Piet Mondrian (Pieter Cornelius Mondriaan) va passar del naturalisme i el simbolisme, a prop de la realitat natural, a la més radical abstracció, allunyada de la natura aparent i propera a la seva raó de ser més essencial.
De manera que no t'ha de sorprendre veure unes primeres obres de Piet Mondrian de factura naturalista, impressionista, puntillista i, fins i tot, fauvista, amb els habituals paisatges holandesos, farcits de molins de vent, flors, camp i rius, per contemplar, immediatmanet després, les seves composicions abstractes basades en la força del no-color blanc (absència de color), el no-color negre (tots els colors), i els colors purs (vermell, groc i blau), disposats en espais geomètrics rectilinis, a la recerca de l'essència de l'univers i d'un certa perfecció espritual que faria, finalment, que l'art ja no fos necessari.
Piet Mondrian va ser el fundador del neo-plasticisme, al costat de Theo van Doesburg, en el si del moviment De Stijl, defensant les seves idees essencialistes fins al punt d'abandonar el grup quan semblava que es començava a perdre la puresa dels seus plantejaments incials, de la mateixa manera que la seva radicalitat cromàtica va fer eliminar drasticament el color verd, i no només en els seus quadres, sinò també a qualsevol dels seus espais vivencials.
Tot i la simplicitat aparent de les composicions de Mondrian, les seves obres són el resultat d'un profund treball sintètic, que posa cada línia, cada color i tota l'estructura geomètrica general, en el lloc que sembla correpondre-li de manera natural, tot i que sigui el lloc triat per la intel.ligència i la sensibilitat d'aquest reconegut Mondrian, que avui ha posat ordre emocional al meu blog.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada