Cercar en aquest blog

dimarts, 31 de maig del 2011

Debat ceràmic contemporani

Em plau convidar-te al debat ceràmic que moderaré demà, dimecres 1 de juny, a les sis de la tarda, a Artesania Catalunya, entre Pep Duran i Frederic Amat, dos artistes polièdrics contemporanis que han fet últimament interessants treballs ceràmics en col.laboració amb reconeguts tècnics en aquesta matèria, per reflexionar justament sobre aquesta relació entre la creativitat pura del pintor i la funcionalitat creativa que habitualment identifica al ceramista.


En Pep Duran exposa actualment a la Capella MACBA dues peces fetes en col.laboració amb el ceramista Toni Cumella, el "Retaule laic" i la "Peça escrita", sota el títol genèric d'"Una cadena d'esdeveniments", com a reflexió sobre el discurs de la seva obra al llarg de l'ultima dècada, farcida de les imatges i els conceptes que sempre li han interessat, tot exposant els seus punts de vista sobre el paper intemporal i etern de l'art en relació al caràcter finit de la vida, en aquest cas, en un contex sacralitzat que ha marcat fermanent l'essència i la forma final del seu treball.




En Frederic Amat és l'autor del mural "Pluja de sang" que il.lustra l'escala del Teatre Lliure de Gràcia, accentuant-ne el seu caràcter intrínsec de celebració emocional i la necessitat de trencar amb la quotidianitat que el fet teatral i artístic, en general, impliquen.


En Frederic és també l'autor del gran mural d'ulls de la façana de l'hotel Ohla, en un joc visual compartit entre la mirada de l'espectador i la pròpia mirada d'un edifici que et contempla com un èsser viu de mil mirades sensibles a la teva observació.



Tant en Pep Duran com en Frederic Amat són dos creadors contemporanis molt lligats historicament al món de l'escenografia i, tot i que la base primera és la mirada pictòrica, les seves obres contenen sempre aquest concepte d'ocupació de l'espai per ordenar-lo fisicament i, sobretot, emocionalment, fent servir totes les tècniques, els procediments, les matèries, els colors, els referents i les intencions que siguin necessàries per aconseguir els seus objectius.


En sabràs més demà, si et plau acomanyar-nos en aquest debat que vol descobrir la relació entre creació contemporània i la tradicional tècnica ceràmica que contribueix, circumstancialment, a fer-la possible, alhora que conté també elements de creació pura tan significatius com els que animen qualsevol altre camí de l'art contemporani.


http://www.teatrelliure.cat/
http://www.macba.cat/controller.php
http://www.ohlahotel.com/

dilluns, 30 de maig del 2011

HAIKU el Japó a Barcelona

Caminant aquest matí, com tantes altres vegades, preparant sobre la marxa el debat que haig de moderar demà passat, dimecres 1 de juny, a Artesania Catalunya, entre dos artistes contemporanis que han fet recentment treballs ceràmics, Pep Duran i el seu retaule exposat actualment a la Capella del MACBA, i Frederic Amat i les seves "gotes de sang" que ocupen permanentment l'escala del Teatre Lliure de Gràcia, topo, casualment, amb la botiga HAIKU, al número 7 del carrer Montseny, a tocar justament del Lliure, i no puc fer altra cosa que parlar-t'en ara mateix en aquest blog que recupera els aires japonesos que va tenir fa pocs dies gràcies a la fantàstica exposició dels bonsai en la seva dimensió boscosa i que tant m'agrada respirar habitualment.


Són els mateixos que l'Àlex Oliveres, el propietari de HAIKU, va respirar també amb força des de fa temps, primer a través de l'estètica del MANGA i després gràcies a qualsevol manifestació d'una cultura japonesa que estima amb tanta passió que fins i tot l'ha obligat a aprendre i a parlar amb certa correcció la seva llengua, i a obrir finalment una botiga dedicada integrament a la realitat cultural d'un Japó contemporani que sap conservar, amb sensibilitat i intel.ligència, tota la riquesa patrimonial del seu passat.

En el passat, la família de l'Àlex, gestionava una llibreria de caràcter més general a prop de la Sagrada Família, icona japonesa per excel.lència, i ara en el present, i des del més d'octubre de 2010, l'Àlex, des d'HAIKU, centra el seu interés en tota la cultura japonesa, des dels llibres, als estris de cuina, tot passant per kimonos i per totes les manifestacions actuals d'una sensible artesania oriental que sembla agradar, cada vegada més, als catalans.


Si passes pel carrer Montseny, pel motiu que sigui, no deixis de fer una ullada oblicua a HAIKU, de la mateixa manera que pots entrar ara mateix en el seu web per anar observant la mercaderia. http://www.haikubarcelona.com/


Si et plau la cultura japonesa, HAIKU és ara la teva nova botiga. Paraula de maneki neko!



Un pintor a la cort de Hollywood

Com que hi ha de tot i per a tots els gustos a la gran vinya de l'Art de tots els temps, també és bo que coneguis ara, si et plau, l'obra de Federico Beltrán Massés, un pintor a la cort de Hollywood, que ocupa amb un bon nombre de pintures, dibuixos, documents, fotografies i objectes personals, les sales d'exposició del Museu Diocesà de Barcelona, des de dijous que ve, 2 de juny, fins al 17 de juliol, en la primera gran exposició antològica que vol recordar aquest curiós personatge que va nèixer a Güira de Melena, Cuba, l'any 1885, i va morir a Barcelona l'any 1949.



En Federico, tot i ser un dels artistes més llorejats de la història, com a retratista de grans personalitats de la reialesa, del negoci, del cinema i de les arts en general, conegut i ben reconegut a Europa, els Estats Units i l'Índia, i molt més famós que coetanis seus com Ignacio Zuloaga o Anglada Camarasa, va quedar eclipsat per l'esclat de les avantguardes, i ara cal una exposició com aquesta perquè el seu nom i el seu treball plàstic siguin possiblement coneguts, per a molta gent, com per a mi mateix, per primera vegada!



Federico Beltrán, que va ser alumne d'Antoni Caba a Barcelona i de Joaquím Sorolla a Madrid, va fer moltes i molt famoses amistats al llarg de la seva espectacular vida, entre les quals ocupa un lloc molt destacat l'actor Rodolfo Valentino, del qual, l'exposició presenta cartes i objectes personals de gran valor pel seu caràcter inèdit i perquè constitueixen una col.lecció única ja que tots els béns de Valentino es van subhastar i es van dispersar després de la seva mort.



Ves al Museu Diocesà de Barcelona si et satisfà descobrir l'obra, ara oculta, de Federico Beltrán Massés, que en el passat va ser especialment visible i valorada quan, per exemple, el pintor triomfava espectacularment a la Biennal de Venècia de 1920. Viure per veure!

http://en.wikipedia.org/wiki/Federico_Beltr%C3%A1n_Masses

diumenge, 29 de maig del 2011

Futbol, cultura i natura

Obligat, amb plaer, per l'últim i trascendental partit de la temporada que jugava, avui al matí, el meu fills Nils amb el seu equip, l'Horta, per l'ascens de categoria, contra la Unió Esportiva Figueres, per al primer lloc de la classificació corresponent, he viatjat, com sempre, amb tren, des del Maresme fins a l'Alt Empordà, per assistir a aquest significatiu enfrontament esportiu a l'Estadi Municipal de Figueres o Estadi de Vilatenim.


És la primera vegada que poso els peus en aquest estadi, obra de l'arquitecte local Enric Fita, que va ser inaugurat oficialment el 25 d'agost de l'any 1986, amb un partit entre la Unió Esportiva Figueres, que acabava de pujar a la 2a Divisió "A", i el F.C. Barcelona, que curiosament va perdre per 3 a 1, segurament gràcies a l'empenta energètica que va experimentar l'equip local pel canvi important de categoria, per jugar a casa i per demostrar, a la vegada, les excel.lències de les noves instal.lacions.


L'Estadi de Vilatenim, que va ser construït per substituïr les envellides instal.lacions de l'antic "Camp d'Alfar", ha anat experimentat canvis notables al llarg del temps per adaptar-se a les noves necessitats, estètiques i funcionals, de cada moment, lluïnt actualment, entre altres detalls importants, una ben conservada gespa artificial, des del 8 de novembre de 2009, quan va ser inaugurada oficialment.


Mentre obserbava, amb atenció el partit, protegit del sol potent des de la ben coberta graderia, veia també les ombres que les gavines projectaven sobre la gespa artificial, les diverses classes d'ocells que, cridaners, buscaven refugi entre entre els ferros de la funcional i freda coberta arquitectònica, mentre, en la llunyania, recorria amb la mirada, l'horitzó farcit de muntanyes, en l'habitual nitidesa i claredat de l'entorn natural privilegiat de l'Alt Empordà.


No he pogut deixar de pensar en la realitat d'aquest espai natural, quan l'estadi encara no existia, i en les diverses plantes i els diferents animals que aleshores compartien tranquil.lament la presència privilegiada del sol i de la lluna, entre el dia i la nit, en el cicle natural de la vida. De la mateixa manera que he pogut constatar que aquests ocells, com segurament d'altres animals, com ara petits rèptils i insectes de tota mena, que no he vist, volen recuperar-lo, encara que sigui en aquest espai amb gespa artificial, emmarcat per la freda i funcional arquitectura esportiva, que finalment, deuen haver fet seva, sorpresos per un canvi que ja accepten també com natural.


Com veus, amb una mica d'imaginació, sensibilitat i atenció, pots arribar a fusionar futbol, cultura i natura, amb absoluta naturalitat i esportivitat cultural, tot i que, l'important era veure aquest partit entre la Unió Esportiva Figueres i l'Horta, que ha acabat finalment amb la victòria visitant per 0-1, tot i que el resultat no ha satisfet cap dels dos equips, ja que el Figueres ha perdut el campionat i l'Horta la possibilitat de pujar de categoria per culpa dels resultats dels altres partits de la jornada d'aquest Grup 1 de Territorial Preferent.



Un altre dia, amb més calma i objectius més amplis i menys esportius, miraré de visitar també l'esglèsia romànica de Sant Joan (s.XI) o les antigues masies que embelleixen l'espai urbà de Vilatenim, abans nucli de població independent, i ara, barri de Figueres, ubicat a uns 2Km a l'est de la capital municipal, en el marge esquerre del riu Manol (afluent del Muga), poblat, segurament, per alguns peixets que, tot i la seva memòria inexistent, encara deuen recordar, amb inútil nostàlgia, la felicitat natural del passat perdut per sempre.

dissabte, 28 de maig del 2011

El surrealisme de Leonora Carrington

Un plaer poder parlar avui de la pintora i escriptora surrealista mexicana d'origen anglès, Leonora Carrington, i una llàstima haver-ho de fer tres dies després de la seva mort, als 94 anys, a Ciutat de Mèxic, després d'una llarga vida que va començar el 6 d'abril de 1917 a Chorley (Lancashire, Anglaterra), passant després per França i Espanya, per acabar, el passat 25 de maig, a la capital mexicana.



Quan tenia 20 anys va conèixer el pintor surrealista Max Ernst, amb qui va establir una curta relació sentimental tot i que el pintor tenia aleshores 47 anys i estava casat. En Max la va introduir en la dinàmica i la sensibilitat surrealista i amb ell va compartir casa prop de París, on constaven les imatges que els identificaven, ell per mitjà del seu alter ego "Loplop", animal alat fabulós entre ocell i estrella de mar, i ella com la "Desposada del vent".


Quan Max Ernts va ser empresonat en ser considerat enemic del regim de Vichy, la Leonora va patir un important desequilibri psíquic, va fugir a Espanya i va ser internada en un psiquiàtric de Santander, del que més tard també fugiria, per passar primer per Lisboa i arribar poc després a Nova York, i una mica més tard a Mèxic, on ja s'hi va establir definitivament.



L'obra de Leonora Carrington, tant com la seva pròpia vida, va estar sempre marcada per les impressions emocionals viscudes al costat de Max Ernst, tot i que s'havia casat més tard amb l'escriptor Renato Leduc, en una relació que va durar només tres anys i que va acabar en divorci. L'any 2005 Leonora Carrington va rebre el Premi Nacional de Belles Arts pel Govern de Mèxic, com a merescut homenatge a tota una llarga vida dedicada a l'art amb resultats brillants, tot i la foscor psíquica de moltes de les seves composicions.

http://es.wikipedia.org/wiki/Leonora_Carrington

divendres, 27 de maig del 2011

Els bonsai estil bosc

En el context de l'Any Internacional dels Boscos, el Jardí Botànic de Barcelona mostra, a la Sala Polivalent de l'Institut Botànic, l'exposició "Bonsai estil bosc" (bosc de bonsai o yose-ue, en la veu japonesa original), demà dissabte, 28 de maig, i demà passat, diumenge 29, amb diverses activitats complementàries que ajudaran grans i petits a conèixer, en viu i en directe, aquest noble i antic art del bonsai.


 

Els yose-ue recreen boscos a escala reduïda com els que creixen i es formen en un ambient natural, combinant, en espais petits, un nombre imparell d'arbres (5, com a mínim) de diferents gruixos i alçades, compatibles, tant per criteris botànics com estètics, per aconseguir conjunts d'harmònica fusió de formes i colors, en espais de gran profunditat visual i grans efectes tridimensionals.




Aquests, petits però intensos boscos de bonsai, es complementen, de manera opcional, amb diversos elements que en potencien, encara més si és possible, la seva bellesa intrínseca, com ara els kusamono o plantes d'accent; els suiseki o pedres sense manipular que recorden paisatges naturals com ara cascades, rius, muntanyes, costes o badies; i els kakemonos o poemes i pintures japoneses i xineses que representen temes relacionats amb la natura.



L'exposició "Bonsai estil bosc" la trobaràs, oberta, demà i demà passat, de 10 del del matí a 7 del vespre, al Jardí Botànic de Barcelona, Dr. Font i Quer, 2, entre l'Estadi Olímpic i el Castell de Montjuïc, on jo practico tir amb arc zen amb l'esperança d'aconseguir, algun dia, el mateix estat mental que demostren posseïr els pintors de paisatge orientals, els calígrafs, els qui dominen l'art de la decoració floral (ikebana) i els qui saben expressar la bellesa per mitjà d'aquests arbres nans, com a manifestacions diverses d'una única ètica de vida relacionada molt directament amb la natura i, per tant, amb tot l'univers, en la seva dimensió, real i filosòfica, més autèntica, essencial i profunda!

www.museuciencies.bcn.cat

dijous, 26 de maig del 2011

El punt egipci

Rebo, també amb renovada sorpresa i il.lusió, un punt de llibre egipci, comprat, ja fa un cert temps, en la mateixa terra dels faraons, i arribat, per múltiples sincronismes, atzars i què se jo què més, al meu territori personal, per projectar-me , una vegada més, a través del temps i de l'espai sense límits, cap aquella rica i monumental cultura que ha tingut sempre, per a mi, i per a tanta gent, connotacions i atractius tan fantàstics.


Més enllà de l'encant intrínsec d'aquest petit objecte, el punt egipci m'ofereix la possibilitat d'escriure el meu nom segons els caràcters gràfics d'aquella arcàica i normalment fosca i desconeguda escriptura egipcia, que els escribes dominaven amb tanta gràcia com secretisme. Amb la voluntat que aquest punt egipci sigui el punt i seguit del nostre interès per la cultura egipcia, i potser també el punt de partença d'algun viatge real cap al cim de les seves piràmides per conèixer-les en la distància curta, mentre la sorra del desert en complica la normal contemplació, acabo el blog amb el meu nom en els caràcters corresponents. Bona lectura i bon viatge!