Cercar en aquest blog

divendres, 13 d’abril de 2012

Pierre Molinier

 
Per motius que desconec, tot i que la seva obra potser ho explica tot, el dia 3 de març de 1976, el fotògraf, pintor i poeta francès, Pierre Molinier, es va suicidar d'un tret de pistola al cap, posant així el punt final sagnant a una vida que havia començat un 13 d'abril, com avui, però del 1900, marcada tan per l'escàndol que les seves imatges havien produït entre el públic més burgès, com per l'admiració que havia causat entre les files surrealistes.



 En Pierre va néixer en el sí d'una família d'artesans, amb una mare costurera i un pare pintor de parets que li va ensenyar els secrets d'una professió que també seria la seva, quan, ja a Burdeus, va treballar, de manera independent, pintant edificis des de 1919 a 1960, de manera paral.lela a la seva activitat artística, per a la qual ja s'havia preparat de molt jovenet, anant a classes de dibuix , coneixent els grans mestres en els museus, i vivint, finalment, les seves propies experiències personals, allunyat de qualsevol altra influència externa.
 



 


Entre 1920 i 1940 Pierre Molinier va ser un pintor figuratiu de temes clàssics, entre retrats, paisatges i natures mortes, de factura impressionista en els paisatges, i de dinàmica expressionista en els retrats, fins que l'any 1951, quan la seva pintura ja s'havia tornat més mística i màgica, després d'haver conegut uns emsissaris del Dalai Lama, va començar a revolucionar el seu món i els dels qui l'observaven, amb noves pintures de sorprenent fusió entre figuració i abstracció, i  el marcat caràcter eròtic, de forta ambigüitat sexual, que també presidia tota la seva producció fotogràfica.


 

Es comprensible, doncs, que la burgesia se sentis ferida, en la seva fina sensibilitat, per les pintures i els fotomuntages d'un Pierre Molinier que feia servir, sovint, imatges parcials del seu propi cos per compondre, finalment, figures fantàstiques, que mostraven èssers de sexualitat ambigua, entre el transvestisme, l'exhibicionisme i el voyeurisme.
















Tan comprensible va ser la reacció adversa de la burgesia del seu temps, com la positiva del grup surrealista, representat per un André Breton, tan engrescat per l'obra d'en Pierre, que li va assegurar l'amistat permanent, a la vegada que li proposava fer una exposició a París i participar, com així va ser, en diverses manifestacions surrealistes, de la mateixa manera que va exposar habitualment a Burdeus, al llarg de tota la seva vida.




Tot i l'originalitat de les seves propostes i la seva influència, actual encara, en els creadors de "body art" europeus i nord-americans, ni la seva pintura, ni la seva fotografia, no van aconseguir mai el reconeixement merescut, encara que avui la seva obra ocupi, de manera ben merescuda, aquest nou capítol del meu blog, amb tota la seva càrrega escandalosa i provocativa, intacte.



 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada