Cercar en aquest blog

divendres, 31 d’agost del 2012

Raoul Ubac

Descobreixo avui, amb sorpresa, Raoul Ubac, l'artista integral francès d'orígen belga, nascut el 31 d'agost de 1910 a Malmedy, i mort el 24 de març de 1985 a Dieudonné, que va fer honor al seu cognom, associable a "obaga" (la part més fosca, humida i freda d'una muntanya), preferint, al llarg de tota la seva vida, les ombres més que les llums, pel seu caràcter prudent, auster, a voltes taciturn, i sempre discret, fins al punt de passar com de puntetes per la vida, tot i ser considerat com un creador, amb nom i cognom propi, en el context de la història de l'art del segle XX.






En Raoul, que en principi anava per a inspector de cursos fluvials i forestals, va dirigir, finalment, el seu camí, amb fervor gairebé religiós, cap a l'art, arran d'un parell de viatges a París (on s'hi instal.laria posteriorment) on va descobrir, amb passió natural, l'atractiu ambient surrealista que va marcar, també, l'estètica de les seves primeres composicions fotogràfiques, apreciades fervorosament pels grans pintors, fotògrafs i poetes surrealistes del moment, que van publicar els seus treballs a la revista Minotaure i el van convidar a participar a les seves exposicions, considerant-lo com a un membre més de les seves files.


Raoul Ubac va tenir la gràcia de transformar en art tot el que tocava, gràcies a una força interna, de dimensions gairebé místiques, que li van permetre  convertir-se, finalment, en una mena de poliedre existencial, amb cares creatives diverses, com ara la fotogràfica, la pictòrica, la del gravat, l'escultòrica i la literària, animades sempre per una clara sensibilitat avantguardista, tot i la diversitat plàstica dels resultats de les seves experimentacions amb diferents materials, superfícies, formats i dimensions, des de l'enormitat d'un mural a la petitesa d'un segell.





De la figuració pròpia de la fotografia surrealista, tot i els seus components onírics, Raoul Ubac, va passar, sense entrebancs, a la pintura i a l'escultura abstractes, a la recerca, cada vegada amb més intensitat, de l'essència de l'existència, en un camí que s'aproximava a l'art del grup CoBrA i al d'un art primitiu que ha estat a l'orígen de moltes de les creacions contemporànies de societats que, curiosament, s'han allunyat clarament d'aquest primitivisme estètic que arriben a idolatrar, mentre aprofiten, sense envermellir, els avantatges de les noves i sofisticadíssimes tecnologies de la cultura del seu temps.



És possible que la consciència d'aquesta hipotètica contradicció existencial fos l'orígen d'una reflexió de Raoul Ubac que sintetitzava nitidament els seus desitjos més sincers: "Anhelaria un estat de consciència que reflectís la brillantor del món"....com jo mateix que pretenc pintar-lo, ingenu, amb tots els seus colors, tot i que la pel.lícula de la vida també m'agrada en blanc i negre, com el de les seves fotografies de tall surrealista.









La Dama del Paraigua

Tot i que no sóc home de paraigua, perquè m'agrada notar els regalims de pluja sobre el rostre, si plou amb suavitat i gairebé ni em mullo, mullant-me, l'anunciada pluja d'avui si que mulla, mullant-lo, aquest blog que, tot i humitejat, té encara prou consistència per contenir tota la pluja del món, representada, fantasticament, per La Dama del Paraigua, la coneguda escultura de marbre, ferro i vidre, de Joan Roig i Solé, que corona la popular font de la Ciutadella, que va dissenyar Josep Fontserè i Mestre com a complement ornamental de l'Exposició Universal de Barcelona de l'any 1888.


Has de saber, com acabo de saber jo ara mateix, que, en honor a la veritat, la senyoreta en qüestió hauria de ser coneguda com La Dama del "En tout cas", nom francès que identifica l'objecte que la dama porta a la seva mà esquerra, dissenyat al segle XIX, quan va ser feta l'escultura, per protegir-se tant de la pluja com del sol, tot i que tractant-se d'una font, com és el cas, que fa que de cada punta de les seves barilles caiguin gotetes d'aigua, s'enten que es pugui parlar més d'un paraigua que d'un "en tout cas".


"En tout cas" La Dama del Paraigua, icona de la ciutat de Barcelona des que va ser instal.lada al Parc de la Ciutadella, reprodueix la figura de Josepa Alimbau Roig, neboda de l'escultor, vestida a la moda del 1888, com a model femení burgès de l'època, amb aquesta mà dreta d'imprecís gest subtil, que tant sembla convidar-nos a passejar, amb ella, pel parc, com pot indicar, senzillament, que comprova si plou o fa sol.


Tecnicament es tracta d'una escultura vuitcentista d'arrel clàssica que apunta ja les noves formes del modernisme posterior, a l'hora que ha també tingut la seva versió moderna per mitjà de la figura, de carn i ossos, de la top model Pat Cleveland, que li ha donat vida i color.




Acabo aquest petit homenatge a la pluja d'avui, de caràcter fonamentalment femení gràcies a la Dama del Paraigua, amb el necessari contrapunt masculí per mitjà de "L'Home del Paraigua", l'Òpera Collage dedicada a Vicente Ferrer, composta i dirigida per Joan Martínez Colás, que, entre d'altres coses, em permet posar, amb o sense paraigua, l'última goteta de pluja en aquest blog que preten inundar els teu sentits, desbordar els teus somnis i provocar tempestes en les teves emocions.




http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1725

http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Roig_i_Sol%C3%A9

http://www.lhomedelparaigua.com/


dijous, 30 d’agost del 2012

Giovanni Fattori

Com Cándido López (Zepol), el pintor argentí que ahir va ocupar aquest blog, Giovanni Fattori, el pintor italià que l'ocupa avui, també es va dedicar a pintar les seves pròpies escenes militars, quan es va integrar a les batalles per a la unitat d'Itàlia, farcint les seves composicions amb soldats, cavalls i tota mena d'elements pròpis dels enfrontaments bèl.lics, corresponents, en aquest cas, al Risorgimento italià, a la vegada que, paral.lelament, pintava també els paisatges de la seva estimada terra nadiua, la maremma toscana.

 



No és , però, per aquesta coincidència de plàstica temàtica militarista, que en Giovanni pren avui possessió de la meva terra literària, sinò perquè, senzillament l'artista va morir un 30 d'agost, tot i que de 1908, a Florència, ciutat a la qual s'hi va traslladar molt aviat des de Livorno, on havia nascut el 6 de setembre de 1825, i on s'hi va formar en l'ambient transgressor del Cafè Michelangelo (Caffè Michelangiolo) on s'hi reunien els intel.lectuals i artistes de l'epoca, normalment originaris de la Toscana, per mirar de transformar el món, tot exposant, lliurement les idees polítiques i artítisques que van arribar a configurar el corrent dels Macchiaioli (tacadors), perquè subtituïen la vella pinzellada acadèmica i romàntica per la nova taca cromàtica que anunciava ja el posterior esclat de l'impressionisme.







Poc se sap dels primers anys de la vida d'en Giovanni, més que va néixer pobre i que va començar a pintar, amb estil realista, escenes de caràcter històric amb reminiscències medievalistes i renaixentistes, de les quals en queden escasses mostres, fins que, passats ja els 40 anys, va mostrar un canvi qualitatiu notable, tot creant, aleshores, les seves millors obres, tot i que va ser considerat, segons els punts de vista del seu temps, com un pintor ridícul, o com un artista revolucionari i avantguardista, com l'impressionisme es va encarregar de confirmar posteriorment.





Contrariament a l'impressionisme francès, urbà i burgès, aquest impressionisme potencial italià era de caràcter regional i popular, amb clars compromisos polítics revolucionaris que, possiblement, li van restar importància històrica, tot i tenir els seus encants evidents i, sobretot, la gràcia d'haver obert aquell nou camí a una trencadora taca plàstica que esdevindria fonamental en els corrents artístics posteriors.


dimecres, 29 d’agost del 2012

Cándido López

 







Cándido López (Buenos Aires, 29 d'agost de 1840-Baradero, 31 de desembre de 1902) va ser un interessant pintor argentí d'estètica naïf i obligada temàtica militar, ja que quan es disposava a marxar a Europa a completar la seva formació pictòrica va esclatar la Guerra del Paraguai, i ell es va enrolar com a tinent d'nfanteria de San Nicolás, tot i que, entre batalla i batalla, es dedicava a pintar escenes dels campaments i paisatges militaritzats, que enviava després a Buenos Aires, on es van fer molt populars perquè informaven, graficament, a la població, de tot el que succeia en el front, fins que, l'any 1866, a la batalla de Curupayty, una granada li va escapçar part del braç dret, motiu pel qual es va haver de retirar com a invàlit de guerra, entrant en un període vital fosc, proper a la misèria, fins que va rebre ajut econòmic de l'expresident Mitre, a canvi de documentar pictoricament la Guerra del Paraguai, cosa que va poder fer, i amb ecreix, després d'aprendre a pintar amb la mà esquerra, a partir de molts dels apunts que havia fet mentre servia a l'exèrcit.



En Cándido López, que firmava, sovint, els seus quadres amb la forma invertida del seu cognom "Zepol", va ser fotògraf daguerrotipista abans que pintor, fent multitut de retrats per moltes petites poblacions i ciutats de la província de Buenos Aires i de Santa Fe, amb una tècnica que requeria fer tants dibuixos preparatòris que, finalment, la va abandonar per dedicar-se plenament a pintar, mantenint, això sí, les caracterítiques formals de la fotografia, en la precisió del detall, el format horitzontal, i l'interès documental que sempre imprimia a les seves composicions, amb la consciència que havien d'esdevenir eternes.

 





Amb el seu estil naïf, Zepol tractava el fet militar com si fos un accident més del paisatge, en escenes, gairebé bucòliques, on la guerra es manifestava com un joc sense sang, tot i que els morts, que pintava amb gran detallisme en vestits i rostres, eren tan reals com els vius, que, curiosament, pintava sense ulls ni boques, com si atorgués a la mort l'autèntic paper testimonial d'aquell tràgic enfrontament bèl.lic.


 



Tot i que Cándido López es va especialitzar en aquestes escenes bèl.liques, també va pintar notables natures, curiosament, mortes, amb colors brillants i atmosferes d'agradable intimitat, on la mort, tot i que embellida, tornava a donar testimioni de vida, plasticament, eterna.




http://es.wikipedia.org/wiki/C%C3%A1ndido_L%C3%B3pez_%28pintor%29