Cercar en aquest blog

dissabte, 30 de juliol del 2011

Superman

El dia 30 de juliol de 1992 moria a Los Àngeles Joseph "Joe" Shuster, el dibuixant de còmics nord-americà, nascut a Toronto l'any 1914, creador, conjuntament amb l'escriptor Jerry Siegel, de Superman, el més conegut i famós personatge de ficció del segle XX.

En Joe es va inspirar en l'actor Harold Lloyd per crear Clark Kent, l'alter ego de Superman, i en l'actor Douglas Fairbanks, per definir el perfil del mateix Superman.



Superman va aparèixer per primera vegada en el primer número de la revista Action Comics el març de 1938 i, des d'aleshores, el seu fantàstic vol no s'aturat encara, fent real aquell ancestral desig de l'home de ser com un potent ocell fort i indestructible en la defensa dels tradicionals valors positius de la vida.


http://es.wikipedia.org/wiki/Superman

divendres, 29 de juliol del 2011

Vincent van Gogh

El 29 de juliol de 1890 moria a la localitat francesa d'Auvers-sur-Oise, Vincent Willem van Gogh, més conegut com a Vincent van Gogh, un dels pintors més significatius de finals del segle XIX i de tots els temps, i un dels homes que més han fet que jo senti el que sento pel món de l'art, tot i que la meva vida no tingui res a veure amb la d'aquest genial creador universal, tormentat per aquells mil fantasmes que el van conduir al suicidi, després d`haver pintat, amb sang de mil colors, la vida.


No sóc digne d'afegir res més al que tants entesos en la matèria han dit del gran Vincent, i només vull limitar-me a recordar-lo avui, que fa 121 anys que va morir, després d'haver tacat el groc del blat amb el negre premonitori dels corbs de la mort. Llarga vida, Vincent...i l'etern agraïment per tot el que ens has donat, malgrat la foscor d'una existència que va intentar captar la vertadera essència lluminosa de la vida!

http://es.wikipedia.org/wiki/Vincent_van_Gogh

dimecres, 27 de juliol del 2011

Molins de vent

Passejant-me, la setmana passada, per terres properes al Monestir de Vallbona de les Monges, vaig tenir, per primer vegada, la impressió viscuda en la distancia curta i per sorpresa, de la fantàstica presència d'aquells molins de vent dels nostres dies que, més enllà dels seus efectes estètics, bons o dolents, ens ajuden a obtenir, de manera neta tot i que puguin embrutar el paisatge, una part de l'energia que necessitem tots plegats per anar vivint en aquest món de consum il.limitat.


Tot i el meu respecte per la natura i la meva tendència natural al consum energètic, i de tot tipus, responsable, entenc la presència d'aquests molins de vent i, fins i tot, em semblen estètics, com a mostres integrables en la natura dels diversos enginys que ha inventat l'home per sobreviure en un entorn natural que ja fa temps que de natural en té ben poc. Estic segur que molts artistes contemporanis somiarien en una instal.lació tan gran com qualsevol d'aquests immensos parcs eòlics, com una mostra més de l'anomenat Land Art, en la seva voluntat de trobar aquest punt de fusió entre art i natura.

dilluns, 25 de juliol del 2011

Des de Batet, amb amor

Tot i que lluny dels meus espais de vida, d'oci i de treball habituals i per tant, amb certes mancances tècniques, no vull perdre el meu contacte amb tu a través d'aquest blog escrivint-te quatre paraules des de Ribes de Freser, ben a prop de la caseta de Batet que ocuparé al llarg d'aquesta setmana, només per suggerir-te que dediquis un temps de la teva atenció estiuenca i dels teus interessos habituals, a la contemplació d'espais naturals, com els que m'envolten ara, perquè hi trobaràs la bellesa que sovint no descobreixes en la vida de cada dia, ni en la mateixa realitat artística, sobretot si els contemples després d'haver sotmès el teu cos a un intens i reconfortant, tot i que cansat, excercici físic.

Projecta en el paisatge el teu desig de bellesa i transporta'l després a la teva dinàmica habitual. Des de Batet sort en la teva elecció!

diumenge, 24 de juliol del 2011

Les joquines de Margarete Steiff

El dia 24 de juliol de 1847 naixia a la localitat alemanya de Grengen an der Brenz, Margarete Steiff, la qui després es convertiria, de manera casual, en famosa dissenyadora d'animals de peluix, com a primeres i aleshores desconegudes, joguines per als infants.

La Margarete, tot i passar-se la vida prostrada en una cadira de rodes per una infantil poliomielitis, va tenir,com a costurera, l'encert de crear, per passarl'estona, animals farcits que, dissenayts en principi perquè els eus amics hi posessin les agulles de cosir, es van convertir, gràcies a l'ús espontani que en feien els infants de les cases, en autèntiques i ben valorades joguines de fama universal.


D'un primer disseny d'elefant fet a partir d'una imatge trobada en una revista, la Margarete va anar ampliant la seva producció amb prototips fets per ella mateixa d'altres animals, com ara gats, gossos i porcs, i, sobretot, aquells tendres ossets que es van convertir en objectes imprescindibles en l'univers infantil d'aquella època.

Margarete Steiff va saber lluitar contra les limitacions físques del seu cos i les convencionals de la seva època, convertint-se a la vegada en motor vital i inspiració per a tots aquells que l'envoltaven i per tots els que saben d'una història personal que es va acabar el 9 de maig de 1909, tot i que la marca Steiff continua existint com a sinònim de joguina cara però de qualitat.
http://es.wikipedia.org/wiki/Margarete_Steiff

divendres, 22 de juliol del 2011

Adeu, Lucian!

Malauradament avui haig de dir, amb la pena d'ocasions similars, adeu, Lucian! Un adeu definitiu a la persona del pintor Lucian Freud i una benvinguda permanent a una pintura que va saber pintar l'ànima de les persones tot pintant-ne la seva més realista fisicitat, de la mateixa manera que el seu avi, Sigmund Freud, va saber reconèixer l'essència angoixant de la realitat humana, pintant amb precisió la complexa trama dels nostres mecanismes cerebrals i de les emocions corresponents.



Lucian Freud acaba de morir a la seva casa londinenca als 88 anys, després de dedicar la seva vida a pintar la realitat humana en el seu transit vital, amb el pas del temps com a referent temàtic gairebé obsessiu.



El temps passa en la pintura de Lucian Freud però la seva pintura restarà eternament en la nostra memòria mentre dispossem d'ella.

http://es.wikipedia.org/wiki/Lucian_Freud

dilluns, 18 de juliol del 2011

El tatxisme vermellós de Markus Prachensky

La mort, fa poc dies, del pintor abstracte austríac Markus Prachensky, fa que avui, una vegada més amb el trist sentiment de la pèrdua d'una vida centrada en l'art, hagi de dedicar aquest blog a la seva memòria.


Markus Prachensky (Innsbruck, 21 març, 1932-Viena, 16 juliol, 2011) era fill de l'arquitecte i pintor William Nicholas Prachensky i, com ell, va estudiar arquitectura i pintura, per dedicar-se finalment, al llarg de la seva vida,  a aquesta última disciplina, tot i que les influències del llenguatge arquitectònic van ser evidents a través del caràcter geomètric de les seves primeres composicions.



Cap a l'any 1960 Prachensky entra amb força en la dinàmica del tatxisme i fa de la taca vermella l'element essencial de tot un univers pintat de factura molt personal, tot i que la influència de les atmosferes italianes introdueixen també noves gradacions cromàtiques negres i grogues, a partir de 1970.



De taca en taca, Markus Prachensky, es va convertir en un dels grans representants de la pintura informalista austríaca i en un personatge admirat i recompensat amb premis importants com la Medalla d'Honor i el Premi de les Arts Visuals de la ciutat de Viena on va desenvolupar la part més important de la seva vida professional i on va morir, com et deia abans, el 16 d'aquest mes de juliol que compartim ara.

divendres, 15 de juliol del 2011

El Centaure i l'Animal

Fins aquest diumenge, 17 de juliol, tens la possibilitat de veure, amb l'emoció que et correspongui, l'espectacle "El Centaure i l'Animal", el projecte artístic singular creat entre el domador i genet francès Bartabas i el mestre japonès de butó Ko Murobushi, que ocupa, amb la seva tenebrosa energia,  el Teatre Lliure Montjuïc en una proposta més del Grec 2011.


El butó o "dansa de les tenebres" va néixer al Japó l'any 1959 gràcies a la sensibilitat de Tatsumi Hijikata, l'autor de la primera peça d'aquest gènere escènic i el gran pare espiritual de Ko Murobushi, que continua desenvolupant aquesta disciplina que explora les més viscerals manifestacions de la violència, l'erotisme i la mort, per mitjà de moviments lents del cos, en posicions tenses i recargolades que pretenen trobar els punts de contacte entre el conscient i l'inconscient, i entre el món exterior i el món interior.


El butó de Ko Murobushi troba, en contacte amb el cavalls de Bartabas, un nou espai de reflexió, que parteix de la pròpia animalitat del cos humà per fondre's naturalment amb la d'aquests cavalls dirigits amb subtilesa pel genet francès, en un context de fosca lluminositat que sembla transportar-te cap a la teva pròpia dimensió desconeguda, entre la bellesa de la vida i el terror de l'existència, en els seus estadis més primigenis.


El moviment d'homes i cavalls ve acompanyat per una veu en off que recita els sis cants poètics que l'any 1869 va publicar el Comte de Lautréamont sota el títol de "Els cants de Maldoror", com a obra estranya i fosca que havia agradat molt als surrealistes i que, pel seu caràcter salvatge i animal, s'ajustava perfectament al projecte de Bartabas.


Tot i la estranya bellesa de l'espectacle, la meva sensibilitat s'hauria confomat amb una proposta més curta i intensa, amb menys paraula dita i més gest intuït, i amb una complicitat física i emocional més evident entre cavalls i genet, i mestre de butó.

dijous, 14 de juliol del 2011

En el laberint d'Àngels Ribé

El MACBA, Museu d'Art Contemporani de Barcelona, et facilita ara el descobriment o el reconeixement de la trajectòria creativa d'Àngels Ribé, a través de l'exposició "En el laberint. Àngels Ribé 1969-1984", que reuneix, fins al 23 d'octubre, unes setanta obres, entre les quals hi ha fotos i dibuixos inèdits i peces que no s'havien vist en els darrers trenta anys, d'aquesta artista que tant va contribuir a renovar les gramàtiques de l'art dels anys setanta.



El període exposat 1969-1984 és especialment significatiu perquè correspon a l'inici de l'activitat creativa d'una artista que ja consolidava aleshores un llenguatge propi, que ha trobat després la seva continuïtat fins avui amb suports i mitjans diferents i amb la seva pròpia signatura, quan el començament firmava moltes de les seves obres senzillament com a A. Ribé, perquè considerava que ser dona artista era llavors un desavantatge.


Moltes de les intervencions de l'Àngels van ser de caràcter efímer, motiu pel qual, el MACBA ha aplegat força material fotogràfic inèdit per documentar-les, de la mateixa manera que també ha recuperat obres que no s'havien vist mai o n'ha reconstruït d'altres, com ara el Laberint, una escultura participativa a escala humana amb parets de plàstic groc transparent, que es va presentar l'any 1969 al Centre Artistique de Verderonne, prop de París.


Amb aquesta exposició el MACBA continua en una de les seves línies de treball de recuperació d'artistes rellevants del nostre entorn a la recerca dels seus aspectes menys coneguts però especialment significatius.

http://www.macba.cat/controller.php

dimecres, 13 de juliol del 2011

ACC. 25 anys

L'ACC, Associació Ceramistes de Catalunya, celebra actualment el seu 25è aniversari amb actes i accions diverses, entre les quals em plau destacar avui el debat que vaig moderar a Artesania Catalunya entre els artistes Frederic Amat i Pep Duran, a l'entorn de l'us creatiu dels procediments ceràmics, sotmesos sovint massa radicalment als dictats de la tècnica i no tant de la imaginació.

 I si cito avui aquest esdeveniment és perquè acabo de rebre, com a agraïment a la meva col.laboració desinteressada, una de les 300 còpies que s'han editat, amb motiu d'aquest 25è aniversari de l'ACC, d'uns estalvis d'Art Deco que va fer el ceramista Josep Serra l'any 1927, tot coincidint ara amb la celebració també del centenari del seu naixement.


Agraeïxo, una vegada més, a l'ACC i especialment al seu president, Claudi de José Gomar, i a la seva vicepresidenta i coordinadora, Teresa Gironès, la seva primera proposta de col.laboració, i, ara, aquest estalvis de terracota vermella que llueixen com un sol sobre el blau de la taula del meu menjador, ajudant-me a pensar que la bellesa no té edat ni cronologia.

http://www.ceramistescat.org/

dimarts, 12 de juliol del 2011

Els quaderns personals de Carlos Pazos

Sota el títol de "Cook Books. Inventari personal 1999-2011", Carlos Pazos mostra en exposició al Museu de l'Empordà de Figueres, fins al 16  d'octubre, els quaderns personals que va començar a fer l'any 1999 per concretar graficament les idees que tenia habitualment, a manera de diari visual de les seves emocions.


En Pazos, nascut a Barcelona l'any 1949, demostra d'aquesta manera i una vegada més, el seu amor incondicioanl per la poètica dels objectes i de les imatges, com ha estat fent al llarg de més de 40 anys de particular, ferma, convençuda i admirada, trajectòria creativa.



Carlos Pazos és un artista poc dotat per a la pràctica de l'art que, tot i així, s'hi dedica per voluntat pròpia, a manera de resistència social i emocional, a partir d'una sèrie d'imatges mítiques que poblen també, al costat dels enginyosos títols, les pàgines d'aquests exquisits quaderns personals i de tot el seu habitual món creatiu.

www.museuemporda.org
http://www.carlospazos.com/

dimarts, 5 de juliol del 2011

L'art dels Montcada

L'exposició "L'art dels Montcada. Marta, Joan, Mercè" ocupa, fins al 9 de juliol, l'espai domèstic de la Margarida Sugranyes, en la nova proposta expositiva "artAcasa" que et convida a veure les obres dels Montcada en un entorn casolà que podria ser perfectament el de casa seva o el de casa teva, si fossis col.leccionista habitual de l'obra d'aquests artistes que ara es presenten en la seva dimensió més familiar, tot i que amb els rols personals ben delimitats.


La Mercè Escaiola  (BCN, 1932) domina amb sensibilitat el llenguatge de l'aquarel.la, com també treballa molt bé la ceràmica a partir de l'experiència compartida amb el seu marit, Joan Montcada, en el nou taller de ceràmica de Vallvidrera, elaborant obres pròpies i per encàrrec en el seu forn de dos focs. La Mercè, bona professora de dibuix, troba en la natura i en les seves flors, l'expressió màxima de la bellesa ideal.



En Joan Montcada (BCN, 1925) estima l'art i la natura amb la mateixa intensitat, trobant en els espais naturals la font d'inspiració per a la creació d'obres d'art que lloen la força creativa de la natura al costat de la seva bellesa. Amant de l'excursionisme i la meteorologia, en Joan, ha trobat a través de la construcció d'estels tridimensionals, una fòrmula ideal per expressar les seves inquietuts intel.lectuals i estètiques, de la mateixa manera que la mètrica poètica japonesa del Haiaku o de la Tanka, li serveix per parlar poeticament de la bellesa senzilla de la vida de cada dia.



Marta Montcada (BCN, 1961) rep primer la saba creativa dels seus pares, Joan i Mercè, per definir després el seu propi territori emocional de creació plàstica molt lligat al gravat i a les diverses tècniques d'estampació. La Marta parla amb propietat el llenguatge del gravat, del dibuix, del disseny, de la fotografia, de l'escultura i de les instal.lacions, i demostra, en qualsevol cas, una visió molt oriental de la vida, amb una sensibilitat que ara pot continuar desenvolupant, entre la seva casa barcelonina i la casa i taller que té al Japó, des de l'any 2010.



"L'art dels Montcada" t'espera el dia 9 de juliol d'11 del matí a 1 de la tarda a "artAcasa", la casa de la Margarida Sugranyes, al carrer Ample 3, 3er 1a, de Barcelona, o quan et vagi bé si concertes amb ella la teva visita, telefonant-la al 933 022 153.

martaronja.exblog.jp 
martamontcada.com
http://artacasa.blogspot.com