Cercar en aquest blog

dilluns, 20 d’agost de 2012

Paisatge després de la batalla

Satisfets estem, tant la Silvia Lovosevic (Silkatzar) com jo mateix, del paisatge que contemplem després de la nostra incruenta batalla, enfrontats física i esteticament, cara a cara, durant una setmana que va tenir, ahir diumenge, el seu toc de retirada triomfal, després d'una setmana d'operacions emocionals sobre tela i fullola, amb els nostres quadres com a escuts protectors i la paraula com a arma de combat per defensar la posició del Centre Cultural i d'Esbarjo de Sant Pol de Mar que acabem d' ocupat plegats, mentre observavem, privilegiats, tot i l'estretor del carrer, a través del finestral, el moviment vital d'aquesta petita població del Marseme a la qual pertanyem des de fa ja un bon tròs de vida, tot i que les nostres arrels són més al cel que a la terra.



Contents estem tant per la dimensió emocional de l'experiència com pels seus components materials, perquè, tant l'un com l'altre, hem venut prou quadres com per justificar d'alguna manera, tot i que no vivím d'aquesta activitat, ni són les vendes les que parlen d'autèntics valors pictòrics, la nostra sentida dedicació, per amor a l'art, a aquesta activitat creativa. 




Tot i ser veí de sant Pol de Mar des de fa més de 35 anys, la gent em coneix més per la meva antiga professió radiofònica i televisiva que per aquesta, força recent, imatge d'artista que vaig començar a modelar quan, l'any 2007, la meva filla Violeta em va convidar a participar, en el jardí d'Olokuti, en una exposició col.lectiva de llibres d'artista en el context de la celebració del Dia del Llibre, creant, tot i que feia temps que no dibuixava, ni pintava seriosament, un llibre que va provocar comentaris tan positius, sobretot entre gent molt més jove que jo, que, vaig començar a pensar que potser si que tenia cert interès el que feia i que, fos com fos, no ho havia de deixar, tot i que en aquell moment encara treballava, i tot i que l'ombra de la crisi començava a projectar-se ja sobre els nostres caps.



Per això, ara, encara m'ha resultat més satisfactòri veure com algunes persones han fet l'esforç, tot i ser normalment amigues, de comprar-me alguns quadres, perquè, més enllà de la qüestió estrictament monetària, m'omple d'orgull pensar que serè present en la intimitat de les seves cases, a través de les imatges que he creat i que m'identificaran sempre, com també he pogut comprovar, amb enorme joia, que la parella que es va quedar el meu estimat "Malabarista de sols", amics de Sant Pol de tota la vida, em recordaven que tota la seva llarga vida de casats havia estat acompanyada, entre moltes altres coses, naturalment, per tres quadrets meus, un arlequí i dues cares iniciàtiques, que m'havien comprat en una exposició que vaig fer a la joieria Rosa Bisbe quan debia tenir 26 o 27 anys, que jo pensava que seria la primera d'una fructífera carrera de pintor i que, finalment, va ser una experiència aïllada en el temps, que, curiosament, torna a connectar ara, d'alguna manera, amb aquesta nova vida actual que intento construïr, dia a dia, com he tornar a connectar ara amb aquests vells amics de Sant Pol i amb el meu propi passat d'artista tot exposant les meves obres actuals.






També, curiosament, és la primera vegada que, al costat de la satisfacció per les vendes i per les persones amigues que han adquirit obra meva, sento també que aquests quadres, que he parit en aquests tres últims anys de particular intensitat emocional, abandonin la casa paterna, on tenien ja el seu lloc natural, i deixin d'acompanyar-me a les meves habituals aventures plàstiques per espais expositius i fires d'art populars.




I és que, tot i el plaer que sento, i la felicitat que m'acompanya, després d'aquest "Cara a Cara" amb la Silvia Lovosevic, el meu caràcter habitual m'obliga a queixar-me sempre d'alguna cosa, tot i que aquest subtil sentiment de pena perquè les obres t'abandonen, com qualsevol èsser estimat, ja me l'havien transmès molts altres artistes al llarg de la meva vida professional, però ara el començo a sentir jo mateix en la meva propia carn, i espero que duri.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada