Cercar en aquest blog

dijous, 30 d’agost de 2012

Giovanni Fattori

Com Cándido López (Zepol), el pintor argentí que ahir va ocupar aquest blog, Giovanni Fattori, el pintor italià que l'ocupa avui, també es va dedicar a pintar les seves pròpies escenes militars, quan es va integrar a les batalles per a la unitat d'Itàlia, farcint les seves composicions amb soldats, cavalls i tota mena d'elements pròpis dels enfrontaments bèl.lics, corresponents, en aquest cas, al Risorgimento italià, a la vegada que, paral.lelament, pintava també els paisatges de la seva estimada terra nadiua, la maremma toscana.

 



No és , però, per aquesta coincidència de plàstica temàtica militarista, que en Giovanni pren avui possessió de la meva terra literària, sinò perquè, senzillament l'artista va morir un 30 d'agost, tot i que de 1908, a Florència, ciutat a la qual s'hi va traslladar molt aviat des de Livorno, on havia nascut el 6 de setembre de 1825, i on s'hi va formar en l'ambient transgressor del Cafè Michelangelo (Caffè Michelangiolo) on s'hi reunien els intel.lectuals i artistes de l'epoca, normalment originaris de la Toscana, per mirar de transformar el món, tot exposant, lliurement les idees polítiques i artítisques que van arribar a configurar el corrent dels Macchiaioli (tacadors), perquè subtituïen la vella pinzellada acadèmica i romàntica per la nova taca cromàtica que anunciava ja el posterior esclat de l'impressionisme.







Poc se sap dels primers anys de la vida d'en Giovanni, més que va néixer pobre i que va començar a pintar, amb estil realista, escenes de caràcter històric amb reminiscències medievalistes i renaixentistes, de les quals en queden escasses mostres, fins que, passats ja els 40 anys, va mostrar un canvi qualitatiu notable, tot creant, aleshores, les seves millors obres, tot i que va ser considerat, segons els punts de vista del seu temps, com un pintor ridícul, o com un artista revolucionari i avantguardista, com l'impressionisme es va encarregar de confirmar posteriorment.





Contrariament a l'impressionisme francès, urbà i burgès, aquest impressionisme potencial italià era de caràcter regional i popular, amb clars compromisos polítics revolucionaris que, possiblement, li van restar importància històrica, tot i tenir els seus encants evidents i, sobretot, la gràcia d'haver obert aquell nou camí a una trencadora taca plàstica que esdevindria fonamental en els corrents artístics posteriors.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada