Cercar en aquest blog

dimarts, 31 de gener del 2012

Eligiusz Niewiadomski

El suicidi entre els artistes, tot i no ser habitual, no ens resulta tampoc del tot sorprenent, tenint en compte la vida agitada de molts d'ells, en un context vivencial d'excessiva sensibilitat que provoca tanta fragilitat en els sentiments, com força en l'obra que han ajudat a crear, però trobar un artista assassí, com el polonès Eligiusz Niewiadomski, ja no és tan corrent.



L'Eligiusz va ser el pintor i crític d'art polonès, pertanyent a la dreta del Partit Nacional Democratic, que l'any 1922 va assasinar d'un dret el primer president de Polònia, Gabriel Narutowicz, quan va coincidir amb ell a la galeria d'art Zacheta, aconseguint, malauradament, fer realitat allò que molts altres artistes només pretenen reproduir, poeticament, per mitjà d'accions radicals i performances trasbalsadores.





Eligiusz va portar fins als últims extrems uns ideals nacionalistes que el president Narutowicz semblava no acabar de representar ni defensar, i va ser afussellat, per matar-lo, quan tenia 53 anys, convertint-se, per als ideologicament afins, en un heroi nacionalista, per a la majoria, en un simple assassí, i per als amants de l'art, en el pintor que va ser, tot i que d'interès menor, desplaçat per la transcendència social i política de la seva sagnant acció .

http://es.wikipedia.org/wiki/Eligiusz_Niewiadomski

dilluns, 30 de gener del 2012

Vicente Ameztoy

Em plau entrar avui en el món, fins avui, desconegut per a mi i potser també per a tu, del pintor basc Vicente Ameztoy Olasagasti (Sant Sebastià, 30 gener 1946-Villabona, 6 novembre 2001), artista considerat com el millor representant del surrealisme basc, per la seva pintura de base figurativa i connexions naturals tant amb l'obra de Magritte com amb la d'Arcimboldo.



De geni artístic natural i prematur, trobem ja en Vicente exposant per primera vegada, als 14 anys, guanyant premis de pintura, als 16, i participant en events expositius internacionals, als 18.




Tot i asssitir a classes a l'Escola de Belles Arts de San Fernando, de Madrid, es pot considerar Vicente Ameztoy com a un artista de formació autodidàctica, doncs va deixar l'escola aviat per buscar, amb llibertat i imaginació, el seu propi camí.




Un camí que es va determinar cap als anys 70 del segle passat, quan Ameztoy, va definir ja el seu personal estil figuratiu d'essència surrealista propera al món de Magritte i Arcimboldo, farcit d'elements manllevats de la realitat del paisatge basc, en entorns familiars i en la pròpia imginació de l'artista.



El lent procés de treball de Vicente Ameztoy va fer que la seva produccció fos escassa i poc visible publicament, ja que la majoria de les seves obres es troben en col.leccions privades, motiu per al qual, projectar-lo avui cap a la teva mirada, pot tenir ja un petit valor afegit més.

http://es.wikipedia.org/wiki/Vicente_Ameztoy

divendres, 27 de gener del 2012

Seison Maeda

Seison Maeda va ser un  interessant pintor japonès, nascut el 27 de gener de 1885 i mort el 29 d'octubre de 1977, després d'un vida de dedicació intensa a la pintura en la seva dimensió més sensible a la tradició oriental, per mitjà de la temàtica habitual, que en el cas de Seison, passa per als temes històrics, les natures mortes, els paisatges i la figura humana a través del retrat.

 Tot i el seus viatges per diversos països europeus, descobrint, entre d'altres coses, l'interessant art renaixentista italià, Seison Maeda es va mantenir sempre fidel a la tradició plàstica japonesa, tot seguint els estils Yamato-e i Rimpa, oferint-nos, així, una mostra més d'aquesta sensibilitat oriental que vibra i ens fa vibrar amb la força senzilla de les coses de cada dia, gracies a la subtilesa, gairebé immaterial, del gest pintat.




Un plaer aproximar-me avui, alhora que t'el presento també, a una sensibilitat japonesa que és també una mica la nostra, tot i que encara ho hauria de ser molt més, per la seva actitut respectuosa amb la vida en general, a través d'un gran amor, traduït en art, tant per la natura, com per a les persones grans que concentren una saviesa ancestral, plena encara de bellesa i utilitat, com per certs trets tradicionals sempre atractius, tot i el canvi i l'evolució de la vida.


dijous, 26 de gener del 2012

Kees van Dongen

Kees van Dongen va ser un  dels artistes que, per l'esclat ensisador, tant de formes com de colors,va il.lustrar més i millor una part important del meu camí progressiu d'assimilació de la bellesa de l'art i del meu interès, encara manifest actualment, per a tot el que tenia alguna cosa a veure amb l'art i amb els artistes.



Si t'en parlo avui és perquè, al marge del plaer que em causa contemplar la seva obra, en Kees va néixer, justament, un 26 de gener, com  avui, però de 1877 a Röterdam, i va morir, a Montecarlo, el 28 de maig de 1968, després de viure una vida plenament dedicada a l'art amb connexions directes amb el fauvisme francès i algunes, d'indirectes i més breus, amb l'expressionisme alemany del moviment Die Brücke.



Van Dongen va ser, coincidint amb l'etapa d'estudiant d'art a Röterdam, pintor de mariners i prostitutes, quan frequentava el districte roig del port, per esdevenir, després, pintor de temàtica diversa, centrada sovint, en la figura humana, tractada, sempre, amb aquella particular intensitat cormàtica, propia del fauvisme, que identificava també l'obra de Matisse o Derain, amb els qui va coincidir al Saló de Tardor parisenc l'any 1905.



Van Dongen va fer de París el seu espai natural de vida i treball pictòric, l'any 1829 es va nacionalitzar francès, i finalment, va morir a Montecarlo el 28 de maig de 1968, de la mateixa manera que el meu ordinador, que ha mort, espero que només temporalment, infectat per un perillós virus que ara està ja sota tractament, fin que em permeti treballar com sempre, amb els textos habituals i el tractament d'imatges, fotogràfiques o dibuixades, que sempre m'identifiquen. Espero recuperar aviat el ritme habitual, mentre treballo com puc, des d'un ordinador anònim, en espai públic i sense el caliu casolà que m'acompanya habitualment. Excusa'm!!!

http://es.wikipedia.org/wiki/Kees_Van_Dongen

diumenge, 22 de gener del 2012

Carl Larsson

Avui em plau, de manera especial, tenir l'oportunitat de parlar-te del gran dibuixant i pintor suec, sobretot per mitjà de l'aquarel.la, Carl Larsson (Estokolm, 28 maig, 1853- Falum, 22 gener 1919) entre d'altres motius perquè calendaris, posters i llibres amb les seves il.lustracions van donar un sentit especial al meu ambient familiar, quan els nostres quatre fills, de pare català i mare sueca, començaven a contemplar, des de la nostra casa de Sant Pol de Mar, les coses boniques de la vida, especialment presents en tota la sensible i ben dibuixada obra d'en Carl.


Curiosament, tot i aquesta sensació de benestar familiar i de bona situació econòmica que despren tot el treball de Larsson, la seva infantesa va ser tan dura que, fins i tot, va haver d'anar a una escola per a pobres, en un context social especialment depauperat,  entre carences materials, bruticia i malalties.


Tot i així, en Carl va ser especialmet afortunat quan, l'any 1866, va tenir l'oportunitat d'entrar a l'Acadèmia d'Art d'Estokolm, obtenint, gràcies a la seva habilitat artística natural, dotze medalles que li van permetre formar-se també en cursos de dibuix antic, per passar, immediatment després, a treballar en un estudi de fotografia, a la vegada que publicava els seus dibuixos a la revista humorística "Kasper".


Durant la dècada dels 70 del segle XIX, va fer nombroses il.lustracions per a llibres i les coses li anaven especialmement bé, en tots els aspectes, tant creatius com econòmics, però, cap a l'any 1877, després d'un viatge a París, se li va capgirar tant la sort que va pensar, fins i tot, en el suicidi.


Poc després, però, va tenir la immensa sort de trobar la seva gran inspiradora i el seu gran suport moral, la també artista Karin Bergöö, que finalment seria també la seva esposa i a mare dels 7 fills que van tenir, Suzane, Ulf, Portus, Lisbeth, Brita, Kersti, i Esbjörn, models constants, al costat de la mare i d'ell mateix, quan s'autoretratava, d'un univers pintat que els va convertir en personatges ideals del món de l'art suec d'aleshores, de la mateixa manera que tota la família, casa inclosa, van ser model de bons costums i de renovada estètica casolana.


La sensibilitat artística de la parella els va permetre dissenyar el seus propis espais, obrint-los a la llum i a la senzillesa funcional i de molt bon gust, en contrast amb la filosofia de vida de pesants interiors foscos habituals en les llars susques d'aquella època.


Carl Larsson va dedicar la seva vida a la pintura i a la família, creant, i dibuixant, a l'hora, una realitat feliç que el va compensar, enormement, de les dificultats viscudes quan era petit, a la vegada que despertava l'admiració de petits i grans i, per descomptat, la dels meus fills i la meva, tant quan el vaig descobrir, ara fa ja uns quants anys, com avui mateix, que el recordo amb plaer en el meu blog, perquè tu també gaudeixis de la seva obra.




 

dissabte, 21 de gener del 2012

Genc Mulliqi

Em plau descobrir-te, avui, que també l'acabo de descobrir, l'artista albanès Genc Mulliqui, notable escultor i pintor que combina aquesta acticitat creativa amb la docent, com a professor de l'Acadèmia de Belles Arts de Tirana, i l'administrativa, com a director de la galeria Nacional de Tirana.


Com en altres ocasions la meva habitual navegació per internet a la recerca de les efemèrides del dia, m'ha permès saber que en Genc va néixer el 21 de gener de 1996, cosa que, al marge, com sempre, que m'hagi interessat la seva obra, justifica plenament que t'en parli avui, dissabte, 21 de gener de 2012.


Abans de convertir-se en un dels millors escultors albanesos de tots els temps i de donar classes a l'Acadèmia de Belles Arts de Tirana, també s'hi va formar com a alumne, llicenciant-se en escultura l'any 1988, per completar, després, la seva formació a Alemanya (ceràmica raku i vidre) i a Londres (escultura i gravat), en experiències diverses que han estat especialment útils, si ens fixem en la qualitat de les seves obres.

Genc Mulliqi, tot i la seva formació tècnica, no ha estat mai esclau dels procediments de creació, per permetre que fos, sempre, la seva inquietut vital, el motor principal d'aquesta activitat, amb resultats de gran intensitat emocional, gran esclat cromàtic i gran i molt ben treballada aparença externa.


Tot i que se'l considera un escultor abstracte, l'obra d'en Genc s'identifica, de manera especialment significativa, pels seus gran caps modelats, acabats amb diverses pàtines i de perfils ben definits, segons criteris figuratius, tot i que siguin, basicament, el fruit de la seva capacitat imaginativa.


L'obra de Mulliqi s'ha exposat en diverses ciutats europees, entre les quals, la valenciana Manises, com a un dels participants en la Biennal Europea de Ceràmica corresponent a l'any 1995.


Genc Mulliqi és un dels representats dels nous corrents escultòrics albanesos, més enllà, sortosament, de la tirania política, social i cultural, d'Enver Hoxha, que va omplir el país d'aquelles monumentals esculturas que el representaven com a pare protector de la pàtria, la caiguda de les quals s'ha convertit en tot un símbol de l'arribada de la democràcia al país, en un procés, finalment natural, que nosaltres també hem viscut a casa nostra, que encara tenim ben present i, en alguns casos, no del tot resolt.

http://es.wikipedia.org/wiki/Genc_Mulliqi

divendres, 20 de gener del 2012

Jean-François Millet

Tot i la meva poca fe, religiosa o de qualsevol altra dimensió divina o humana, com la teva, possiblement, la teva més subtil espiritualitat natural vibrarà, segurament, com la meva, contemplant el quadre "L'Angelus" de Jean-François Millet, perquè projecta aquest moment de profund recolliment rural, agraïnt, tot i la duresa de la seva circumstància, la joia de la vida, en un context camperol de suposats valors humans inferiors, en el qual, en Millet, tot i el rebuig de la refinada burgesia del seu temps, hi va trobar la plenitut de l'esperit i l'autèntic sentit de l'existència.

Reto, doncs, avui, el meu, també profund i sentit homenatge a l'autor de tan fantàstica imatge, el pintor francès Jean-François Millet, perquè, al marge dels seus valors plàstics i humans, resulta que va morir un 20 de gener, com avui, tot i que de 1875, després de viure, amb tanta professionalitat, com intensitat i honestedat, una exsitència de pintor que va començar el 4 d'octubre de 1814, quan va néixer.


En Millet va ser un pintor realista, fundador, entre d'altres, de l'escola de Barbizon, a la França rural, perquè posseia un sentit innat per a la comprensió de la natura que gairebé l'obligava, més enllà de la raó, a interpretar-la plasticament, per mitjà dels èssers humans que habitaven aquella dura realitat camperola de la França del XIX.



Tecnicament influït pel pintor Honoré Daumier, Jean-François Millet, va saber dominar el joc subtil de llums i ombres, construïnt, a la vegada, els perfils dels personatges pintats amb volums tan simples que s'integraven perfectament a l'entorn natural, creant velades atmosferes de gran projecció simbólica, en un context d'innocència primigènia que contrastava poderosament amb la degradació de l'home de ciutat, ofegat per una societat industrial que, aleshores, ja començava a transformar, per bé i per mal, l'antiga relació natural entre els homes i la terra.

  
Contrariament a l'actitut d'altres pintors coetanis, Millet i els altres artistes de l'Escola de Barbizon, no van voler riure les gràcies de la burgesia, projectant pictoricament els seus suposats encants, ja que van trobar en l'ambient físic i humà de la ruralia francesa, l'autèntica bellesa, la raó de ser de la seva pintura, i l'estimul creatiu d'unes vides que, com la de Millet, van ser economicament tant pobres com la dels camperols i grangers que van mostrar en els seus quadres.


Millet va haver de rebre, més d'una vegada, ajut econòmic de l'amic  i company d'aventures pictòriques, Rousseau, a qui li anaven una mica millor les coses. Els dos van morir a Barbizon amb pocs anys de diferència i les seves tombes es troben tant a prop l'una de l'altra com de la terra que va justificar plenament les seves vides i la seves pintures.

http://es.wikipedia.org/wiki/Jean-Fran%C3%A7ois_Millet