Cercar en aquest blog

dimarts, 24 de juliol de 2012

Escac i art


Del meu padrí Claudi, vaig rebre el seu nom, l'interès pel col.leccionisme d'art, i el plaer de jugar als escacs, activitat que practicava amb ell, un dissabte i si l'altre no, quan, de petit, anava a dinar a casa seva, content de poder compartir aquells bons moments amb ell, la seva dona, la difícil tia Enriqueta, i una agradabilíssima tia Júlia, que convivia amb ells, sense que encara ara hagi pogut esbrinar la relació que existia entre uns i altres, cosa que, la veritat, en aquell moment no m'importava gens, interessat només en la boníssima sang amb ceba que em donaven sovint per dinar, en dibuixar i retallar personatges seguint les directrius artístiques del meu bigotut padrí, en observar les col.leccions de quadres, de porcellanes, i de diversos objectes d'antiquari que poblaven la casa, convertint-la en un autèntic museu, i, finalment, cap al tard, en taula de fusta rodona, amb agradable braser inclòs, que m'escalfava cames i cor, a l'hivern, en fer la partideta d'escacs tot intentar trobar les estratègies necessàries per batre el rialler padrí Claudi que, naturalment, algunes vegades, es deixava guanyar, tot i que sempre lloava els meus moviments guanyadors, estimulant-me a trobar-ne, sempre també, d'altres més imaginatius, per fer més bella i emocionant la partida, i, per extensió, la vida mateixa.





 






















Si et parlo avui de la meva relació infantil amb els escacs és perquè la contemplació de la versió que l'artista valenciana Elena de Rivero va fer l'any 2001 de la històrica fotografia de Julian Wasner que mostra Marcel Duchamp, vestit, jugant a escacs amb l'escriptora Eve Babitz, nua, m'ha fet venir a la memòria aquests records juganers del meu propi passat, de la mateixa manera que una part del passat artístic espanyol es recorda ara a l'exposició "Genealogies feministes a l'art espanyol (1960-2010)" que es pot veure, fins al 6 de gener de 2013, al Museu d'Art Contemporani de Castellà i Lleó (Musac), amb la seva reflexió sobre la importància que han tingut els discursos sobre el gènere i les identitats sexuals en la producció artítica espanyola des dels anys 60 del segle passat i fins a l'actualitat, com a mostra col.lectiva que inclou, entre moltes altres, l'obra citada d'Elena de Rivero.







 













Marcel Duchamp va ser artista plàstic, jugador d'escacs i malabarista de paraules i de sentiments, per acabar convencent la gent de la qualitat d'obres que sorgien, sovint, del no-sentit, de la no-justificació i del no-art, gràcies a la seva voluntat de ser artista mès enllà d'habilitats innates, preparacions varies o talents diversos que ell, naturalment, no posseia, per esdevenir, finalment, referent natural de surrealistes, dadaistes, artistes del pop, i postmoderns, i jugar, a la vegada i amb encert, moltes partides d'escacs, com aquesta que va immortalitzar Julian Wasser l'any 1963, entre la seva foscor tèxtil i la lluminositat nua d'Eve Babitz, entre la bèstia i la bella, entre la vida i la mort, en una imatge fotogràfica que ha estat referent ideal per a la jugada creativa de molts altres artistes que, com Elena de Rivero, l'han customitzat, transformant-la d'acord amb les seves pròpies emocions, la seva estètica particular i els conceptes ètics que animen les seves obres.







Tot i que els escacs formen part del meu món infantil, em plau haver-los pogut recordar avui en la seva connexió amb l'art, en un nou blog/joc de paraules que acaba ara amb el corresponent "escac i mat", per començar, si et plau, una nova partida d' "escac i art", en memòria de Duchamp.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada