Cercar en aquest blog

dissabte, 18 de maig de 2013

Monti













El món de la Comèdia va perdre ahir un dels nostres més entranyables representants, el pallasso Monti (Joan Montanyès) que s'en va anar amb el seu nas vermell i el seu somriure etern, tot el dolor del càncer que se li va diagnosticar fa uns mesos i que, finalment, tot i la legendària immortalitat dels pallasos, va acabar amb la seva vida, que no amb el seu record, sempre present entre nosaltres, sobretot si, com jo, vam tenir l'oportunitat de compartir, en clau d'entrevista, moments tan inoblidables com els que ens havia proporcionat quan actuava com a August, el pallasso babau, ingenu, salvatge i tendre, en el seu cas, en la seva dimensió més amable i poètica.





M'afegeixo a l'espectacle espontàni que li van organitzar els seus companys de professió, a les portes de l'Hospital de la Vall d'Hebron, just abans de la seva mort, per acomiadar-lo com només saben fer els pallassos, amb el somriure en el rostre i el dolor a l'ànima, ocult sota la disfressa d'aquella alegria permanent que el públic els exigeix i que ells sempre mantenen tot i les llàgrimes que, com tots els altres mortals, guarden en el seu interior.


M'afegeixo a l'homenatge pòstum a l'estimat Monti amb el somriure del meu "Comèdius", el personatge que acabo de crear per participar a l'exposició col.lectiva que es farà a principis de juny a Canet de Mar, per celebrar els 40 anys dels Comediants, amb els qui en Monti també havia col.laborat en alguna ocasió, tot i que, pel seu caràcter anàrquic i independent, i tot i ser el pallasso del Teatre Lliure per excel.lència, treballava per lliure en projectes diversos, i durant un temps amb la seva pròpia companyia Monti&Cia, justament quan els nostres camins es van creuar, ja fa un cert temps.

Més que cap altra artista, en la disciplina que sigui, els pallassos no haurien de morir mai, i tot i que la mort s'els emporta com a qualsevol altre persona, quan arriba el moment, com en Monti que ha deixat el teatre de la vida als 48 anys, quan encara li quedava molta corda per ajudar-nos a soportar el pes de la nostra pròpia existència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada