Cercar en aquest blog

dilluns, 30 d’abril del 2012

Édouard Manet

 









Tot i no ser estrictament un pintor impressionista, el francès Édouard Manet, va contribuïr poderosament a l'esclat d'un dels moviments que han donat alguns dels fruits més saborosos de la pintura universal.








L'Édouard va néixer a París el 23 de gener de 1832 i hi va morir el 30 d'abril de 1883, als 51 anys, quan la seva malaltia circulatòria crònica va acabar amb la seva vida, 10 dies després de ser-li amputada la cama esquerra, i 20 anys després d'haver-se casat amb la pianista holandesa Suzanne Leenhoff, amb qui mantenia relacions des de 1850 i amb qui, amb gairebé tota la certesa, va tenir un fill, en León, que sempre va mantenir el cognom de la mare, fent-se passar, habitualment, per germà seu, fins i tot quan els pares van legalitzar la seva unió matrimonial.

  

Édouard Manet, que havia nascut en el sì d'una família acomodada, va començar decepcionant al seu pare, magistrat, quan no va aconseguir la qualificació necessària per estudiar dret, motiu per al qual, va decidir anar-se'n a Río de Janeiro, com a mariner en pràctiques, amb la intenció d'ingressar, posteriorment, a l'Acadèmia Naval Francesa, cosa que, finalment, tampoc no va aconseguir, decidint, a partir d'aleshores, dedicar-se a l'art, sense precedents familiars, ni cap afinitat natural amb aquest món.



 

Va passar 6 anys com a alumne del pintor, estret de mires, però bon conseller ideològic, Thomas Couture, a la vegada que copiava, amb entusiasme, les grans obres del passat, exposades al Louvre, des de Tiziano i Rembrandt, a Goya, Delacroix, Courbet i Daumier, convençut que en l'art del passat s'hi amagava la llavor del del present.



Amb la mateixa intenció copista, Édouard Manet, va viatjar per Itàlia, els Països Baixos, Alemanya i Austria, per trobar, a Espanya, l'obra de Velázquez, a qui va venerar de manera especial, tot i que, entre una cosa i l'altra, el seu estil va resultar, finalment, la suma eclèctica d'uns i altres, a partir d'una escassa base tècnica que, per a molts crítics va minvar la brillantor de les seves obres, mentre que, per a d'altres, va ser, justament, la causa del seu encant particular.



En Manet es va passar la vida buscant la fama i la fortuna, tot que només ho va aconseguir al final dels seus dies, després de patir fracàs comercial rera fracàs comercial, com quan va participar a l'Exposició Universal de 1867, amb pavelló propi, pagat amb els 28.305 francs que li havia demanat a la seva mare, com a avançament de la seva herència, on hi va exposar unes 50 obres, entre les quals, la seva polèmica Olympia, que, tot i que anaven acompanyades de les paraules de suport entusiasta d'Èmile Zola, no només no es van vendre, sinó que van patir crítiques molt negatives i la caricatura sagnant del períodic satíric "L'Amusant".



Tot i així, Édouard Manet, va continuar treballant per a aconseguir una fama i un reconeixement professional que li van arribar tres anys abans de la seva mort, quan li va ser concedit el títol de Cavaller de la Legió d'Honor, de la mateixa manera que va començar a tenir també èxit comercial, l'any immediatament posterior al de la seva mort (1884) quan 159 dels seus quadres, van ser comprats, per molts col.legues impressionistes, per 116.637 francs, tot i que la seva escandalosa Olympia, que transformava la deesa veneciana de l'amor i de la bellesa, en una refinada prostituta parisenca, a l'hora que mostrava clarament els hàbits sexuals moderns, no la va voler ningú, mentre que ara, qualsevol de nosaltres, desitjaríem tenir-la penjada en el lloc més privilegiat de la nostra llar, com qualsevol de les seves altres fantàstiques pintures. O no?


diumenge, 29 d’abril del 2012

Rafael Berenguer Coloma











Per sortir de la dinàmica habitual de biografies artístiques plenes de sotracs emocionals, de misèries i maldecaps infinits, et proposo avui la contemplació de l'obra amable, d'arrel figurativa i gust valencià per al color, del pintor Rafael Berenguer Coloma, que tot i no viure més de 50 anys, del 18 de febrer de 1890 al 29 d'abril de 1940, va deixar rastres evidents de la seva saviesa pictòrica, en el context cultural de la València que el va veure néixer, desenvolupar-se i, finalment, morir.





En Rafael va ser un home culturalment actiu en el seu àmbit geogràfic, participant, per exemple a l'Exposició Regional Valenciana l'any 1909, o als Jocs Florals de 1925, on va ser premiat per un retrat a l'oli de Martínez Aloy, actualment en parador desconegut, com també va rebre un important guardó del Cercle de Belles Arts pel seu quadre "Cuevas del Parro", conservat, en aquest cas, sense més problemes.






De fet, part de la seva obra de temàtica religiosa, que havia pintat per a l'Esglèsia de Sant Llorenç de València, va ser destruïda durant la Guerra Cívil Espanyola, de la mateixa manera que va ser malmesa també una bona quantitat de les obres de la seva casa-estudi de Paterna.




Rafael Berenguer Coloma va pintar, al marge dels temes de caràcter religiós, per als quals sentia especial devoció, paisatges, pintura de gènere i retrats, a través dels quals identifiquem  els costums socials i les actituts dels seus contemporanis, a l'Espanya de la primera meitat del segle XX.




Berenguer Coloma va ser també professor, bibliotecari, tresorer del Cercle de Belles Arts i membre destacat de l'associació de la "Juventud Artística valenciana", de la mateixa manera que va col.laborar, com a crític d'art, al "Diario de Valencia", fent, a la vegada, de corresponsal de la revista valenciana "Semana Gráfica" i de la madrilenya "Gaceta de las Bellas Artes, encarregant-se, en aquest cas, de la secció "Notas de arte valenciano"




Que aquelles "notas de arte valenciano" siguin avui noves "notes d`art valencià" per regar la terra universal amb lluents gotes olioses que recordin el pas per la terra del pintor valencià Rafael Berenguer Coloma, de la mateixa manera que l'he recordat jo, avui, en aquest espai d'humida virtualitat plàstica.



http://es.wikipedia.org/wiki/Rafael_Berenguer_Coloma

dissabte, 28 d’abril del 2012

Yves Klein

Tot i que, de fet, només es va dedicar a l'activitat artística al llarg dels últims 7 anys de la seva vida, de 1954 a 1962, Yves Klein va aconseguir convertir-se en un dels grans referents del Neo-Dadaisme francès i en un dels impulsors de l'art conceptual amb els seus treballs de caràcter immaterial, que reflexionaven sobre el buit, com a experiència de plenitut, les seves performances espectaculars, i la seva obra, estrictament plàstica, pictòrica, fotogràfica i escultòrica, amb l'ús habitual de models pigmentades (Antropometries) amb el seu estimat color blau ultramar (patentat per ell amb el nom d' International Klein Blue , IKB) que després estampava sobre la tela amb tècniques de judo.




L' Yves havia nascut el 28 d'abril de 1926 a Niça, en família plenament pictòrica, amb el pare, Fred Klein, pintor paisatjista de l'escola del sud de França, i la mare, Marie Raymond, una de les primeres pintores de l'informalisme parisenc, que, segons deia el mateix Yves, li havia trasmès el gust per a la pintura a través de la llet del seu pit que el va nodrir quan era petit.






Tot i aquesta energia pictòrica natural, en lloc d'entrar immediatament en territori plàstic, l'Yves Klein va estudiar a l'Escola Nacional de la Marina Mercant i a l'Escola Nacional de Llengües Orientals, a la vegada que viatjava cap a Irlanda i Londres, on va començar a descobrir els secrets tècnics de la pintura, de la mateixa manera que, posteriorment, al Japó (1952-53), va rebre la formació física i espiritual que desitjava, arribant a ser cinturó negre de judo, disciplina que després utilitzaria com a original tècnica pictòrica.


 



Al tornar del Japó, l'any 1954, l'Yves comença ja, de manera oficial, el seu recorregut pictòric, amb unes primeres petites composicions monocromes que pretenien eliminar els elements subjectius per centrar-se en la força de la sensibilitat, d'acord amb la seva convicció que nosaltres no tenim cap dret de possessió sobre la vida mateixa, i que només podem adquirir la vida a través de la sensibilitat.





Yves Klein es va convertir, aviat, en figura cabdal del Neo-Dadaisme, concentrant en una sola sensibilitat, l'inconformisme dadaista, el desig de transcendència espiritual, i l'habilitat d'autopromocionar-se per mitjà d'accions i reflexions que sorprenien l'espectador, a l'hora que, sovint l'escandalitzaven.




Al marge del seu blau ultramar, en Klein, va fer servir per a la seva obra, elements naturals, com el foc o l'aigua de pluja, de la mateixa manera que va incorporar l'or, un element tan car que, per acconseguir-lo, venia als seus amics "zones de sensibilitat artística", com a espais buits susceptibles de contenir l'emoció de l'obra d'art, present gràcies, justament, a l'empremta de la seva absència.




L'any 1962, Yves Klein es va casar amb Rotraut Uecker, i va començar a pensar en crear el seu propi paradís a la terra, amb grans zones climatitzades, amb jardins, fonts d'aigua i foc, i un frís amb la reproducció, en bronze, pintat, naturalment, amb el seu personal blau cobalt, del seu propi cos i els dels seus amics, en un gran projecte que no va poder acabar quan el tercer atac de cor que va patir va acabar definitivament amb la seva vida, quan esperava el seu primer fill.



Amb motiu d'una de les seves exposicions, l'any 1957, Yves Klein, va envaïr el cel de Saint Germain des Prés amb 1.000 globus blaus, en una creació efímera, immortalitzada fotograficament, que va batejar amb el nom d'"Escultura aerostàtica", en un context vivencial que reprodueixo avui, tot imaginat-me, que sóc una d'aquelles particul.les, de llampant Internacional Klein Blue que, magicament, s'integren en el blau natural del cel, per arribar a ser una única i immensa realitat celestial.



http://es.wikipedia.org/wiki/Yves_Klein

divendres, 27 d’abril del 2012

Claudi Puchades

 




Abusant de la teva confiança i paciència, permete'm que avui, de manera excepcional, m'autodediqui el meu propi blog, de la mateixa manera que el dedico habitualment a tants altres artistes que s'han entossudit en pintar la vida amb tots els colors que li corresponen, com jo voldria aconseguir també algun dia, sobretot a partir d'ara, que tinc tota la llibertat temporal i conceptual per intentar-ho, tot recuperant un camí de creació plàstica que vaig abandonar ja fa molts anys, quan gairebé encara no l'havia ni començat.




Em dedico el meu propi blog perquè jo, Claudi, vaig nèixer a les 11 del matí d'un 27 d'abril, com avui, però de 1951, a Barcelona, en el sí d'una família catalana de classe mitjana, amb connexions valencianes i portorriquenyes, per part de pare, l'arquitecte Joaquim Puchades, i estrictament barcelonines i gironines, per part de mare, Maria Lluïsa Batlle, dona dedicada, com tantes altres de la seva generació, a les tasques familiars.



Del meu pare vaig rebre el gust per al dibuix i la pintura, i també, l'amor per a l'arquitectura, professió que vaig intentar assolir, finalment sense èxit, quan, les dures matèries tècniques (matemàtiques, física i càlcul) em van obligar a abandonar, per matricular-me a la Facultat de Filosofia i Lletres, llicenciant-me, finalment, en Història de l'Art, perquè no vaig tenir prou força de voluntat, ni, segurament, prou confiança en les meves possibilitats artístiques, per comprometre'm, amb certes garanties d'èxit, amb la carrera de Belles Arts.




Vaig entrar a l'Escola d'Arquitectura quan només tenia 17 anys i tota la il.lusió del món per demostrar-li al meu pare, i a mi mateix, que podia ser el seu digne successor, construïnt cases fantàstiques on s'hi concentraria tota la meva energia creativa, tot i que, finalment, després de dos anys d'intentar-ho, aprobant només el dibuix artístic, em vaig buscar la vida com a historiador de l'art, tot i que tampoc no veia gens clar quin seria el meu futur professional.



Amant natural del dibuix i molt sensible a l'humor gràfic, recordo que em passava milers d'hores dibuixant arreu, sobretot al bar "El paraigua", somiant que aviat seria tan important com en Picarol, en Perich, en Cesc o en Muntañola, desig que, abatut, vaig anar abandonant, especialment quan els meus originals van ser rebutjats per la revista "Hermano Lobo", amb la filosofia de la qual entenia que podien encaixar perfectament, en una línia de reflexió filosòfica de la vida de caràcter absurd i surrealista, tot i la càrrega de denuncia social i política que sempre animava tot el que feia, més o menys com ara, amb tot el que faig i tot el que sóc.



Entre una cosa i l'altra, jo, que m'imaginava vivint la solitària vida de pintor bohemi en hàbitat petit i plasticament desordenat, em vaig veure, en poc temps i perquè així ho vaig decidir, fent de pare, progressivament, de quatre fills (Dues filles i dos fills), i, naturalment, treballant de manera seriosa, primer a Ràdio Nacional, fent de tendre crític d'art i després a TVE, com a guionista d'un bon nombre de reportatges del món de l'art, i, posteriorment, ja com a realitzador de programes culturals, en tota la dimensió del terme, a Catalunya Ràdio, des que es va crear fins que la vaig deixar acceptant una prejubilació que no desitjava, però que, a poc a poc, em va semblant cada vegada millor, després d'haver fet, també, feines complementàries de tota mena.




Tot i que mai no he deixat de dibuixar i pintar, el cert és que les obligacions professionals no m'havien permès fer-ho amb la intensitat exigida, fins ara que, com deus saber, si segueixes minimament la meva trajectòria, ho intento de totes les maneres possibles, tot i que no amb la continuïtat necessària, que només m'exigeixo dibuixant cada dia el meu nou perfil del facebook, reflexió vitalista inclosa (Ja n'he fet 898!) i donant sentit al meu blog, amb històries similars a la meva, tot i que, de trajectòries artístiques molt més ben definides i consolidades.


El temps dirà si serveixo o no, mentre que jo, parlant del temps, dic que cap moment passat és millor que el que visc en el present, sigui quina sigui la circumstància que l'acompanya o que el determina, perquè, lluny de la nostàlgia i del pes del record, visc, per sobreviure naturalment, el present que em pertoca i no cap altre, tot i el desencís que, sovint, també em provoca, sense oblidar mai allò que vaig ser en les meves pròpies vides anteriors, dins de la meva mateixa i única vida.

http://youtu.be/VkcjV0thUNg