Cercar en aquest blog

dissabte, 30 d’abril del 2011

La nit de Walpurgis

La nit del 30 d'abril a l'1 de maig és la famosa, lluminosa i tenebrosa alhora, Nit de Walpurgis, a grans regions de l'Europa Central i del Nord, coneguda entre nosaltres senzillament com a Nit de Bruixes, similar a la que celebrem per Sant Joan.



Es tracta d'una nit màgica farcida de connotacions i creences diverses que barregen tradicions vikingues i celtes amb religiositat cristiana. L'origen és una tradició vikinga difosa pels celtes que celebra el pas natural de l'hivern a la primavera en honor al Déu del Foc Belenos tot renovat pobles i persones amb el foc i el fum de les fogueres.



Una nit de caràcter pagà, associada també a la fertilitat i adoptada en alguns punts per a l'us de la bruixeria en connexió directe amb un suposat anniversari de Satanàs, que té, de fet, el nom de la santa cristiana Walpurguis, nom sant amb el qual es coneix  la religiosa benedictina anglesa Walburga de Heidenheim (710-779) en nom de la qual s'encendrien les fogueres per combatre el poder del Maligne, transformant, com tantes altres, aquesta festivitat pagana en ritual cristià.





Es pensa també que Santa Walpurgis no és més que la cristianització de la deessa pagana que els teutons anomenaven Walpurgis, els celtes Beltane, i es romans Flora: la deessa àvia Maia, de la mort i la fertilitat, que odiava els matrimonis monògams, raó per la qual les parelles joves no es casaven mai durant el mes de maig, sinó que esperaven a fer-ho el juny!




Celebrem, sigui com sigui i a la nostra manera, aquesta nova Nit de Walpurgis mentre contemplem la visió goyesca de tot aquest món d'aquelarres, bruixes, foc, fum, i forces divines i satàniques, i renovem també les nostres energies més profundes!


divendres, 29 d’abril del 2011

Moral ambigua

Acabo de saber que Barcelona s'ha convertit en ciutat anti-nudista prohibint la lliure circulació pels seus carrers d'homes i dones sense roba i multant també aquelles persones, normalment turistes, que es passegen per la ciutat amb un senzill banyador, pensant-se que són més a la platja que en una gran metròpoli com la capital de Catalunya.


Curiosament estic més d'acord amb la prohibició d'anar amb banyador per la ciutat que amb la d'anar-hi completament nu, perquè veig en el nudisme una actitud gairebé filosòfica i ètica de reivindicació plaent d'una  condició física i mental humana natural, que no trobo en aquells que senzillament menyspreen el respecte per les normes més elementals de convivència en una gran ciutat, traient-se senzillament la samarreta, en una clara mostra d'evident falta d'educació viaria.


Sóc incapaç de passajar-me nu per la ciutat, però em plau fer-ho per les platges nudistes i allà a on sé que no puc molestar ningú amb la meva nuesa (cosa que, d'altra banda, no hauria de passar mai!) però admiro aquells pocs que, sense cap mena de prejudici, ho fan amb total llibertat, a peu o en bicicleta, convertint-se ja en curioses icones de la vida de la Barcelona contemporània, fins avui!



La nostra moral ambigua ens obliga admirar la nuesa en secret, a través de les imatges habituals que l'art ens ofereix amb més o menys veladures, o per mitjà de fotografies amb més o menys grau d'erotisme o pornografia, o a través de tantes accions ciutadanes col.lectives de caràcter reivindicatiu, polític, social o econòmic, que busquen en la nuesa la força provocativa que no troben en altres possibles alternatives.



Admirem també, sinó hi participem directament, les fotografies del nord-americà Spencer Tunick, que ens ofereixen fantàstiques imatges de col.lectius completament nus en ambients urbans que mai no haurien pogut haver estat ocupats d'aquesta manera si no hagués estat per la voluntat d'aquest fotògraf, ni la de tots aquells que responen habitualment a les seves propostes participant-hi, ni, finalment, la de les autoritats competents que ho permeten i ho fan possible.



La moral està tan relacionada amb valors quantitatius i no solament qualitatius que fa que es manifesti de manera molt relativa prohibint la lliure circulació d'un ciutadà despullat pels carrers d'una gran ciutat com Barcelona, però mostrant-se segurament indecisa quan s'ha d'enfrontar, per exemple, amb una manifestació massiva d'uns 20.000 ciutadans passejant tranquil.lament pel nostre noble Passeig de Gràcia amb la nuesa com a única vestimenta.


Veure encara en la nuesa, a la ciutat o a on sigui, motiu de provocació moral em sembla una immoralitat, i prohibir-la, una falta de respecte per la llibertat d'aquelles i d'aquells que tenen el valor de mostrar-se de manera tan natural, demostrant, a la vegada, que són més sans de cos i d'esperit que els que habitualment jutgen severament la seva actitud!


dijous, 28 d’abril del 2011

Perspectiva falsa

Buscant lectures a l'atzar en la meva caòtica biblioteca, cau a les meves mans el llibre d'E. H. Gombrich "Arte e ilusión" publicat per Gustavo Gili l'any 1979 i comprat per mi segurament en aquelles mateixes dates pel meu interès personal i professional pel món de l'art i per saber alguna cosa més sobre la psicologia de la representació pictòrica i tota la problemàtica que conté normalment la transformació de la realitat tridimensiomal externa, en la bidimensional del quadre, sigui quina sigui la seva base material.


Tot fullejant el llibre m'aturo en el capítol VIII, que l'autor dedica justament a la reflexió sobre les ambigüitats de la tercera dimensió, i em fixo, sobretot, en el gravat "Perspectiva falsa" que va fer William Hogarth l'any 1754 per posar en evidència els il.logismes formals que trobem normalment en l'art dels infants i de molts afeccionats, tot i que el resultat estètic pugui ser emocionalment estimulant.

Poso avui a la teva consideració aquest divertit gravat plè d'errades de persepectiva, perquè tu mateix vagis descobrint-les en un autèntic excercici de concentració visual que t'obligarà a mirar de veritat les coses i no solamement a veure-les superficialment, com fem habitualment quedant-nos només amb l'apariència, en aquest cas falsa, de la realitat objectiva o de la realitat pintada que preten reflectir-le mimeticament.


http://ca.wikipedia.org/wiki/William_Hogarth
http://ggili.com/

dilluns, 25 d’abril del 2011

Revisant Karel Appel

El dia 25 d'abril de1921 naixia a Amsterdam el pintor i escultor Karel Appel, un dels membres fundadors del grup COBRA (Copenhaguen, Brussel, Amsterdam -1948-1951) format com a reacció contra la rigidesa de l'abstracció geomètrica, tan en voga en la dècada dels 40, amb l'objectiu de defensar l'espontaneïtat, el primitivisme i la violència plàstica i conceptual, tot rebutjant qualsevol teòria preestablerta anteriorment.

Appel va aconseguir superar la resistència del seu pare, perruquer, per llançar-se a una aventura plàstica amb capítols polèmics com el que va representar el mural que va fer per a l'Ajuntament d'Amsterdam (1949), tapat durant 10 anys per la controvèrsia que va generar.

La desagradable situació creada per aquest mural en qüestió va portar Karel Appel primer a París, i després a altres ciutats i països, com ara Mèxic, els Estats Units, el Brasil o Iugoslàvia, per fixar finalment la seva residència entre Nova York i Florència, tot cercant els seus espais físics i mentals de llibertat, per desenvolupar un trajectòria pictòrica de caràcter expressionista i marcada tendència abstracta, tot i la nitidesa dels perfils figuratius del seus animals, des les seves persones i dels seus paisatges.







Tot i ser un autèntic ciutadà del món, Appel va acabar morint a Zurich el 4 de maig de 2006, deixant el rastre plàstic que avui he pogut seguir jo per oferir-te'l en aquest blog que es va fent, dia a dia, gràcies a l'energia de tants homes i de tantes dones que han fet de l'art, la seva vida, amb la mateixa intensitat que jo voldria per a mi, a partir d'ara i per sempre!

http://ca.wikipedia.org/wiki/Karel_Appel
http://es.wikipedia.org/wiki/CoBrA







divendres, 22 d’abril del 2011

El satíric Thomas Rowlandson

El dia 22 d'abril de l'any 1827 moria a Londres Thomas Rowlandson, un dels artistes més importants de la tradició satírica anglesa, com a autor d'una llarga sèrie d'il.lustracions de textos humorístics, carregades de contingut eròtic, proper a la pornografia, en contextos més divertits que altra cosa!


L'atzar ha fet que en un divendres tan sant com avui el meu blog s'hagi impregnat d'aquestes divertides i picants il.lustracions eròtiques de Rowlandson, que expliquen que el desig eròtic i sexual s'ha manifestat a través de l'art en qualsevol època d'acord amb els costums corresponents i tot i les complexes vestimentes del personal.


Thomas Rowaldson, que va ser primer sobretot pintor, es va veure obligat a produïr aquestes caricatúres de descarada sàtira eròtica, cada vegada de menys qualitat i més missatge carnal, per superar la ruïna econòmica causada per una ludopatia que, en alguna ocasió, l'havia mantingut més de 36 hores seguides assegut a una cadira jugant a les cartes!



Segur que la seva ludopatia no li debia fer tanta gràcia com totes aquestes il.lustracions eròtiques que ara donen videta al meu blog en un dia tan ple de moralitat com el d'avui. I és que la vida continua i les relacions sexuals n'asseguren aquesta continuïtat sigui quan sigui i sigui com sigui, i amb tota la càrrega eròtica i pornogràfica que et puguis arribar a imaginar!

dijous, 21 d’abril del 2011

Banquet creatiu

L'Obra Social de CatalunyaCaixa et convida a participar (pagant, però poquet!) en el taller "Banquet creatiu" que s'organitza aquest dissabte 23 d'abril a La Pedrera en el context de l'exposició "L'art de menjar. De la natura morta a Ferran Adrià", perquè, tot contemplant sis de les obres presentades, puguis veure, viure i entendre, les obres d'art contemporani que utilitzen aliments o estris de cuina com a materials creatius.


Participaràs també en el taller de creació plàstica al voltant d'una taula parada especialment per a l'ocasió per crear un bon plat escultòric amb condiments com ara caramel líquid, llaminadures, crema d'avellana i xocolata. Per llapar-s´hi els dits, vaja!




El taller es fa aquest dissabte 23 d'abril a les 5 de la tarda, i es repertirà també dissabte 30 d'abril, i els dissabtes 7, 14, 21 i 28 de maig, per fer de la taula gastronòmica una vertadera taula de creació artística amb el menjar com a referent natural i material de treball plàstic, a l'hora.
 







http://obrasocial.caixacatalunya.es/osocial/main.html?idioma=2

dimecres, 20 d’abril del 2011

Pedro Lira, el xilè romàntic

El pintor xilè Pedro Lira va ser sempre un enamorat del romanticisme francès, tot i que la seva obra va evolucionar després cap a un evident realisme. Te'l recordo avui perquè Pedro Lira va morir un 20 d'abril com avui, però de l'any 1912, a Santiago, la mateixa ciutat que el va veure néixer l'any 1845, per dedicar tota la seva vida exclusivament a la creació pictòrica i a la promoció de l'art, després d'haver abandonat la seva professió d'advocat.


Pedro Lira, pintor i filòsof, va ser un dels principals promotors d'art de Xile, va organitzar algunes de les grans exposicions d'art del seu país, i va ser el principal fundador del Museo Nacional de Bellas Artes.


La seva formació primera neoclàssica li va permetre conèixer les habilitats manuals necessàries per desenvolupar correctament la composició històrica i la contemplació del model viu, d'acord amb les premises de l'art italià que imperava a l'època.


La seva estada a França li va servir per practicar amb encert la pintura a l'oli sobre tela, l'aiguafort, el dibuix i el mural, a la vegada que admirava Eugène Delacroix i s'empapava del seu esperit romàntic en la seva dimensió més patriòtica. Tot i que ara tenim altres conceptes sobre l'art, podem contemplar, ubicant-la en el seu temps, l'obra plàstica del xilè Pedro Lira, per descobrir el fil conductor que ens permet entendre que, tot i les diferències d'èpoques i estils, l'art ens ajuda a reflexionar sempre sobre la realitat, aportant claus per fer-la més visible i bella, si és possible!







dimarts, 19 d’abril del 2011

Eva Gonzalès, pintora impressionista

Quan vaig estudiar Història de l'Art no recordo que ningú em descobrís mai l'existència d'una pintora com Eva Gonzalès, ni la de moltes altres dones que han contribuït, amb la seva sensibilitat i els seus pinzells, a donar vida a aquesta història artística universal feta, habitualment i per raons obvies, pels homes.


Sigui com sigui em plau avui, rastrejant una vegada més el passat, parlar-te d'Eva Gonzalès, pintora impressionista formada com a model i alumne en el taller d'Édouard Manet, amb una primera etapa marcada per l'emprempta natural del seu mestre Manet (que li va fer diversos retrats) i per la d'altres grans noms de l'impressionisme, i un segon moment de factura més personal amb obres al pastel i tonalitats més suaus i clares.



L'Eva, nascuda a parís el 19 d'abril de 1849, era filla de l'escriptor espanyol nacionalitzat francès, Emmanuel Gonzalès, i ja va demostrar interès per la pintura a partir dels 16 anys, quan va començar a estudiar les seves tècniques en el camí de l'impressionisme que aleshores s'imposava. Tot i que mai va no exposar amb els impressionistes, l'Eva sentia que pertanyia naturalment al grup, per la seva manera d'entendre la pintura i pel resultat final de les seves composicions.


L'any 1879, l'Eva es va casar amb el pintor i gravador Henri Guérard, i va morir prematurament l'any 1883, als 34 anys, per una embòlia produïda després d'infantar el seu fill Jean Raymond Guérard, casualment sis dies després de la mort del seu mestre Manet, per a la tomba del qual estava preparant, justament, una corona. Curiosos sincronismes que, també podem dir que es van produir quan l'Henri, després de la mort de la seva esposa Eva, es va casar amb la seva germana, Jeanne Gonzalès. De manera que bé podem dir que, tot va quedar a casa....com ara queda en el meu blog el rastre del pas d'Eva Gonzalès per la vida gràcies a les nítides i suaus empremtes de la seva pintura.

dilluns, 18 d’abril del 2011

Actualitzant el passat

Com veus, ultimament, em plau rastrejat el passat de tant en tant a la recerca dels noms qua van donar vida a l'art del seu temps i que han alimentat, després, la nostra imaginació creativa, amb més o menys intensitat, passant a fomar part d'aquest patrimoni universal comú i d'un imaginari plàstic que ens pertany per llei natural de vida, si ens interessa la qüestió i volem dedicar-li una part del nostre temps vital.







Em plau, doncs, recordar-te avui, el pintor Gustave Moreau, perquè aquest artista francès precursor del simbolisme i cèlebre per la seva estètica decadent, va nèixer a París el 6 d'abril de l'any 1826 i va morir el 18 d'abril de 1898, és a dir, fa avui, exactament, 113 anys.



En Gustave, tot i haver nascut en el sí d'una família burgesa, no va trobar cap obstacle per canalitzar correctament la seva vocació artística, i es va anar formant com a pintor seguint, d'una banda, les directrius dels pintors François-Edouard Picot i Théodore Chassériau, els seus mestres, i de l'altra, els grans mestres clàssics italians, com ara Miquel Àngel, Rafael, Correggio o Carpaccio, dels quals va prendre notes directes en els seus viatges per diverses poblacions italianes.
















Gustave Moreau es va distingir sempre, personalment, per la seva misantropia i, professionalment per la seva pintura a cavall entre el romanticisme i el simbolisme, farcida d'adolescents andrògins i fascinants dones perverses, en comoposicions d''atmosferes misterioses, rerafons onírics, referents orientals i ambients decadents.


L'obra de Gustave Moreau va influir també en la d'altres pintors, com ara Matisse, Marquet i Georges Rouault i en la dels futurs surrealistes, i va ser també suggerent per al món de la literatura. El seu llegat va ser el seu taller de treball, convertit posteriorment en l'actual Museu Gustave Moreau, que conserva casa i estudi en el seu estat natural, i un miler de les seves pintures i uns 5.000 dels seus dibuixos. Prou material, diria jo, perquè puguis conèxier, com cal, la curiosa personalitat de Gustave Moreau!

http://es.wikipedia.org/wiki/Gustave_Moreau
http://es.wikipedia.org/wiki/Gustave_Moreau#Museo_Gustave_Moreau