Cercar en aquest blog

dijous, 30 de juny del 2011

Crajes a Sho Bcn

Sho Bcn et convida, demà, divendres 1 de juliol, a les 8 del vespre, a la inauguració de l'exposició col.lectiva d'il.lustració "Lucy in the mad world with manson", com  a projecte del tàndem creatiu "Crajes" (Carla i Jessica) que inclou també el treball d'altres creadors contemporanis.


Carla i Jessica han demostrat, per mitjà de "Crajes", que dues ments treballant juntes, a partir d'una mateixa sensibilitat i similar visió de la vida i del dibuix il.lustratiu, poden arribar a fer coses més fantàstiques que creant en solitari amb plantajements personals que algunes vegades són massa introspectius i tancats.


Elles estimen la fantasia i, tot i ser hereves del pop surrealista (Lowbrow) no deixen de manifestar, a través de les seves il.lustracions, les preocupacions habituals d'un món contemporani que mata la vertedera essència de la vida fent-la. basicament, esclava del poder econòmic.


"Crajes" confessa també la seva inclinació emocional cap a l'estil japonès, i el seu amor per la màgia de la tinta en la seva dimensió més tradicional, tot i que també estimen la puresa matèrica de l'art digital.


Les cerveses Damm també els agraden, segurament tant com a tu, que les trobaràs ben fresquetes, demà a partir de les 8 del vespre, si et plau compartir la inauguració d'aquesta col.lectiva tan ben il.lustrada, a Sho Bcn, al 163 de la Travessera de Gràcia de Barcelona.

http://www.luisan.net/ilustradores/ilustradores-publicidad-crajes-ilustracion.html
 http://www.dolcecity.com/barcelona/ver/sho-bcn/

dimecres, 29 de juny del 2011

Silvina Berenguer

La pintora Silvina Berenguer, nascuda a València el 29 de juny de 1965, té una llarga bibliografia angelical i troba en àngels, querubins i arcàngels, les respostes  a una realitat humana que no acaba de satisfer-la, enllaçant plasticament amb tota la iconografia alada pròpia de la cultura mediterrània més ancestral.


La Silvina crea un món màgic on la figura humana, estàtica i normalment d'esquena, sembla trobar aquestes respostes existencials encarant-se a l'infinit, tot dirigint la mirada cap a un horitzó llunyà que traspassa les barreres físiques de la realitat natural, tot i que aquesta també hi és present per mitjà d'elements vegetals i ocells en tota las seva dimensió simbòlica.


La Silvina viu la vida des de la solitud del seu estudi o la contempla, tranquil.la, en llargues passejades a la recerca de la llum del capvespre que il.lumina el seu esperit i dóna sentit a les seves màgiques composicions impregnades de la força del desconegut.


Amb tècnica depurada, Silvina Berenguer pinta la vida que sent des de la inquietut humana fins a la lliberació poètica angelical.


http://es.wikipedia.org/wiki/Silvina_Berenguer

dilluns, 27 de juny del 2011

Giorgio Vasari

El dia 27 de juny de 1574 moria a Florència Giorgio Vasari, el gran arquitecte, pintor i escriptor italià, conegut, sobretot, per les seves biografies d'artistes italians, farcides d'anècdotes, rumors i llegendes, contingudes en el seu famòs llibre "Vida dels millors arquitectes, pintors i escultors italians", com a obra fonamental per conèixer en profunditat la història de l'art italià, naturalment, només fins a l'època del seu autor.



Vasari, nascut a Arezzo el 30 de juliol de 1511, va disfrutar d'una alta reputació al llarg d'una vida plena de fama, fortuna, i estimació arreu, amb valoració especial per part dels seus paisans d'Arezzo, ciutat depenent de Florència, on, l'any 1547, hi va construïr una casa bellament decorada, amb temps i esforç, que és ara el museu que recorda tota la seva trajectòria i conserva eternament la seva memòria.







Giorgio Vasari va ser també un gran col.leccionista de dibuixos, molts dels quals li van servir per formular, amb precisió, els judicis de valor sobre l'obra dels artistes tractats en el seu famós llibre.


Com a pintor, Vasari, va ser un manierista amb ànima d'autèntic artista, en la seva defensa del moviment realista en el que participava amb voluntat de trencar progressivament amb els canons creatius establers tradicionalment fins aleshores.




http://es.wikipedia.org/wiki/Giorgio_Vasari

diumenge, 26 de juny del 2011

Lord Carnarvon

El dia 5 d'abril de 1923 moria, a l'Hotel Savoy del Caire, Lord Carnarvon, poc temps després d'haver participat, com a mecenes, en l'obertura de la tomba del faraó Tutankhamon, donant peu a la creació de la llegenda de la "maledicció de Tutankhamon", tot i que el cert és que va morir per la septicèmia causada per la picadura d'un mosquit infectat amb erisipela.



George Edward Stanhope Molyneux Herbert, més conegut com a Lord Carnarvon, nascut un 26 de juny, com avui, però de l'any 1866, va ser un gran entusiasta de l'egiptologia i el gran mecenes que va ajudar Howard Carter en les tasques d'excavació de les tombes reials a la necròpolis de Tebes, entre les quals, destaca, per mèrits propis i ben coneguts, la del faraó Tutankhamon que els dos homes van obrir plegats l'any 1922, trobant un tresor únic en tota la història de l'arqueologia.



Reto avui homenatge a aquest Lord Carnarvon com a paradigma dels homes que han tingut, tenen i tindran, la sensibilitat de dipositar els seus diners en aventures incertes, com la de Howard Carter, amb resultats finalment tan espectaculars i tan enriquidors per a tota la humanitat, llegenda de la "maledicció de Tutankhamon" al marge!

http://es.wikipedia.org/wiki/George_Herbert_de_Carnarvon

divendres, 24 de juny del 2011

El postcubisme de Rafael Zabaleta

Permet-em que avui recordi la trajectòria personal i artística del pintor Rafael Zabaleta, sabent que aquest important pintor espanyol, nascut a Quesada, Jaén, l'any 1907, va morir en un 24 de juny, com avui, però de l'any 1960, d'una hemorràgia cerebral, després d'haver superat un atac de cor.



Zabaleta va ser nomenat, l'any 1927, Delegat del Tresor Artístic Nacional i, acabada la Guerra Cívil, va ser denunciat i va passar un temps breu al camp de concentració de Higuera de Calatrava i a la presó de Jaén.



Potser és per aquesta dura expèriència que les seves obres primeres mostren trets expressionistes obscurs i dolorosos, molt a prop de la realitat de la vida del treball de l'Espanya rural d'aquell temps, per transformar-se posteriorment en un nou expressionisme més esclatant i, finalment, en un postcubisme influït per Picasso, a qui va conèxier durant un dels seus viatges a París, conjuntament amb d'altres reconeguts pintors espanyols de l'època.


L'any 1959 es va inaugurar el Museu Zabaleta a Quesada, la seva ciutat nadiua, on hi trobaràs les seves obres més interessants, per mitjà de les quals podràs entendre la seva sensibilitat, les claus de la seva pintura, i part de la realitat de l'Espanya que va conèixer al llarg de la seva curta vida.


http://es.wikipedia.org/wiki/Rafael_Zabaleta

dijous, 23 de juny del 2011

La Nit de Sant Joan

Per les seves màgiques connotacions i per la seva gran plasticitat, no puc deixar de dedicar el meu blog d'avui a la Nit de Sant Joan, aquesta nit del 23 de juny de 2011, que serà, una vegada més, la gran nit de celebració intensa com a fantàstica Revetlla de Sant Joan, Nit de Foc, Nit de les Bruixes o Nit del Ros.



En aquesta nit tan curteta, per la seva ubicació propera al solstici d'estiu, retrem homenatge a diverses tradicions paganes, associades, en algun cas, a la presència d'èssers fantàstics de caràcter més aviat diabòlic que, en definitiva, ens han d'ajudar a cremar, en les lluminoses fogueres, la part del passat que lastra el nostre creixement en el present i dificulta la nostra llibertat de moviment.



Diuen que com que es tracta de la nit més distant del Nadal és el temps idòni perqué el diable faci de les seves, mentre nosaltres ens dediquem a menjar coca, veure cava, collir herbes i plantes en la profunditat dels boscos il.luminats per les fogueres, i celebrar, a la nostra manera, la joia de viure al costat del foc que regenera les nostres energies.


Que tinguis, doncs, una bona i intensa Nit de Sant Joan, amb la seva capacitat de cremar definitivament allò que no t'agrada per obrir-te a tot allò que desitges en un futur que comença aquesta mateixa nit!

dimecres, 22 de juny del 2011

1911. Sobreviure a la tempesta

Sembla que en aquesta ocasió el qualificatiu de temporal s'ajusta prefectament a l'exposició "1911. Sobreviure a la tempesta" que s'ha inaugurat aquesta tarda al Vestíbul del Museu Marítim de Barcelona, com a espai idoni per recordar com cal una de les pitjots tempestes que van afectar, ara fa exactament 100 anys, el litoral català i valencià, causant més de 140 morts.

Si ahir celebrava joiós l'entrada oficial de l'estiu en la seva relació directa i lúdica amb el mar, avui em veig obligat a canviar el gest del meu rostre i del meu esperit, tot recordant que el mar és també origen natural de tragèdies com la que ara ens presenta aquesta exposició, gràcies, sobretot, al complex treball de documentació que s'ha fet des del Museu d'Història de Cambrils, l'Area de Cultura de l'Ajuntament de Cambrils, i l'Arxiu Municipal de Cambrils, una de les poblacions del litoral català que, proporcionalment, més va patir les conseqüencies d'aquell terrible temporal, que encara recorden avui, amb temor i pena, els descendents d'aquells que el van patir en la seva pròpia carn.


Com a il.lustració per al cartell de l'exposició s'ha triat una obra de l'artista anglès, d'esperit francès, Anthony Gross (1895-1984) que representa una nena fent foc a la platja per indicar el bon camí als nàufrags sobrevivents de la tragèdia, la majoria dels quals, tot i que experts mariners, no sabien nedar, excepte l'Esteve Rom, que sempre deia que mai no moriria ofegat, tot i que finalment va morir d'hipotèrmia, a la platja, en el context d'aquesta inesperada tempesta.



Si s'ha triat aquesta imatge d'Anthony Gross és perquè aquest artista va visitar en diverses ocasions Cambrils, població que va ser una de les seves fonts més importants d'inspiració, reflectint sovint el seu esperit mariner en moltes de les seves obres, a través d'aquesta connexió natural entre els homes, el mar i els peixos...i les dones, sempre ocultes, però amb un paper fonamental perquè aquesta equació funcionés com calia, aleshores, ara i sempre!



Reviu aquella dura experiència visitant, fins al 28 d'agost, aquesta exposició temporal "1911. Sobreviure a la tempesta", al Vestíbul del Museu Marítim de Barcelona, mentre descobreixes el context mariner de principis del XX a la costa catalana, i observes, també, com aquella tragèdia va servir per millorar les condicions de tot aquest sector pesquer tan essencial, a l'hora que socialment tan maltractat, per aquesta nostra cultura mediterrània, feta sempre al tocar del mar, algunes vegades massa intimament!

http://www.revistacambrils.com/index.php?&reportatge=true&c_noticia=725

dimarts, 21 de juny del 2011

Primer dia d'estiu 2011 a Mykonos

Tot i que, per edat i intensitat, són molts els estius de la meva ja considerable vida, si haig de triar alguna imatge que resumeixi el significat d'aquest temps d'estiu que en la seva realitat del 2011 comença oficialment avui mateix, no pot ser cap altra que la que correspon a l'illa grega de Mykonos, o Mikonos o, encara, Miconos, que vaig tenir la sort de conèixer, per atzar, en un viatge breu i en solitari quan tenia 20 anys, més o menys cap al 1971, si no recordo malament, i si ho recordo malament, tant se val, perquè, cronologies al marge, l'important és el record viscut i interioritzat de tan fantàstica experiència, sense fotos!




I no és que recordi l'illa de Mykonos perquè la vaig conèixer en aquell viatge, sinó que les vivències emocionals d'aquella experiència iniciàtica, són sempre presents en el meu esperit i m'han ajudat, com tantes altres, a ser com sóc en aquests moments, en aquest camí d'acumulació estratificada de moments viscuts, sobre els quals vaig construint la meva pròpia  identitat, abans, ara i sempre.





En aquell temps, estimats germans i germanes, mentre esperava a Atenes el visat per poder entrar a Israel, objectiu primer del meu viatge, vaig sentir la veu d'Apolo que m'indicava el camí cap aquesta fantàstica illa de Mykonos, amb la seva blanca i estreta arquitectura, el seu esclat floral, les seves pures esglesietes, els seus molins majestuosos, el seu mític pelicà Petrus, les seves blanques i nítides platges, i tantes connotacions històriques i estètiques que la convertien en l'illa més famosa de les Cíclades i de tot l'univers grec.


Vestit amb una simple camisola grega, pantalons curts i sandàlies, amb un sac de dormir penjant a l'esquerra i un petit sarró grec a la dreta i, com sempre, escàs de recursos econòmics, després de la primera grata impressió del poble de Mykonos, vaig travessar, caminant sol i sota el brillant sol grec, tota l'illa, seguint a l'atzar, sense mapes, àrids camins empedrats que, finalment, em van portar, diligents, cap a la platja Paradise, espectacular platja nudista on vaig tenir, justament, la meva primera tímida experiència de bany en tota la nuesa del meu cos adolsecent, i on vaig fer nit, amb les estrelles com a únic sostre, la remor del mar com a fons sonor, i les meves vivències del moment com a coixí emocional, al costat dels meus records d'un passat, encara curt, i dels meus desitjos d'un futur, suposadament més llarg. 


En aquests moments, en aquell futur alsehores només intuït que ara ja és present cert, revisc les emocions trobades a l'illa de Mykonos, l'illa de la llum que dèu el seu nom a Mykono, fill del lluminós Apolo, i que, pel que sembla, va il.luminar també una part del meu camí de vida, ajudant-me a arribar fins a on sóc ara, en un punt més del meu recorregut cap a un paradís etern tan senzill i natural com el que vaig trobar a la platja Paradise d'aquesta illa de Mykonos, que he triat avui per celebrar el començament d'un nou estiu que voldria, per a mi i per a tu, que fos tan especial com aquell que jo vaig tenir la sort de viure l'any 1971 al costat d'en Petrus.


http://www.grecotour.com/mykonos/

dilluns, 20 de juny del 2011

L'admirat Morandi

Perquè va nèixer el 20 de juny de 1890 em plau avui recordar, en el meu blog, la figura de Giorgio Morandi, l'admirat pintor de subtils i senzilles natures mortes que es va convertir al llarg de la seva vida en un dels grans artistes italians del segle XX.


  
De la mateixa manera que Federico Fellini li va retre merescut homenatge inclöent algunes de les seves pintures a la mítica pel.lícula "La Dolce Vita", jo, avui, faig el mateix, tot i que de manera més moderada i modesta, dedicant a Morandi, aquestes quatre paraules i uns quants dels seus quadres, perquè tu puguis reconèxier, al meu costat, els encants del seu particular món creatiu.



Giorgio Morandi (Bolonya, 20 juny-1890-18 juny-1964) va trobar el seu estil personal, amb Paul Cézanne com a gran referent, després d'haver sentir unes primeres inclinacions cap al futurisme i cap a l'estètica de De Chirico, i sempre després d'haver estudiat, amb sensibilitat cezaniana, l'obra dels primitius renaixentistes italians com ara Giotto, Masaccio i Ucello.

 En un moment determinat d'aquest procés formatiu, Morandi, va centrar el seu interès plàstic en alguns objectes d'us quotidià, com ara gots i ampolles, que, situats sobre una senzilla taula, esdevenien, com si fossin èssers vius, els grans protagonistes del subtil drama vital que es desenvolupava en les seves composicions, en el context d'ua atmosfera general que donava al conjunt un caràcter atemporal carregat d'emocions eternes.


L'any 2001 va obrir les portes el Museu Morandi en una secció del Palau d'Accursio, seu del govern local de Bolonya, on es conserva per sempre, si el temps ho permet, el llegat d'aquest gran pintor de realitats tan senzilles i sentides que, justament per això, cap altre pintor no podrà fer mai amb la sinceritat i intensitat que ho va saber fer Giorgio Morandi, aquest admirat pintor de màgiques i vitals natures mortes que avui també ha donat vida al meu blog!