint viva aquesta proposta artística que sota el nom de BOXPOPURRI, per la capsa que va protagonitzar la primera edició, tot passant pel llibre, que va identificar la segona, i pel plat, que dóna sentit a la tercera, preten convertir el jardí d'Olokuti en espai de trobada creativa entre artistes de més o menys trajectòria, i més o menys dedicació a la causa plàstica, en context natural no competitiu, de durada efímera i per amor, en aquest cas, platònic, a l'art.

Els "Amors platònics", servits al plat, d'uns quaranta artistes, els podràs tastar, mentre els contemples, divendres que ve, 24 de maig, a partir de les 19h, en celebració inaugural que comptarà amb la música en viu de "Flor de Leto" i el pica-pica original que donarà, al plat artístic i platònic, el complement gastronòmic en la seva dimensió més real.

A l'exposició "BOXPOPURRI-AMORS PLATÒNICS", que durarà només dos dies, 24 i 25 de maig, d'intensitat assegurada, també hi trobaràs el meu "Niu d'amor platúnic", la meva particular visió plàstica del tema tractat, amb vermell cor anti-estrès, entre la placidesa del rosat cotó fluix, i la duresa, esclavitzadora, del filat espinós, que, segons la meva sensibilitat, identifiquen els amors platònics d'ara i de sempre, siguin per carta convencional, o per la nova convenció de les noves xarxes socials que fan, de la virtualitat, el platonisme contemporani.

http://www.olokuti.com/catalog/

Monti

El món de la Comèdia va perdre ahir un dels nostres més entranyables representants, el pallasso Monti (Joan Montanyès) que s'en va anar amb el seu nas vermell i el seu somriure etern, tot el dolor del càncer que se li va diagnosticar fa uns mesos i que, finalment, tot i la legendària immortalitat dels pallasos, va acabar amb la seva vida, que no amb el seu record, sempre present entre nosaltres, sobretot si, com jo, vam tenir l'oportunitat de compartir, en clau d'entrevista, moments tan inoblidables com els que ens havia proporcionat quan actuava com a August, el pallasso babau, ingenu, salvatge i tendre, en el seu cas, en la seva dimensió més amable i poètica.

M'afegeixo a l'espectacle espontàni que li van organitzar els seus companys de professió, a les portes de l'Hospital de la Vall d'Hebron, just abans de la seva mort, per acomiadar-lo com només saben fer els pallassos, amb el somriure en el rostre i el dolor a l'ànima, ocult sota la disfressa d'aquella alegria permanent que el públic els exigeix i que ells sempre mantenen tot i les llàgrimes que, com tots els altres mortals, guarden en el seu interior.

M'afegeixo a l'homenatge pòstum a l'estimat Monti amb el somriure del meu "Comèdius", el personatge que acabo de crear per participar a l'exposició col.lectiva que es farà a principis de juny a Canet de Mar, per celebrar els 40 anys dels Comediants, amb els qui en Monti també havia col.laborat en alguna ocasió, tot i que, pel seu caràcter anàrquic i independent, i tot i ser el pallasso del Teatre Lliure per excel.lència, treballava per lliure en projectes diversos, i durant un temps amb la seva pròpia companyia Monti&Cia, justament quan els nostres camins es van creuar, ja fa un cert temps.

Més que cap altra artista, en la disciplina que sigui, els pallassos no haurien de morir mai, i tot i que la mort s'els emporta com a qualsevol altre persona, quan arriba el moment, com en Monti que ha deixat el teatre de la vida als 48 anys, quan encara li quedava molta corda per ajudar-nos a soportar el pes de la nostra pròpia existència.

Andoni Canela

Andoni Canela (Tudela, Navarra, 1969), Llicenciat en periodisme per la Universitat de Barcelona i graduat en fotografia per el London College of Printing, ha convertit la seva afecció primera, d'observador respectuós de la natura, en la carrera d'excel.lent fotògraf que ha desenvolupat fins ara, viatjant arreu del mon, per captar, amb els seus potents teleobjectius, els aspectes més significatius de la biodiversitat universal, a través dels seus, sovint, inèdits paisatges, de la divesitat de flora i fauna, i de la realitat humana dels seus habitants autòctons.

Una bona mostra del seu subtil treball fotògrafic, la tens ara a l'exposició "L'Àrtic es trenca", que s'inaugura avui mateix a CosmoCaixa Barcelona,  on la pots veure fins al 28 de maig, com a exposició itinerant sensible als efectes evidents que el canvi climàtic produeix en indret tant important en la situació climàtica universal, observant la transformació d'un paisatge glaçat que veu com les antigues grans extensions de gel minven, perillosament, estudiant la gran varietat del gel que encara identifica el territori, i comprovant, també, els canvis en els costums habituals que aquesta situació dramàtica genera en animals i persones, obligats a fer grans esforços per sobreviure, com els inuït que han de fer llargues jornades per aconseguir trobar la caça i la pesca que abans tenien a prop dels seus assentaments vivencials.

Grans són també els esforços que ha de fer habitualment l'Andoni per captar les millors instantànies dels animals identitàris de l'Àrtic, com l'ós polar o la foca, esperant, amb immòbil paciència, la seva aparició, cada vegada més escassa, com escassa és la presència dels altres animals endèmics de moltes altres regions del planeta, amençats, també, pels efectes nocius del canvi climàtic, com el tigre de bengala indi, l'ós panda xinès, o la bal.lena gris de la Baixa Califòrnia, que també han estat motiu del treball documental sobre la biologia d'aquesta fauna amenaçada que ha estat fent l'Andoni a través dels cinc continents, en contextos selvàtics, desèrtics, vulcànics o glaçats com els de l'Àrtic que il.lustren aquesta exposició.

Conscient que no cal anar gaire lluny per trobar els objectius naturals de la seva mirada desperta, basada en l'interès pel teu enton natural, l'Andoni, en aquest cas, en companyia del seu fill Unai, s'ha passejat a l'entorn de l'estany de Banyoles, on viu, en observació diària i sistemàtica, all llarg d'un any, de les fotges (fochas), aus aquàtiques de plomatge negre i bec i triangle blanc, que són les grans protagonistes del llibre "Looking for fochas" que acaba de publicar P.A.U. Education, amb les experiències visuals i emocionals compartides per pare i fill, extensibles a d'altres indrets de la terra, a moltes altres realitats paisatgístiques, a moltes altres espècies animals, i a la gran realitat de l'home universal.

http://andonicanela.blogspot.com.es/

http://obrasocial.lacaixa.es/nuestroscentros/cosmocaixabarcelona/cosmocaixabarcelona_ca.html

Jordi Marsal

 

Amb renovat dolor, rebo la notícia de la mort del pintor i il.lustrador Jordi Marsal, l'obra del qual m'era força desconeguda, tot i que havíem compartit diversos, i agradables, moments professionals quan coincidíem a l'entorn del Supermerc'art d'art contemporàni, que organitza American Prints, ell, des de l'espai de gestió de l'event, i jo des de l'univers radiofònic, en la meva feina habitual de divulgador cultural.

Tot i que vaig saber que també pintava, no m'ho va dir fins temps després d'haver-lo conegut, sempre en el seu espai de treball a American Prints, i, fos com fos, durant aquell temps mai no vaig tenir ocasió, pels motius que sigui, de saber d'algunes de les seves exposicions, ni, per tant, de poder-ne parlar mai a la ràdio, ni d'entrevistar-lo com a pintor.

Ara, maluaradament, ja no hi sóc a temps, entre d'altres coses perquè també sóc lluny de la meva antiga  feina radiofònica, en etapa prejubilar, però encara puc dedicar-li, a titol pòstum, aquest blog que avui s'acosta a la seva vida, per recòrrer un camí que va començar a Montesquiu, on hi va néixer l'any 1962, i que ha acabat ara, maluaradament, truncat per un càncer.

En Jordi Marsal era Llicenciat en Belles Arts per a la Universitat de Barcelona i, amant de l'estètica de Velàzquez i Rembrant, va fer del clarobscur la seva tècnica personal i el substracte conceptual d'un univers emocional farcit, també, d'esclatants claredats i opaques foscors, sensible a la nostàlgia del temps passat, tot recordant l'energia perduda de situacions irrecuperables, en espais que retenien, gràcies als seus pinzells, les antigues atmosferes.

Pintor realista, Jordi Marsal, fugia, curiosament, de la realitat, centrant la seva mirada, farcida de misteri, en el món de l'il.lusionisme o de l'escapisme del segle XIX, com també s'aproximava a la història passada, en la seva fusió amb el present, en composicions, finament iròniques, que barrejaven iconografies inconnexes, per explicar, a la seva manera, el perquè de les coses en un context d'absoluta atemporalitat.

  

En general, i en els seus retrats, en particular, Jordi Marsal, penetrava la realitat física, en la seva aparença externa, per arribar a palpar, tot reproduint-la plasticament, l'anima profunda de la seva existència.