Cercar en aquest blog

dissabte, 25 d’agost de 2012

Josep Sanou

Havia vist Josep Sanou, tot i que no el reconeixia, ni recordava el seu nom, un parell de vegades pels carrers de Sant Pol, en companyia de Sabine Dharendorf, la coneguda coreògrafa i ballarina, a qui si que reconec sempre, perquè, com ella, no oblido mai les diverses entrevistes que li vaig fer a Catalunya Ràdio, com bé recordo també les seves coreografies i els seus contemporanis moviments en les diverses produccions de la seva històrica companyia Danat Dansa, dibuixant, sobre l'escenari, línies imaginàries similars a les que el pintor fixa per sempre sobre tela, paper o fullola, com el mateix Josep que a més a més de ser un reconegut compositor de bandes sonores per a cinema, teatre i dansa i un excel.lent creador de sintoníes i identificadors per a les principals cadenes televisives del país, pinta.




Tot això ho vaig saber diumenge passat quan, durant l'última jornada de l'exposició "Cara a Cara", que vaig compartir amb la Sílvia Lovosevic a Sant Pol de Mar, la Sabine, acompanyada, en particular coreografia vital, per en Josep,  va venir a recollir el meu quadre "La massai blanca", que havia decidit comprar uns dies abans, amb gran plaer per part meva, perquè el quadre m'agradava especialment  i perquè també m'agrada que la Sabine tingui a casa seva la meva dona pintada que, curiosament, porta una arrecada, esfèrica i negra, similar a les que portava ella, tot i que les seves eren vermelles, com la tonalitat general del quadre.


També he sabut ara que en Josep és l'autor de la música del documental "Bicicleta, cuchara, manzana" que, amb Pasqual Maragall com a protagonita, desenvolupava, amb l'exquisida sensibilitat del seu director, Carles Bosch, tota la dura problemàtica social de l'Alzheimer, i que jo potser hauria d'haver considerat seriosament, tenit en compte les meves dificultats per recòneixer i recordar, no només el nom d'en Josep, sinò que també l'havia entrevistat, en la llunyania del temps, en companyia, casualment, del mateix Carles Bosch, per un tema que ara, evidentment, no recordo, no per pèrdua de memòria, sinò perquè potser no escolto prou després d'haver-ho fet tant, i amb tanta atenció, en les meves entrevistes televisives i radiofòniques.




La qüestió fonamental és que, música per a documentals, sintonies i identificadors de canals televisius, al marge, en Josep Sanou (Barcelona, 1962), pinta, i ho fa amb la mateixa força creativa que anima el seu món musical, nota a nota, amb l'evident diferència de suports materials, etèri i intangible el de la música, matèric i palpable, el d'una pintura texturada, gairebé fins a la tridimensionalitat, que tradueix plasticament la gènesi d'una existència en transformació constant, tot cercant les claus del naixement de les coses, entre la realitat quotidiana i els misteris cosmològics que animen la nostra existència, transformant la subtilesa del somni en epidèrmica rugositat, en un context abstracte fet d'oli, guix, acrílic, ciment, vernís i ferro, que, com la llavor primigènia, genera, sovint, els perfils gràfics i emocionals de la figura humana que, tot i no ser el centre de l'univers, li dona sentit, contribuïnt, a la vegada, al seu coneixement.



Fixat ara en el meu blog com qualsevol traç de la seva pintura a la seva tela, fixo també eternament en la meva memòria el nom d'en Josep Sanou, mentre miro els seus quadres, escolto la seva música, i repeteixo, ritmicament, el mantra contra l'oblit "bicicleta, cuchara, manzana".



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada