Cercar en aquest blog

dimecres, 9 de gener de 2013

Edat Mitjana Contemporània

Permet'em que avui, tot i el contingut artístic habitual del meu blog, et parli d'art sense parlar-ne, per fer-ho, justament, de tot allò que el condemna, progressivament, a espais d'injusta marginalitat, com a germanet pobre d'un univers cultural maltractat tradicionalment per circumstàncies socials que, tot i farcides d'elogis teòrics sobre el paper fonamental de la cultura, la deixen, a la pràctica, totalment despullada de continguts, en contextos polítics universals enlluernats per la suposada "cultura" de l'esport, amb el futbol com a gran referent internacional i d'altres esports particulars en connexió directa amb la idiosincràcia específica de cada país.



Responc avui a la saturació informativa, que ofega els meus sentits, a l'entorn d'aquests espectacles futbolístics que, més enllà del terreny estricte de joc, envaeïxen sistematicament les nostres emocions, canalitzen aspiracions personals i col.lectives d'antigues i enquistades frustracions, tribalitzen les nostres personalitats, fanatitzen els nostres instints, difuminen el nostre pensament, i desvien la nostra energia d'objectius vitals més necessàris, tot i que, naturalment, i d'això em queixo, són un sorprenent bàlsam per a la majoria dels mortals que, de classes polítiques diferents, educacions divergents i condicions econòmiques diverses, comparteixen, malaltisament, aquesta passió que desplaça, finalment les altres, fins a eliminar-les del tot.






Sensible al llenguatge de l'art des de petit, format culturalment en l'amor per a la raó des de la pròpia individualitat, he desenvolupat, amb el temps, una línia de pensament independent de recerca de la veritat objectiva de les coses que, orfe de padrins polítics definits, m'ha allunyat, sistematicament del poder, fos del color que fos, centrat en la meva pròpia visió de la vida i en la força que em donava la meva tossuda implicació en la feina de comunicador cultural de ràdio i televisió que he desenvolupat, basicament, a Catalunya Ràdio, alimentat per la satisfacció de la feina ben feta, lliure i objectiva, de suport a tot l'univers cultural català i d'arreu, sentint-me sempre marginat per la pròpia direcció d'una empresa que, tot i la seva catalanitat institucional, menyspreava la meva feina, fins a eliminar-la, de la mateixa manera que feia desaparèixer, progressivament, la presència específica de la cultura de la seva programació general, per tancar-la, primer a Catalunya Cultura, i després, a iCat fm (ara només en xarxa), mentre s'interessava només pels tòpics habituals de consum massiu o els de gran connexió tradicional, i, en qualsevol cas, amb cap interès pels artistes visuals, condemnats a un silenci més sagnant que el que patien d'altres sectors culturals com ara el cinema, els espectacles en general, o la literatura, de consum sempre més massificat i d'estructura comercial més definida, com a col.lectius professionals que res no tenen a veure amb la dinàmica de treball del pintor, isolat en el seu món, tot i la xarxa de museus, galeries i sales d'exposició que poden mostrar, finalment, la seva creativitat.




Quan va caure el dictador vaig pensar que cauria també aquesta malaltissa passió per al futbol, opi del poble tan perillós com la religió, que encara cueja ferma, per gran sorpresa meva, aliè també al fanatisme que la identifica, però, tot i gaudir també de la contemplació serena d'un partit i tot i la meva incapacitat genètica de posar-me la samarreta del meu possible equip preferti, sempre amb reserves, de la mateixa manera que mai no vaig disfressar cap dels meus fills amb símbols externs d'aquesta classe, observo que, ni la democràcia ni la hipotètica independència ens lliurarà d'aquest terrible futbol-religió que divinitza els seus cracs, elevant-los a un cel econòmic llunyanísssim, intocables, tot i la injustícia social que representen, encara que ells no en són del tot culpables, entre d'altres coses perquè també viuen enlluernats pel seu pròpi èxit, i perquè ningú no es capaç de dir-els-hi el mateix que es pot dir, cridant d'indignació, a d'altres potentats del món polític o financer que, conjuntament amb ells, em fan pensar que som en una mena de nova Edat Mitjana Contemporània, de plebeus desnonants que esperem, amb la mateixa il.lusionada submissió, l'almoïna del poderós que la firma del crac, amb qui, naturalment, ens hem de fer la foto per sobredimensionar, finalment, la nostra pròpia petitesa.




No és cert que som com som perquè som com som, sinò que ho som d'acord amb allò que creiem que hem de ser segons el que ens expliquen des de petits, el que llegim, veïem i vivim després i, sobretot, el que ens arrriba des dels mitjans de comunicació en un bombardeig sistemàtic d'imatges simbóliques que, cada vegada des de més aviat, moldegen la nostra sensibilitat d'acord amb els valors que el poder decideix, malauradament, amb el vist i plau d'un poble que , tot i la seva indignació, acaba repetint, dòcil com un xai, esperant, això sí, que la loteria o el joc, fomentat també politicament, li atorgui la força del llop per demostrar, tot i que només sigui temporalment, la seva força.










4 comentaris:

  1. Bufa, Claudi! Quanta raó tens. La ràbia ens fa canalitzar la crítica i pot esdevenir la barrera que impedeix caure pel marge de la banalització sistemàtica que ens envolta.
    Són diferents camins i encara que l'escollit sigui dur estigues segur que és el bo i sobretot el que et du allà on tu has escollit d'arribar.

    ResponElimina
  2. No, no, si res no em va fer trontollar aleshoes, res tampoc no em perturbarà ara, però continua tocant-me el voraviu aquesta tendència populista d'una societat que torna fans del futbol els seus membres, confonent valors de tota mena, amb el vist i plau babau de molta gent que fuig de la seva pròpia llibertat trobant en el crit esportiu/patriòtic col.lectiu la seva manifestació més sentida. Quin perill!

    ResponElimina
  3. Tot i que fa temps que et segueixo, no gosava fer comentaris, però avui m'has encomanat la ràbia, que bona falta em feia. Necessitem sortir del son, de la indiferència... Moltes gràcies!

    ResponElimina
  4. Has fet bé de respondre, tot i que em dol comentar més ràbia en temps tan rabiosos com els actuals, però és que la cosa té delicte i tots en som culpables per la nostra tendència a callar com a babaus, dèbils en la nostra endèmica indiferència, i, com deia, enlluernats pels valors que ens dicten des del negoci polític mès descarat.

    ResponElimina