Descobreixo avui, amb sorpresa, Raoul Ubac, l'artista integral francès d'orígen belga, nascut el 31 d'agost de 1910 a Malmedy, i mort el 24 de març de 1985 a Dieudonné, que va fer honor al seu cognom, associable a "obaga" (la part més fosca, humida i freda d'una muntanya), preferint, al llarg de tota la seva vida, les ombres més que les llums, pel seu caràcter prudent, auster, a voltes taciturn, i sempre discret, fins al punt de passar com de puntetes per la vida, tot i ser considerat com un creador, amb nom i cognom propi, en el context de la història de l'art del segle XX.
En Raoul, que en principi anava per a inspector de cursos fluvials i forestals, va dirigir, finalment, el seu camí, amb fervor gairebé religiós, cap a l'art, arran d'un parell de viatges a París (on s'hi instal.laria posteriorment) on va descobrir, amb passió natural, l'atractiu ambient surrealista que va marcar, també, l'estètica de les seves primeres composicions fotogràfiques, apreciades fervorosament pels grans pintors, fotògrafs i poetes surrealistes del moment, que van publicar els seus treballs a la revista Minotaure i el van convidar a participar a les seves exposicions, considerant-lo com a un membre més de les seves files.
Raoul Ubac va tenir la gràcia de transformar en art tot el que tocava, gràcies a una força interna, de dimensions gairebé místiques, que li van permetre convertir-se, finalment, en una mena de poliedre existencial, amb cares creatives diverses, com ara la fotogràfica, la pictòrica, la del gravat, l'escultòrica i la literària, animades sempre per una clara sensibilitat avantguardista, tot i la diversitat plàstica dels resultats de les seves experimentacions amb diferents materials, superfícies, formats i dimensions, des de l'enormitat d'un mural a la petitesa d'un segell.
De la figuració pròpia de la fotografia surrealista, tot i els seus components onírics, Raoul Ubac, va passar, sense entrebancs, a la pintura i a l'escultura abstractes, a la recerca, cada vegada amb més intensitat, de l'essència de l'existència, en un camí que s'aproximava a l'art del grup CoBrA i al d'un art primitiu que ha estat a l'orígen de moltes de les creacions contemporànies de societats que, curiosament, s'han allunyat clarament d'aquest primitivisme estètic que arriben a idolatrar, mentre aprofiten, sense envermellir, els avantatges de les noves i sofisticadíssimes tecnologies de la cultura del seu temps.
És possible que la consciència d'aquesta hipotètica contradicció existencial fos l'orígen d'una reflexió de Raoul Ubac que sintetitzava nitidament els seus desitjos més sincers: "Anhelaria un estat de consciència que reflectís la brillantor del món"....com jo mateix que pretenc pintar-lo, ingenu, amb tots els seus colors, tot i que la pel.lícula de la vida també m'agrada en blanc i negre, com el de les seves fotografies de tall surrealista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada