Cercar en aquest blog

divendres, 29 de juny de 2012

La xarranca de Joan Brossa

 








El Museu del Juguet de Catalunya, a Figueres, acaba de col.locar una placa commemorativa al costat de la xarranca que il.lustra el paviment públic, davant mateix de la seva entrada, per recordar, oferint-li, de passada, merescut homenatge, que Joan Brossa, el nostre poeta més avantguardista de tots els temps, alhora que dramaturg i artista plàstic, va suggerir aquesta idea, quan, el 18 de desembre de 1998, després de l'acte de celebració de la rehabilitació del museu, i dies abans de morir, va sortir al carrer imitant els salts habituals d'aquest joc, en una acció que finalment es va materialtzar en aquesta xarranca, acompanyada ara ja de la placa que així ho recorda.





Jo també et recordo, per si et falla la memòria o encara no la tens, que la xarranca és el nom que identifica diversos jocs en què es dibuixen una sèrie de caselles numerades al terra que s'han de saltar per ordre ascendent, de l'1 al 8, al 9 o al 10, després de  tirar-hi un troç de teula o una pedra que caldrà arrossegar mentre se salta, a peu coix, fins a l'ultima casella, identificada, en alguns casos, amb el nom del cel, tot establint clars paral.lelismes amb la realitat d'aquesta vida, que hem de viure carregats amb la nostra feixuga motxilla emocional, progressant, pas a pas i sense defallir, fins als objectius finals de suposada plenitut celestial.


Com d'altres jocs i esports físics, amb els seus components ètics i morals, la xarranca té el seu orígen en el primer Imperi Romà, quan els soldats romans feien aquest tipus d'exercici com a entrenament militar, sent imitats, pels infants, que el van simplificar, convertir-lo, progressivament, en el joc que coneixem, i que, possiblement, encara practiquin ara alguns nois i noies tot i la invasió lúdica de la consola i derivats.


En Joan Brossa i Cuervo (Barcelona, 19 gener de 1919-30 de desembre de 1998) també es va passar la vida jugant, amb les imatges i les paraules, combinant-les, amb intel.ligència i sensibilitat, i amb l'habilitat del malabarista que jo també desitjaria ser, tot i que mai amb la gràcia d'encantador de serps, que caracteritzava l'esperit del mestre.



Recordo la primera vegada que el vaig conèixer, quan amb l'objectiu d'una de les meves primerenques entrevistes  radiofònica per Catalunya Ràdio, el vaig anar a veure, preocupat per estar a l'altura intel.lectual de la circumstància, a l'estudi que tenia a la Travessera de Gràcia, on el vaig trobar envolat de piles de papers, similars a les que després van anar ocupant també el meu món professional i particular, en un desordre ordenat que també era el meu, motiu pel qual, la connexió entre els dos va ser d'una inesperada i agradable fluidesa, tot i la seva fama de personatge esquerp.


Brossa em va ensenyar a no caure en la broma fàcil ni repetitiva quan, durant una altra entrevista radifònica, en directe, vaig voler sorprendre'l, transformant el seu poema visual Volswagner, en la per a mi, divertida pregunta Vols Wagner?, allunyant-me de la marca de cotxes, orígen del seu joc visual, per incidir en el seu gust per Wagner, però el poeta em va tallar, sense contemplacions, tot dient-me que una broma, una vegada passa, però dues, ja cansa, de manera que des d'aleshores lluito constantment per ser absolutament original en tot el que faig, sigui brometa distesa, treball plàstic, o reflexió intel.lectual més seriosa.

 
Sempre recordaré també el tip de riure que es va fer  el realitzador del programa "Signes" de TVE, del qual jo n'era el responsable dels temes d'arts plàstiques, quan, triant poemes objecte per il.lustrar el nostre reportatge, en Brossa en va escollir un que representava un tap de suro amb cua d'espina de sardina, en discutible estat de conservació, però, quan n'hi vam demanar un altre de similar però amb millor aspecte per a ser filmat, en va portar un altre d'encara pitjor, brut i enterenyinat, cosa que va provocar l'imparable esclat rialler del realitzador, mentre a mi em queia la cara de vergonya per la situació creada, tot i que no va ser prou terrible, per tallar la meva relació amb el poeta, que es va allargar fins a la seva mort, amb capítols diversos que van comportar una certa amistat, tot i el caràcter sempre professional de la nostra relació.


Brossa, transformista i inconformista, va fer visible l'invisible, com a bon mag que era, acconseguint materialitzar el pensament en formes subtils que, amb el temps, es van solidificar, envaïnt finalment tot el teixit urbà de la ciutat de Barcelona amb els seus signes inconfusibles, com les "Lletres Gimnastes" que ornamenten l'entrada de la botiga de jocs de màgia, bromes i disfresses, "El Ingénio", on ja m'hi perdia quan era petit i no coneixia Brossa, i m'hi perdo encara ara, després d'haver-lo conegut amb el plaer del malabarista de somnis que també m'agradria arribar a ser algun dia.



http://es.wikipedia.org/wiki/Joan_Brossa
http://www.mjc.cat/


Cap comentari:

Publica un comentari