Tot i que l'orígen més antic de les banderes l'hem de situar al sud-est asiàtic (l'actual Birmània) va ser a l'Imperi Persa, quan, durant la Dinastia Aquemènide, es va començar a fer servir la bandera Derafsh Kavini, com a símbol d'aquell bast territori imperial, tenint el mateix valor durant la Dinastia Sassànida, fins arribar a adquirir la catergoria, segons alguns, de primera bandera nacional de l'actual Iran. 
A Europa van ser els romans els qui van populartitzar l'us d'estendards, per identificar les diverses legions, amb imatges d'animals simbòlics, acompanyades, habitualment, d'alguns elements que volejaven al vent, i que, progressivament, es van anar transformant en les banderes que coneixem ara, integrant, ja com a formes pintades, les figures dels anteriors animals totèmics, o, fent-los desaparèxier definitivament.
Les banderes, que identifiquen clans socials, religions, ciutats, països, nacions o imperis, és en el camp de batalla on han tingut, i tenen encara ara, un paper decisiu, com a senyals externs d'identificació immediata d'amics, aliats o enemics, per localitzar també la situació dels comandaments militars, ja que sempre les tenien al costat, per donar ordres visuals de coordinació, a distància (com el comandament a distància actual, vaja!) dels moviments d'atac i defensa de les tropes, i, finalment, per estimular l'exèrit, tot aixecant l'ànim dels soldats amb el reclam patriota que aconseguia, habitualment, un troç de tela de poder tan particular que, com bé saps, dotava l'abanderat, d'una consideració moral especial, i era defensat fins a la mort, per ell o per qui fos, si perillava la seva integritat o es veia la possibilitat que fos robat per l'enemic.
L'evolució progressiva del disseny d'estris militars ofensius i defensius, va fer que, a l'Edat Mitjana, l'ús, primer, de l'elm amb protecció nasal, i, després, el de l'armadura completa, que ocultava totalment la personalitat del cavaller, proliferessin símbols identitaris externs, com ara estendards, banderes, insígnies i escuts personalitzats, deixant les coses més clares que la sang que perdien, sovint fins a la mort, els malaurats contendents de tantes guerres, fos quin fos el seu bàndol i les raons dels seus enfrontaments.
La històrica necessitat de ser identificat per símbols identitaris externs, que es manté encara en territori militar i polític, també ha envaït tots els àmbits de la vida social i cultural contemporània, manifestant-se, sobretot en el camp de l'esport, amb el futbol com a referent principal, no solament amb la utilització dels colors de la bandera en insignies, bufandes, samarretes, trompetes, xiulets, gorres i barrets, sinó pintat-los directament en el rostre, sense elm ni armadura, tor connectant, curiosament, amb les pràctiques habituals de les tribus ancestrals que, tot i el seu encant ètnic, semblaven superades, amb les seves pintures de guerra i els pircings selvàtics que ara llueixen, amb orgull tribal, molts urbanites, que també senten la necessitat de marcar el seu territori particular amb el rastre de les seves pintades.
La llàstima és que, tot i l'esforç per identificar-nos per banderes, uniformes i, cada vegada més sofisticats sistemes identitàris de tecnologia punta, sempre pots acabar sent víctima del foc amic, o de no sé quina oculta estrategia del cap de files.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada